Publicat al diari EL DIARI DE GIRONA el 28 de gener de 2002 

Hom parla d'oasi, però aquest eufemisme que permet defugir el terme «règim» ja en forma part. El pujolisme s'ha caracteritzat, en efecte, per la seva «vocació» de construir un règim hereu sociològic perfecte d'aquell aparell de produir silencis que fou el franquisme. Ara, és cert, ja no es presenten a casa de matinada sinistres policies amb gavardina grisa, sinó que una subtil xarxa de promoció o, si cal, difamació, decideix mitjançant el telèfon qui pot tenir una figura pública i qui ha de ser civilment bandejat. Massa trets i fets permeten identificar aquesta obscura herència d'hàbits en el règim de Jordi Pujol: la voluntat antiil·lustrada de controlar els mitjans de comunicació, la claudicant inoperància de la llei, la submissió, covarda i estèril, del món de la cultura... Un llibre recent sobre L'Oasi català posa en lletres de motlle allò que d'ençà de l'afer Casinos havia esdevingut vox populi i que, per tant -és la funció regimental d'aquesta obra, no ens enganyem- calia «normalitzar», a saber: que quatre-centes persones «amigues» exerceixen de poder fàctic a les institucions catalanes. S'hi troben a tot arreu i pertanyen a unes poques famílies «destinades» a manar. Representen «l'esperit encarnat» de Catalunya, davant el qual la resta de ciutadans ens hem de sotmetre a canvi de gaudir, en el millor dels casos, d'una bufoneta societat de consum. Nosaltres, els «destinats» a obeir.

La família no té sols a veure amb un concepte genealògic, com pretén el llibre esmentat, sinó polític. Per formar-ne part, de vegades calen pocs diners: un bidell de certa direcció general pot ser-ne membre, mentre personatges com ara Vidal-Quadras en resten exclosos. Els casos més flagrants i mesquins d'estigmatització ens porten a la memòria les figures de Pla, Ors, Tarradellas... Car el règim controla també les «realitats» històriques, que es fabriquen a llocs com ara l'Enciclopèdia Catalana, sempre d'acord amb les suggerències d'un conegut metge que recepta quan li «toca» existir a algú, i com. Veritable fonament transversal del règim, la sagrada família condiciona totes les institucions i gairebé partits polítics. Estem davant del «suc», d'aquell consens, d'aquella complicitat que es forja durant l'època de l'Assemblea de Catalunya. Pujol ja ho ha dit: el que importa són les persones, no les idees, però en realitat es refereix a certes persones, i, en primer lloc, al fill predilecte de la Moreneta, qui podrà decretar en boca del vassall adient de torn -un càrrec de lliure designació- què és fals o «poc important» i quina narració ostenta al rang de veritat significativa. El criteri de fonamentació, simple, no resulta però menys eficaç: allò que perjudica la mitomania pujolista, en el primer cas, allò que l'afavoreix, en el segon. Al Principat es reivindica sovint el mot sobiranisme, sinònim d'una major llibertat amb ressonàncies de brandy. Que bé va això de reclamar l'alliberament «a casa nostra» quan hom pot esclafar-hi tota veu dissident amb l'absoluta comoditat d'una trucada telefònica! Quina delícia aquest afany de gaudir de la vida a esquenes del proïsme -per exemple, dels aturats als quals Brussel·les destinava els fons de Treball- sota títols com ara «autodeterminació», «drets humans dels pobles» i d'altres! Una ignomínia històricament afortunada.

Tanmateix, calia dir-ho d'un cop, «sobiranisme», en el context polític del règim significa una altra cosa força diferent: més control dels diaris i revistes, més impunitat als jutjats pel que fa als membres de la família, més discrecionalitat a l'hora de decidir què es publica o no a les editorials en català, etcètera. En definitiva, sobiranisme equival a convertir el país en un petit mas que apliqui les excel·lències del dogma neoliberal emparant-se en unes institucions monetàries alienes a tot contrapès democràtic.

Aquesta circumstància històrica -ho ha vist molt bé el règim- s'adiu amb unes petites cel·les de poder feudal, de política menor, gestora i economicista, on la família, que vol viure cristianament però sobretot molt bé, practicarà el seu minso i dolç despotisme català a base de miserables corruptel·les, convenientment silenciades acaronant fills del jutge.

Tot i que el règim de la família no et fica a la presó, té presons. Ell també. La pregunta que podem fer-nos, doncs, és quins efectes produeix l'oasi quan no es tracta d'ocultar escàndols econòmics, sinó fets com ara maltractaments, tortures i altres vulneracions dels drets humans.

Demanem-nos pels murris dispositius dissenyats a fi d'impedir que una situació d'aquestes característiques afecti la llegenda personal de Pujol, és a dir, allò únic que veritablement importa dins la nostrada «marca» bananera. Aquí podem haver arribat a les autèntiques clavegueres de Pujolàndia, sempre que tinguem el valor d'abocar-nos-hi.

Secretari de l'Associació Democràtica Catalana de Funcionaris de Presons (ADECAF)