copyright©adecaf

El present document proposa una aplicacióconcreta del model d’administració per objectius definit a Anthony P. Raia, Administración por objetivos (trad. castellana, 1985), però, de forma preliminar, planteja la necessitat de demanar-se pels criteris que permeten determinar el caràcter racional -en la seva significació «forta» de validesa exclouent- d’un programa operatiu per objectius al si del sistema penitenciari quant institució organitzacional total. Segons Elena Pérez, la institució organització participa de tres característiques bàsiques: «se trata de una formación social con un número de miembros que puede ser precisado y una diferenciación interna de las funciones que son desempeñadas por dichos miembros; está orientada necesariamente de manera consciente hacia fines y objetivos específicos; la organización está configurada racionalmente, al menos en su intención, en vistas a cumplir los objetivos o fines que se haya propuesto» (Dossier del curs Gestió de Serveis i Tasques de Vigilància interior, lectura 3, 1997, Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada). Per tant, no tota institució és una organització: una família, per exemple, no ho és, d’aquí que parlem d’institució social organitzacional, per molt rebuscada que sembli la paraula, i no de mera institució en general. La presó és a més una organitzaciótotal, terme que no es pot aplicar a organitzacions com ara l’empresa o la universitat, perquè les seves estructures es projecten de forma directa sobre la totalitat de la vida dels seus membres, a saber, els interns o reclusos (sobre les institucions organitzacionals totals, vid. Eving Goffman, Internados, edició castellana Amorrortu, Buenos Aires) com és també el cas de l’exèrcit, els hospitals psiquiàtrics, els internats per a menors o els camps de concentració. En segon lloc, el sentit del terme «racionalitat» emprat suposa que la validesa d’un programa es verifica a l’interior d’un sistema que disposa de recursos limitats i que, en conseqüència, obeeix a una lògica binària: l’elecció racional correspondrà segons això al programa òptim, i haurà de concebre, si més no com a no operatius, programes que poden estar molt ben pensats i que, en apariència, ningú no qualificaria «d’irracionals». L’esmentat, emperò, no deixa de ser el mateix significat que fem servir en decidir quina és l’elecció racional per a la realització de l’objectiu més trivial. Així, si volem reduir la despesa de llum a un centre de treball i se’ns presenten tres sistemes operatius que permeten assolir l’objectiu desitjat en els mateixos termes (com ara la reducció d’un 15%), quan la despesa d’instal.lació del segon duplica la del primer, i la del tercer duplica la del segon, serà irracional l’elecció del tercer sistema, però no serà «més racional» l’elecció del segon, car sols hi ha una elecció racional possible. En definitiva, no es tracta aquí únicament de determinar un programa operativitzat, seqüenciat, etc.: en l’exemple anterior, tots tres sistemes funcionaven, eren «racionals» en un sentit feble del concepte, però la racionalitat forta de què parlem es defineix a partir de la totalitat organitzacional i no deixa lloc per a les meres «aproximacions». Per tant, entenem que en cada situació (x) de la institucióúnicament pot haver-hi un programa, i sols un, passible de ser avaluat com a racional, la qual cosa condemna a la «irracionalitat operativa» la resta de les opcions o propostes, que ja sols podran, en el millor dels casos, ser titllades de «raonables».

La fonamentació d’aquest plantejament ens remet al concepte d’objectiu com a essència de tot programa. En efecte, segons March i Simon (1977) «En la organización se establece una cadena de medios-fines por la cual se van especificando progresivamente los fines de la organización de manera más operacional en objetivos concretos. Esto es posible gracias a que las decisiones de las instancias superiores se convierten en premisas para las decisiones que se habrán de tomar en los niveles inferiores de la jerarquía organizacional. De este modo los medios requeridos por un determinado nivel para conseguir ciertos fines se convierten en fines del nivel inferior que ha de preocuparse a su vez de encontrar los medios adecuados para conseguir el fin que el nivel superior le ha encargado que solucione. Podemos establecer así una cadena de fines y medios a lo largo de la jerarquía organizacional. En ella los niveles superiores se ocupan con mayor frecuencia de decidir sobre innovaciones y sobre fines de carácter general mientras que los niveles inferiores toman decisiones sobre aspectos instrumentales y los medios que permiten la consecución de los fines concretos» (José María Peiró, Psicología de la organización, Vol. I., pàg. 145, l986).

Aquestes consideracions sobre el concepte d’objectiu ens permeten formular els següents supòsits: (1) Si una organització es defineix com a constel.lació de patrons captinencials racionalitzats, és a dir, de rols o esquemes de conducta legitimables i encabits al si de la institució en forma de xarxa jerarquitzada («la organización, en sentido sociológico, es precisamente este conjunto o sistema operativo, caracterizado sobre todo por la interacción entre sujetos que han aceptado la formalización de las partes y de los roles y que se adhieren a ella ejecutivamente», Diccionario de Sociología, Ed. Paulinas, 1986) la racionalitat d’un objectiu dependrà sempre de la racionalitat del programa que l’abraça, de faisó que arribarem sempre, inevitablement, a un objectiu últim; (2) L’objectiu a què ens hi referim, traduït a la problemàtica pròpia del sistema penitenciari, no es formula com una simple repetició d’allò que la llei hi estableix, ni tampoc pretén esmenar el corpus legal, el qual obeeix a una racionalitat pròpia (l’objectiu s’escull, és matèria d’opció racional, la llei, no). Tot seguit desenvoluparem el punt (2), que d’antuvi pot semblar una mica fosc.

El concepte límit del sistema penitenciari espanyol el defineix l’article 25.2 de la Constitució vigent quan estableix que «Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat restaran orientades vers la reeducació i la reinserció social i no podran consistir en treballs forçats. El condemnat que estigués complint pena de presó gaudirà dels drets fonamentals d’aquest Capítol, llevat d’aquells que es trobin limitats expressament pel contingut del veredicte condemnatori, pel sentit de la pena i per la llei penitenciària. En qualsevol cas, tindrà dret a un treball remunerat, als beneficis corresponents a la Seguretat Social, i a l’accés a la cultura i al desenvolupament de la personalitat». Tant la LOGP com el Reglament vigent no són més que especificacions d’aquest concepte límit o, per dir-ho en altres termes, el desenrotllament del seu significat. Cap de les directrius definides pel Reglament no pot ser considerada un objectiu, sinó sols un criteri per a la selecció d’objectius més o menys concrets. El Reglament i la Llei no poden entrar en conflicte amb la institució penitenciària perquè la defineixen com a ens: ni hi ha un disseny de la institució en si mateixa a banda del dibuix que la legalitat en fa. La racionalitat o irracionalitat d’un concepte reglamentari s’estableix en relació a un concepte jeràrquicament superior, com ara un concepte de la LOGP, i aquest en relació a la Constitució en el seu article 25.2. El sistema legal respon per tant a una racionalitat independent del programa, la qual mai no entra en contacte directe amb el propi programa. La racionalitat organitzativa no pot qüestionar la racionalitat dels conceptes límit, ni la coherència entre conceptes límit abstractes i conceptes subordinats o més concrets que semblen respondre a una justificació operativa quan de fet substancien la institució com a tal.

Per concloure aquest apartat, i a fi de fer més entenedora la importància de distingir els objectius últims dels conceptes límit, plantejarem el següent exemple: la confusió d’ambdós aspectes es tradueix actualment en la interpretació del tractament com a objectiu últim del sistema penitenciari, quan, de fet, el tractament, o més ben dit la rehabilitació i la resocialització, n’il.lustra el concepte límit per excel.lència i pertany en conseqüència a la dimensió legal configuradora de la institució. Així, si demà a la nit tots els centres penitenciaris de Catalunya es troben amb el fluid elèctric tallat, l’objectiu últim de la institució no podrà ser un altre que el restabliment de la llum. El tractament i la rehabilitació no poden per tant «fracassar» perquè no són objectius organitzacionals assolibles, sinó criteris de selecció d’objectius. Els que fracassen, si es dóna el cas, són determinats programes. Confondre la rehabilitació amb un objectiu ens pot conduir, en canvi, a prioritzar l’aplicació de programes pel simple fet de respondre a la immediata finalitat tractamental, quan el que cal, potser, és quelcom tan humil com ara connectar l’enllumenat perquè a casa nostra totes les presons resulta que són a les fosques.

En definitiva, afirmem que, a diferència de la llei, que ostenta un sentit substancial per a la institució, la «finalitat» de l’objectiu és sempre funcional: és, efectivament, una funció de la situació institucional i pot assenyalar quelcom tan «intrascendent» com ara la recuperació del fluid elèctric. Per tant, la nostra qüestió prèvia abans d’entrar a definir un programa qualsevol seria aquesta: ¿quins són els objectius últims de la institució penitenciària si hem dit que no venen definits per la llei? A partir d’aquestes nocions tractarem de determinar els esmentats objectius atesa la situació (x). La determinació de l’objectiu comporta, doncs, una descripció i anàlisi de (x). L’objectiu és sols una resposta a (x) -una funció de (x)- legitimada a partir de tres fonaments: (a) la legalitat vigent (L); (b) els principis generals de racionalitat organitzativa instrumental (RO); (c) el concepte d’objectiu, la validesa del qual limitem a l’àmbit penitenciari, que acabem de definir (element criterial, ec):

Programa Racional= f (x, L, RO, ec)

Per a tota institució social o organitzacional, el sentit de les funcions comporta una dificultat o resistència que cal vèncer. Hom no funda una institució, en efecte, si no és en relació a un fi que estarà sempre depenent de l’eficàcia de l’organització en la seva realització, és a dir més o menys llunyà, però que per això mateix també podrà romandre en la pura idealitat de les intencions, les declaracions polítiques, les normes, etcètera, car no és «fàcil» i comporta un esforç i la possibilitat d’un resultat nul. La «facilitat» no exigeix, en definitiva, la complexitat d’una organització, sinó senzillament l’acte banal que dur a terme allò desitjat. En conseqüència, acceptat el fet que sempre hi ha una distància entre la situació (x) de la institució i el sentit o valor de la institució mateixa -la qual cosa no significa que hagi «fracassat», sinó que la mesura de la resistència és per definició gradual-, hom pot afirmar que per a tota organització existeix quant funció de (x) un objectiu, i sols un, que cal determinar, i un programa capaç de modificar (x) en el sentit institucional, redefinint alhora la situació que, com a resultat del programa, haurà d’esdevenir (y) i fonamentar l’exigència d’un nou objectiu i un nou programa d’operacions racionalitzades.

Segons la Teoria de l’Organització, l’anàlisi de la situació es divideix alhora en dos elements diferenciats i heterogenis: d’una banda, la situació exterior (x1), d’altra, la de la pròpia organització (x2). Evidentment, el principal problema que planteja la determinació exacta de l’objectiu és el caràcter interpretatiu que es pot imputar fàcilment a tota anàlisi de quelcom tan ampli com allò que assenyala el terme «l’exterior». Darrere d’aquesta anàlisi hi haurà sempre un conjunt de conceptes filosòfics, perquè, com la teoria de la ciència més recent ha demostrat fins i tot per a disciplines «exactes» com ara la física, tota «realitat», àdhuc la natural, és una construcció social interpretativa que selecciona allò rellevant en funció de valors i per tant remet a unes opcions fonamentals de naturalesa gairebé existencial. Tanmateix, si algú en vol treure la conclusió que no hi ha llavors cap objectivitat possible, m’apressaré a decepcionar-lo: el que les esmentades concepcions crítiques poden suggerir és l’exigència de cercar criteris de fonamentació en l’elecció dels valors selectius i constituents que, en cap cas, no podran dependre d’aquella «realitat» que ells mateixos construeixen. Davant l’acceptació acrítica dels valors socialment vigents o del pur relativisme, aquesta és la solució que proposaríem aquí -la d’uns criteris immanents a la pròpia axiologia- però que, és clar, no hi podrem desenvolupar per tractar-se d’una qüestió purament filosòfica. En qualsevol cas, cal assenyalar que un programa penitenciari de seguretat interior que opera en termes de racionalitat organitzacional ha de sotmetre’s si més no a les opcions de valors imperants en el sistema legal, en el conjunt de la societat i en les determinacions ideològiques bàsiques de la formació política legitimada democràticament que, de forma inqüestionable dins l’ambit tècnic, hi estableix les directrius de la política penitenciària.

La selecció d’allò que hi entenem per «realitat exterior» aplica en primer lloc paràmetres difícilment discutibles: (a) un àmbit geogràfic, a saber, l’Estat espanyol; (b) un àmbit social, el de la delinqüència i tot l’entorn subcultural, de definició més polèmica -com ara uns determinats grups socials marginals, etcètera-, que l’envolten; (c) una fracció de temps que hom pugui concebre com a «actualitat» (198O-1997). «Anàlisi de l’exterior» significarà així, d’antuvi, el conjunt de dades criminològiques, sociològiques, psicològiques i culturals que ens permeten de conèixer la figura del delinqüent típic, com a individu i com a grup, dins el territori de l’Estat espanyol i, evidentment, durant el període de temps recent que afecta més directament la institució penitenciària del present, objecte del nostre «programa». Aquestes dades, però, no equivaldran a una anàlisi per elles mateixes, sinó que hauran de ser estructurades en un sentit descriptiu i d’acord amb una hipòtesi de treball que determini causes i processos explicatius d’abast més o menys ampli.

A efectes del treball que volem desenvolupar aquí, i tenint en compte que un estudi social sobre la delinqüència escapa totalment als nostres objectius, ens remetrem a la bibiografia sobre el tema, tot destacant un seguit de dades bàsiques especialment significatives: (1) Als inicis de la transició democràtica, la població penitenciària de l’Estat voltava les 10.000 persones, xifra que s’ha anat incrementant fins a arribar als 40.000 reclusos que habiten la geografia carcerària espanyola a mitjan anys noranta; (2) Aquest creixement en volum ve acompanyat d’un canvi substancial en el tipus de delictes, de manera que es pot afirmar que una part de la població reclusa «afegida» respon a la figura del traficant de drogues, sense oblidar que molts delictes, com ara robatoris amb força i/o violència, poden relacionar-se amb pautes de consum d’estupefaents («delinqüència funcional», J. Elzo, 1995) i que una part important de les violacions i assassinats, és a dir, dels delictes «tradicionals» més greus, es realitzen sota l’efecte de les drogues («delinqüència induïda», J. Elzo, 1995) o per motius directa o indirectament vinculats amb aquestes substàncies (44% del cens penitenciari). Com a exemples, considerem que els detinguts per narcotràfic van passar de 12.000 el 1984 a 28.000 el 1988, i que els processos per delictes contra la salut pública es multiplicaren per cinc (10.000 a 53.000) entre el 1985 i el 1991. (3) Els esmentats elements estadístics permeten inferir sense dubtes que l’augment de la població reclusa obeeix a un augment de la delinqüència «real» i a una transformació radical de les pautes delinqüencials, és a dir, a la circumstància que tals pautes impliquen un «poder d’expansió» de característiques alarmants (la progressió quantitativa obeiria potser a un factor qualitatiu); (4) Com a fonament de la transmutació del fenomen delictiu a Espanya cal cercar tot un seguit de processos socials, culturals i de valors, amb el denominador comú de la desvertebració institucional i la «crisi», que podem observar a la immensa majoria dels països desenvolupats (societat de consum) i que acompanyen la «normalització democràtica» de la societat espanyola. L’impacte dels referits fenòmens sobre la institució penitenciària és automàtic i devastador: a la seva obra Introducció al dret penitenciari. Teoria i pràctica (Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, 1990, pàg. 77), Esther Giménez Salinas i Anna Rifà recorden que «l’actual legislació espanyola castiga el tràfic de drogues, però no el consum. Aquesta és una de les raons per les que la causa per la que la majoria dels toxicòmans ingressen a la presó és per delictes contra la propietat i no per delictes contra la salut pública. Ara bé, per contra del que pugui semblar, l’alt percentatge de delictes contra la propietat, ben bé podrien estar motivats per l’addicció a les drogues, doncs com ja s’ha comentat anteriorment, el seu cost és molt alt. A Catalunya, per exemple, segons dades del mes d’octubre de 1985, la població penitenciària ingressava a la presó, majoritàriament per la comissió de delictes contra la propietat (68,O9%), mentre que el total de delictes contra la salut pública representava el 4,83%. Aquestes dades, però, varien essencialment al final del període estudiat -l’octubre de 1990-. Mentre que els delictes contra la propietat es mantenen (el 63.50%), els delictes contra la salut pública augmenten significativament, passant a representar el 18.73% dels delictes comesos (és a dir un augment acumulat del 287.78%). (...) En el centre penitenciari la Model entre novembre de 1990 i gener de 1991, el 48.92% dels presos que havien ingressat durant aquestes dates declaraven consumir heroïna habitualment i, d’aquests, el 85.64% manifestava emprar la via parenteral. Així mateix, un informe de la Direcció General d’Institucions Penitenciàries del Ministeri de Justícia manifesta que el 44.5% de la població reclusa declara haver consumit drogues per via parenteral». La conclusió que hom pot extreure de tot aquest panorama és que les drogues representen la causa principal de la delinqüència i que, per tant, si es suprimeix la causa es suprimirà l’efecte. Però un raonament tan senzill, clar i «evident» com aquest ha estat qüestionat per amplis sectors de la política i de la cultura que responen al rètol de «progressistes»: la droga en si mateixa, afirmen, no genera delinqüència, sinó l’etiquetatge legal que la prohibeix, en dificulta la circulació provocant un augment astronòmic de preus, i finalment desemboca en els delictes contra la propietat que els drogaaddictes han de cometre per a sufragar la recarregada despesa que comporta adquirir la substància. Segons aquest raonament, per tant, el que cal no es suprimir la droga sinó suprimir la llei, formulació que els progressistes més radicals accepten de bon grat fent-la extensiva a la totalitat del Codi Penal: les penes, les presons, el concepte de càstig com a tal han de desaparèixer ensems el propi Estat, amb la qual cosa es farà realitat la utopia llibertària...

Hi tenim, doncs, les dades, però és evident que la seva interpretació canvia, com hem dit més amunt, en funció dels valors, fet que es tradueix en explicacions oposades que reclamen solucions incompatibles al «problema». Car no sols hi ha una diferència de matís, sinó l’abisme que separa dues propostes, a saber: suprimir la droga versus suprimir la llei, i conseqüentment un col.lapse teòric que podria bloquejar l’adopció de tota decisió operativa en l’àmbit de la política penitenciària. Atès que la resolució en una direcció o una altra té caràcter imperatiu perquè, com diu Sartre, no decidir és ja una decisió en el sentit més rigorós de la paraula, sembla evident que, en aquest punt, cal una interpretació i una explicació del fenomen de la delinqüència que fonamenti qualsevol tipus de programa aplicable a les presons.

Però, una vegada més, ho repeteixo, no és aquest el lloc per a resoldre una qüestió teòrica de l’abast de la plantejada, de manera que ens limitarem a assumir les línies mestres d’una política que considera impensable la legalització de la droga però que, afeblida pels arguments de la part contrària, accepta resignadament la realitat de la droga com un factum invencible amb el qual cal aprendre a conviure: «Novament, aquí cal buscar l’equilibri entre els controls necessaris per evitar l’entrada de la droga i la imprescindible comunicació amb el món exterior. Hi ha persones que afirmen que la millor presó és la que és tan tancada en si mateixa que és impossible la introducció de la droga. Tancada de fora endins i de dins en fora. Per contra, nosaltres pensem que el contacte amb el món exterior és fonamental. (...) Plantejades així les coses, cal que tinguem en compte que una certa permeabilitat de la presó és absolutament necessària per una possible reinserció social de l’individu, quan surti de la presó. No obstant això, no podem obviar tampoc a la lleugera el tema del control i de la intercepció de l’entrada de droga a les presons. Aquí ens plantegem que, si bé l’objectiu és perfectament lícit, no ho és la utilització de qualsevol mètode o mitjà. El nostre reglament penitenciari sanciona expressament la introducció de substàncies tòxiques (art. 1O9 f) i i)). A Catalunya, durant l’any 1989, el personal penitenciari emeté 1.443 informes disciplinaris. D’aquests informes el 56% es feren per la intercepció de substàncies tòxiques, principalment haixix (59%), psicofàrmacs (27%) i heroïna (8%). Tothom coneix que els mitjans més freqüents d’introducció de les drogues als establiments penitenciaris són a través de les comunicacions íntimes i quan es retorna dels permisos, per la qual cosa sovint els interns i els familiars utilitzen la introducció de la droga a l’estómac, l’anus o la vagina. Ara bé, per una banda, cal destacar que per controlar aquestes introduccions existeixen mitjans tècnics, si es volen utilitzar, avui perfectament a l’abast de les possibilitats d’una presó, com serien les radiografies, les ecografies, etc., i que no són necessaris els tactes que suposen una humiliació per a la persona que els ha de sofrir. Ara bé, decidir quines persones han de sotmetre’s a aquests controls, significa una valoració d’aspectes ètics i jurídics de considerable gravetat, i enfront d’això no es pot pendre aquesta mesura en la majoria dels casos i tampoc de forma sistemàtica. Tot això ens porta a la conclusió que resulta si no impossible, com a mínim, molt difícil interceptar tot el tràfic de droga i que és un factor que cal que l’Administració penitenciària assumeixi» (Subratllat meu, J. F., Esther Giménez-Anna Rifà, op. cit., pàg. 82).

Des de la llibertat intel.lectual i de conciència que el sistema democràtic garanteix si més no en teoria, i malgrat que hi assumim, segons he reconegut més amunt, les directrius establertes com a úniques premises hermenèutiques vàlides a l’hora de fonamentar qualsevol proposta tècnica, penso que cal resistir-se interiorment a acceptar un estret ventall d’opcions que sembla oscil.lar entre la tolerància resignada de les institucions i la permisivitat oberta i poca-vergonya dels radicals d’esquerres, amb totes les variants híbrides (com ara la política del PSOE, caracteritzada per un doble discurs hipòcrita sobre aquesta matèria) al bell mig d’ambdós extrems. No estem, en efecte, obligats a creure que la lluita contra la droga s’hagi de reduir a la persecució policial de l’oferta combinada amb tèbies campanyes institucionals de «concienciació» entre els adolescents; que l’única alternativa a les periòdiques i espectaculars incautacions (les quals contribuieixen a apujar el preu de la mercaderia prohibida, operant amb plena «funcionalitat» dins les xarxes de distribució del narcotràfic, vid. El papel de la represión sobre el mercado de drogas, Ch. H. de Choiseul Praslin, 1995), sigui la legalització propugnada per aquells mateixos sectors ideològics que durant els anys seixanta van legitimar-ne el consum i que, havent forjat l’espai simbòlico-cultural on creix la demanda com una mena d’epidèmia axiològica, tenen ara la barra d’acusar els prohibicionistes de ser els autèntics culpables del desastre que ha vingut després, sida inclosa, insinuant a més que els prohibicionistes representen als falsos puritans que s’atipen amb els beneficis obtinguts d’allò que condemnen. D’altra banda, cal reconèixer que el consum de drogues sols esdevingué un autèntic negoci a partir de la prohibició, però sense oblidar que el negoci tampoc no hauria pogut existir si abans no s’hagués desenvolupat una demanda, quan és evident que fou la demanda allò que determinà la prohibició, i no a l’inrevés. Per tant, entenc que seria decisiu un estudi sociològic on s’analitzi d’on sorgí aquesta demanda, cercant els esdeveniments socials, culturals, polítics i ideològics que la van fer possible. Un estudi de tals característiques haurà de fer córrer la pel.lícula càmera enrrera, denunciant la genealogia dels processos que actualment se’ns presenten com a realitats consumades. Això vol dir: (1) Remetre la delinqüència dels individus a la realitat econòmica de les xarxes de narcotràfic on es juguen immensos interessos econòmics i fins i tot polítics (deute extern dels països exportadors, terrorisme, etc); (2) Recular des de la dimensió (1) al conjunt de decisions polítiques que, en defensa de la «civilització occidental» i davant el desenvolupament d’una autèntica «subcultura de la transgressió» al si de la «societat de consum», imposaren a les acaballes la tan criticada «prohibició»; (3) Resituar, en darrer terme, la dimensió (2) en el marc de les forces culturals i ideològiques, després polítiques (maig del 68), que van legitimar entre els adolescents el consum de drogues com a ritus de transgressió de la «societat burgesa», associant-lo a una forma de vida que incloïa el rebuig del treball, unes pautes estètiques, modes, símbols, estils musicals, etcètera. Així, analitzant el fenòmen en la seva mateixa arrel, no ens deixarà de sorprendre que el discurs «progressista» actual favorable a la legalització sigui el mateix que va legitimar la demanda durant els anys 6O i 7O. Afirmem, per tant, que la primera mesura i deure intel.lectual davant la «droga» no pot ser un altre que la denúncia, la refutació i la desautorització moral dels sectors ideològics responsables del desastre. El monstre de les sobredosis i els assassinats induïts d’enguany fou engendrat en les metàfores de Ginsberg, i és conseqüentment en aquesta esfera, la de les paraules, els conceptes i les idees, on cal iniciar una tasca «a fons» de lluita contra la delinqüència. Una tasca, però, «purament filosòfica», no inquisitorial, que refaci primer en els textos allò que altres hi van destruir: els valors ètics i institucionals (família, treball, moral, escola, pàtria, etc). Tanmateix, aquesta estratègia comporta un atac frontal a la política, la ideologia i la cultura de les esquerres, atac que no pot fonamentar-se en un mer tarannà «conservador» o neoliberal, sinó que ha d’anar molt més enllà, cercant alternatives a una dicotomia doctrinal clàssica, la de dretes-esquerres, que se’ns ha quedat ja massa estreta als ciutadans d’Occident.

Voldria concloure el present apartat, que sols pretén esboçar una visió aproximativa al esglaó més bàsic en la legitimació d’un programa penitenciari racional i que en aquest sentit resta obert a un futur desenvolupament sistemàtic, amb algunes referències bibliogràfiques especialitzades que confirmen la nostra elecció hermenèutica i ens encoratgen a continuar endavant. Així, en el seu article Drogas, Delincuencia y desviación social (J. Elzo, 1995, publicat a Drogas, Desarrollo y Estado de Derecho, Instituto Deusto de Drogodependencias, Universidad de Deusto-Gobierno Vasco, 1995), l’autor desenvolupa «una exploración bibliográfica sobre el tema con lo publicado en los últimos 6 años en los idiomas en los que me manejo, al menos para leer, a saber, euskera, castellano, francés, inglés e italiano. Me enviaron, para mi desesperación, 229 referencias. Tras un primer expurgue y habiendo solicitado algunos textos, recibo el libro de José Manuel Otero titulado justamente Droga y delincuencia (Otero, 1994) y que el autor tuvo la amabilidad de enviármelo. Dudé, en un primer momento, en seguir con la ponencia pero tras la lectura del libro de Otero -lectura que me permito recomendar calurosamente- y habiendo ya recibido algunos de los textos solicitados tras el análisis del listado bibliográfico propiciado por el SIIS, me decidí a continuar en el empeño pues las lecturas venían a añadir información a la que Otero nos proporcionaba». Com a conclusió de l’esmentat i exhaustiu estudi, que inclou també bibliografia alemanya, Elzo sosté que no es pot demostrar cap tipus de relació de causa-efecte entre drogues i delinqüència, però sí en canvi una causalitat comuna de tipus axiològic: «la tercera hipótesis afirma que ‘no existe relación causal entre ambas conductas (...) y que la relación es artificiosa o espúrea y que ambas conductas son el resultado de factores comunes, de manera que los sujetos expuestos a esos factores pueden desarrollar las dos conductas indistinta o conjuntamente’. (...) La tercera hipótesis de Otero nos parece particularmente pertinente. Tanto que, de alguna manera, se aparenta a la nuestra propia, formulada años atrás a propósito de la relación entre los jóvenes y las drogas. Decíamos el año 1989 que ‘el factor más explicativo, el más concomitante con el consumo abusivo de drogas no convencionales especialmente (...) es el que se refiere al mundo valorativo, al modo de entender la sociedad, a la mentalidad con la que el joven se enfrenta a la sociedad en la que vive’, y que nos inclinábamos, en última instancia, por interpretaciones de signo cultural para dar cuenta del fenómeno de la drogodependencia juvenil en el País Vasco. (Elzo. 89, 138 y ss.)» (Elzo, op. cit., pàg. 154). ¿Quins són, tanmateix, aquests valors criminògens dels que s’hi parla però no s’acaben d’especificar? ¿Per què no denunciar ja obertament els valors vigents a la present societat de consum, l’hedonisme, l’individualisme i el relativisme, dels quals els valors de la subcultura de la transgressió on la droga i la delinqüència es nodreixen no són més que una mera radicalització?

Per a l’anàlisi de la situació interior de la institució penitenciària, i atenent-nos al fet que hem acceptat com a conclusió de l’apartat anterior, a saber, la vinculació essencial entre delinqüència i droga (que cal no confondre amb l’afirmació que la droga «causa» la delinqüència), ens remetrem aquí al treball de F. X. Moreno i Oliver, Jordi Porta i F. X. Rovira i Llor El proceso de drogodependencia en el medio penitenciario: un modelo alternativo (Revista de Estudios Penitenciarios, nº 245, 1991, pàgs. 57-65). En el present apartat, ens interessa plantejar el tema de les conductes dels interns associades a la droga i l’impacte que aitals conductes suposen tant en la seguretat interior dels centres penitenciaris com en l’eficàcia i rendibilitat darrera dels programes de tractament.

Segons els esmentats autors, «El 44,14% de la población reclusa a su ingreso en prisión manifiesta ser consumidor de heroína por vía parenteral y el 74,5% consumidora de drogas en general (Bonal, R., 1986)»(op. cit., pàg. 61). Els efectes de l’addicció a les drogues es fan extensius, emperò, a la totalitat de la població reclusa, perquè resulta gairebé impossible que els interns no arribin tard o d’hora a compartir cel.la amb els que trafiquen i/o consumeixen. Tampoc no s’ha de menysprear el fet que molts interns aliens a l’addicció, l’adquireixen durant el temps d’estada, més o menys llarg, en un centre penitenciari. Si, a més, admetem que la funció bàsica de la droga («la más importante», op. cit., pàg. 61) «está fundamentada en hallar en la droga un medio que permita escapar, por un periodo de tiempo determinado, de la realidad que le envuelve» (op. cit., pàg. 61), aleshores començarem a entendre que l’imperi de la droga representi si més no una part, ja veurem quina, de la problemàtica penitenciària, amb molt poques excepcions individuals. La droga, en efecte, és l’expressió del sistema de valors que ha conduït la persona de l’intern a la situació delictiva, i si no s’atura el seu consum, resulta difícil, o fins i tot ridícul, parlar de rehabilitació en cap sentit raonable. Tanmateix, un plantejament tractamental perfectament vàlid podria sostenir que l’abandonament de la droga per part de l’intern, tot i representar una exigència inqüestionable del tractament, ha de ser conseqüència, no causa, del seu canvi de valors, car es tracta d’atacar l’arrel de la malatia, no la seva simptomatologia. Així doncs, si la droga es reduís a un fet individual, el programa de seguretat interior que volem esboçar-hi restaria mancat de sentit, perquè es basa en la premisa que no pot haver-hi eficàcia òptima dels programes tractamentals sense una prèvia reducció de l’entrada de droga a les presons a valors propers al 100%. Aquesta afirmació suposa, d’altra banda, que el principal obstacle per als programes tractamentals, malgrat la importància de les actituds addictives del subjecte, no és la mera dependència individual, sinó l’estructura sociològica interna que, sobre el fonament de la xarxa mercantil inherent al consum, articula la totalitat de la subcultura carcerària.

En aquest sentit, cal recordar en primer lloc que «los precios de las diferentes drogas en el medio prisión sufren un aumento considerable con respecto al existente en el medio externo, siendo éste del 3OO al 5OO por 1OO» (op. cit., pàg. 61). Si pensem que a una presó com ara la Model resideixen al voltant de 14OO reclusos, dels quals aproximadament 1OOO consumeixen regularment algun tipus de substàncies, es pot calcular el volum de diners que aquest fenomen genera i l’extremada violència que els interessos en joc poden arribar a fer esclatar. En efecte: «Alrededor de todas estas acciones mercantiles existe la figura del prestamista, ya que aporta la liquidez necesaria para agilizar -y así mantener constante- la actividad comercial. Su servicio consiste en el préstamo de dinero a los intermediarios o consumidores de droga. Dichos préstamos suelen realizarse con un vencimiento semanal, generalmente con un previo depósito por parte del prestatario de una prenda cuyo valor sea superior al dinero prestado. Los prestamistas suelen cobrar un interés superior al 5O% sobre la cantidad dejada. Estos, al igual que los traficantes, tienen a su servicio ‘hombres hucha’ que les custodian el dinero y las prendas de aval, imposibilitando así que le puedan ser encontradas encima cantidades de dinero, joyas o ropa superiores a las permitidas por la institución» (op. cit., pàgs. 6O-61). Al preu ja inflat de la droga, que com s’ha dit arriba fins al 500%, s’ha d’afegir doncs l’interès del préstec, per la qual cosa no ens ha d’estranyar que la majoria de les situacions conflictives a les presons estiguin relacionades amb deutes impagats que poden anar-se acumulant fins arribar a xifres que obliguen el prestamista a emprar la violència exemplificadora, una acció objectivament necessària per a garantir la credibilitat i el futur del negoci. D’altra banda, les situacions de violència repetides i sistemàtiques, comporten la progressiva formació d’una jerarquia para-institucionalitzada que, a més de controlar el tràfic, imposa «ordre» en una determinada galeria o mòdul i pot resultar en aparència funcional per a mantenir «tranquil.la» la situació del centre. Tanmateix, el preu d’aquesta tranquil.litat, interrompuda de tant en tant per alguna «execució» o per les mateixes lluites entre «kies» (=caps) i màfies rivals, és la impossibilitat de dur a terme la «conversió» axiològica de l’intern, car el consum de drogues va lligat a una estructura sociològica de poder, riquesa i estatus simbòlic que escapa a la voluntat individual de cadascun dels reclusos, obeint a una lògica pròpia i inexorable totalment contrària al sentit del tractament. De faisó que, encara que l’intern vulgui apartar-se del consum, la resta de factors definidors del rol delinqüencial se li imposaran mitjançant el pes de les jerarquies i, d’acord amb un efecte de correlació positiva de tots els ítems, acabaran conduint-lo una altra vegada al femer de la drogaaddicció. En definitiva, la institució penitenciària amaga al seu si una contra-institució perfectament estructurada que neutralitza de forma sistemàtica els esforços en favor de la rehabilitació. Aquesta realitat social autònoma, que hom pot analitzar en termes de teoria de sistemes, té com a centre de gravetat el tràfic de drogues, al voltant del qual s’organitza la resta de les pautes captinencials contrainstitucionals: «Los criminólogos han detectado desde hace mucho tiempo un abismo (más o menos profundo) entre las normas imperantes en la subcultura de la prisión y aquellas sostenidas por las autoridades. Aquí podemos citar los clásicos estudios de Donald Clemmer, Greham Sykes y Daniel Glaser, entre otros. Mientras que los objetivos de la autoridad incluyen el mantenimiento del orden, la implementación de programas de rehabilitación y la iniciación de cambios prosociales en actitudes y conductas de los internos, la «contracultura» de la prisión apoya la conducta antisocial, agresiva y manipulativa (Thomas, 1970). Se trata, en esencia, de dos procesos opuestos de socialización. Uno, de «presocialización», y el otro, de «prisionización», definiéndose éste como ‘...la asimilación en mayor o menor grado de los usos, normas, costumbres y cultura general de la prisión’ (Clemmer, 1940, p. 299)» (Impacto de la prisión en funcionarios y reclusos: una perspectiva integrada, Vicente Garrido Genovés, pàg. 175-176, «Primeres jornades de tractament penitenciari»).

La literatura especialitzada es serveix del terme presonització per assenyalar el conjunt de fenòmens pertanyents a la subcultura carcerària que impedeixen o obstaculitzen el ple rendiment dels programes de rehabilitació. Segons sosté Garrido Genovés en l’estudi que acabem de citar, dos són els models que s’acostumen a aplicar per a interpretar el fenomen de la presonització, a saber, el model de la privació i el model de la importació. Seguint el primer, la presonització o grau d’adhesió a la subcultura carcerària seria el resultat de la interacció del reclús amb una institució on predominen els criteris de control i seguretat. «Thomas y Poole extrajeron dos importantes consecuencias de su estudio. Primero, la adopción de una estructura organizativa de caràcter fundamentalmente coactivo promueve la prisionización y, por consiguiente, se opone a la meta de la rehabilitación. Incluso, en la medida en que esto es así, la misma meta del control resulta también amenazada. Segundo, en la medida en que la mayor prisionización redunda en un incremento de la hostilidad hacia el sistema legal y de la identificación con la etiqueta de criminal, parece bastante creíble que resulten negativamente afectadas las posibilidades de conducta prosocial una vez el interno cumpla su condena» (op. cit., pàg. 178). Per al model de la importació, en canvi, el grau de presonització es correlaciona negativament amb el grau d’inserció social i de perspectives prosocials que l’intern conserva durant la seva estada a la presó, la qual cosa significa que no podrà haver-hi, ni n’hi haurà menester, de reinserció social, en la mesura que el reclús romangui identificat amb la cultura normativa i gaudeixi de potents vincles que l’apartin de la subcultura carceràrio-delinqüencial. Per tant, hom podria concloure, integrant ambdós models, que la rehabilitació i la reinserció social, quant sentit de la institució penitenciària, sols haurà de ser exigida d’acord amb el grau de presonització potencial o real dels reclusos, i que per a combatre l’esmentat fenomen caldrà en primer lloc desautoritzar, en la teoria i en la pràctica, tot plantejament de política penitenciària centrat en el control de la població interna (sistema punitiu-custodial). La rehabilitació es converteix així en un objectiu que demana recursos de forma immediata i es concep a si mateix en termes de depotenciació d’altres objectius, a saber, els de seguretat interior. I és que no sembla haver-hi res més evident: si volem la rehabilitació dels delinqüents, no necessitarem en primer lloc programes de rehabilitació i la reducció de la seguretat a les mínimes regles de convivència («clima organitzacional»)? Tanmateix, en l’escrit de Garrido Genovés no trobem la més petita referència al tema de les drogues. De fet, sembla com si la presonització fos el mer resultat de la manca de relacions socials normals de l’intern i de l’ofensiva repressiva del personal de vigilància, és a dir, una mera reacció d’autoprotecció i no el resultat de l’atracció positiva de la subcultura carcerària i de la dinàmica pròpia d’una realitat sociológica («sistèmica») independent i anterior a la de l’individu empresonat.

L’aplicació concreta d’aquestes doctrines ha tingut ja efectes en la realitat interior dels centres penitenciaris. Ha afectat, de bell antuvi, al personal de vigilància, que amb l’entrada dels professionals de tractament, enlloc de transformar-se en un cos de professionals de la seguretat dotat de funcions educatives bàsiques subordinades al mateix tractament, ha estat reduït i fiscalitzat com a possible factor de presonització dels reclusos. El funcionari de presons és actualment una mena de bidell que obre i tanca portes, un ésser desprofessionalitzat i abúlic que sent vergonya de si mateix com a hereu dels antics carcellers i experimenta un irresoluble conflicte de rol entre les funcions de control, necessàries però menystingudes, i l’esperit dominant del tractament, que sura sobre del seu cap dirigit pels «autèntics professionals» penitenciaris: els psicòlegs, pedagogs, mestres, metges, educadors, assistents socials, etc. No s’ha passat d’un concepte «repressiu» de seguretat, que evidentment calia superar, a un concepte de control intel.ligent perfectament compatible amb el desenvolupament de funcions pedagògiques, les quals implicarien un coneixement científic de l’intern i per tant una major seguretat per al centre, sinó a una mera depotenciació de la repressió que ha de permetre, en teoria, l’aplicació directa dels programes de rehabilitació i llur èxit immediat.

La segona conseqüència, i la que ha frustrat, emperò, les expectatives rehabilitacionistes, ha estat precisament el desenvolupament monstruós de la subcultura carcerària, la qual, caracteritzada segons la interpretació anterior en termes purament privatius (deprivació social, reacció passiva anti-repressiva, etc), ha pogut desplegar la seva dinàmica interna ontológico-positiva sense ensopegar amb cap resistència per part de l’únic instrument de què la institució disposa per a combatre-la, a saber: els funcionaris de presons, desmoralitzats i abatuts amb l’aplicació mecànica i massa cops político-propagandística d’uns plantejaments humanistes i científics que d’una altra forma haurien pogut reeixir. El resultat ha estat, en definitiva, el fracàs de la rehabilitació i l’ofensiva ideològica de tots aquells sectors que volen reconstruir la presó punitivo-custodial i l’abjecta tirania del carceller. El més paradoxal és que aquest desastre sigui la conseqüència, precisament, de no haver valorat el paper decisiu de la seguretat, i per tant dels funcionaris de presons, en la realització del mandat constitucional, i de no haver-los integrat plenament en el projecte general de la institució assignant-los funcions pedagògiques enlloc de rebaixar-los com a encarregats de meres tasques mecàniques.

La situació interna (x2) de la institució penitenciària es pot sintetitzar, doncs, en la següent fórmula: «fracàs» de la rehabilitació, interpretada com a objectiu, la qual cosa significa, ni més ni menys: fracàs de la pròpia institució, que no justifica la seva existència perquè no realitza allò que, si més no en teoria, li dóna sentit i és ensems el terme final de tots els seus programes. Ja hem explicat més amunt les conseqüències de la confusió entre la rehabilitació quant concepte límit i la rehabilitació quant objectiu (vid. Introducció, pàgs. 1-4, Concepte d’objectiu) i, evidentment, queda clar que la rehabilitació sols pot fracassar quan s’identifica amb un objectiu per definició verificable... Però el que cal enfasitzar és potser que la causa d’aquest fracàs s’hagi de cercar en la pròpia confusió conceptual i en tot el seguit d’errors estratègics encadenats que provoca a l’hora de seleccionar les prioritats operatives de l’Administració. Que un investigador com ara Garrido Genovés reconegui aquest fet hauria de convèncer qualsevol persona una mica informada que aquesta conclusió no forma part de les opinions populars majoritàries o simplement interessades de la banda política contrària. Tanmateix, és cert que per a Garrido Genovés el fracàs de la rehabilitació es refereix única i exclusivament a un determinat model de treball, a saber, el mèdico-terapèutic, i que l’autor s’apressa a presentar la seva pròpia recepta. En efecte: «Los hoy clásicos trabajos de Martinson (1974) y Lipton, Martinson y Wilks (1975) supusieron la piedra angular de la época antirrehabilitatoria que en buena medida se respira hoy fuera de nuestras fronteras, cuya formalización teórica reside en el ya comentado modelo de justicia. Replicando a estas críticas, nosotros mantuvimos que la leyenda del ‘nada funciona’, bandera de la antirrehabilitación, sólo podía aplicarse a uno de los posibles modelos de tratamiento, el cual, de acuerdo con la tipologia de Duffée (1980) se denominaría sensu strictu (modelo de rehabilitación). Este modelo se caracteriza por: 1. Considerar al delincuente como portador del problema del crimen, a modo de ‘enfermo’ que hay que curar. 2. Ubicar la tarea de reforma fuera del ambiente en el que los seres humanos interactúan libremente, sugiriendo que podemos hacer una tarea completa de rehabilitación en el contexto de la prisión, es decir, en un marco ajeno a la sociedad. Desgraciadamente, ninguna de ambas premisas parece tener confirmación en la práctica». I conclou: «Nuestra respuesta ante el actual estado de cosas ha de ser doble, correspondiendo con las fuentes de impacto de la institución sobre los reclusos: Uno, cambiar las instituciones penitenciarias para crear un clima social adecuado y congruente con el propósito de reforma. Dos, vehicular los centros penitenciarios de los delincuentes inspirándolos en la reintegración y no en la rehabilitación. (...) El mejor beneficio a extraer de las instituciones penitenciarias descansa en su capacidad de erigirse como plataforma para los programas comunitarios». Nosaltres dubtem molt que la paraula reintegració vagi molt més enllà del que fins ara s’ha vingut entenent per reinserció social, i que el binomi rehabilitació-reinserció social resti superat senzillament per una nova terminologia on «reintegració» substitueix a «reinserció» i on la rehabilitació es presenta com una primera fase envers aquesta reintegració comunitària que sembla ser ho resoldrà tot. En qualsevol cas, cal retenir la primera part de la proposta, quan es parla de «cambiar las instituciones penitenciarias para crear un clima social adecuado y congruente con el propósito de reforma». La nostra pregunta, llavors, serà la següent: l’esmentat canvi «climàtic», suposa la reducció dels elements regimentals a la seva mínima expressió, en la línia dominant fins ara, o s’ha entès que la condició sine qua non per a la realització d’aquest «clima social adequat» és l’anorreament de la subcultura carcerària, objectiu que suposa el pas preliminar de reduir a valors propers al 100% l’entrada de droga a les presons? ¿Caldrà aleshores un rearmament professional dels funcionaris de vigilància? ¿Seran a les acaballes aquests «carcellers», difamats i estigmatitzats, els qui salvin la ideologia del tractament del desastre que l’amenaça a mesura que l’opinió pública s’assabenta de les taxes de reincidència produïdes pel nostre dubtós «negoci»? No podem respondre a aquestes preguntes en el reduït espai del present document; pel que fa al tema de l’estigma social dels funcionaris de presons, ens remetem a Les institucions penitenciàries en el procés de construcció nacional de Catalunya, que precedeix a aquest en la present publicació.

La finalitat d’aquesta introducció no era dir el com sinó el què i el perquè d’aquest què. Entenem, en efecte, que l’objectiu prioritari de la institució penitenciària, atenent-nos a la situació actual que la caracteritza, (x), no pot ser un altre que la reducció del tràfic i del consum de drogues a la seva mínima expressió. La fonamentació de l’objectiu, emperò, no ha estat exhaustiva: no pretenem haver-la desenvolupat de forma sistemàtica, ni era aquesta la nostra intenció; ens limitem a deixar esbossats, seguint l’esquema de l’A.P.O. (Administració per objectius) quins harien de ser els temes que una fonamentació de l’objectiu hauria de tractar. Així, si en l’apartat sobre situació exterior hem trobat un assaig que respon de forma exacta a les necessitats del present projecte, a saber, l’obra d’Otero Droga y delincuencia, no podem dir el mateix pel que fa a l’apartat sobre situació interior, on caldria un estudi de les relacions entre la droga, la subcultura carcerària i els mecanisme i ideals de la institució (el títol d’aquest treball podria ser, precisament, «Droga, subcultura carcerària i presonització»).

Ja per concloure la introducció, vull recordar que la distinció entre objectiu i concepte límit no pertany a la doctrina de l’APO, encunyada i pensada en i des de l’àmbit empresarial, ans a la seva aplicació a la institució penitenciària, on la legislació marca un sentit obligatori de totes les tasques i funcions, el qual, interpretat com a objectiu, deixaria sense contingut una teoria organitzacional basada en eleccions de metes i per tant en quelcom totalment diferent a les finalitats estables i fixes de la Constitució i la LOGP.

Aquest programa es fonamenta en el supòsit que la reducció dels ìndex de tràfic i consum de drogues en els centres penitenciaris és una condició necessària -que no suficient- per a l’èxit dels programes de rehabilitació i en conseqüència per a la legitimació i la realització del sentit de la institució penitenciària com a tal (vid. Introducció al Programa). Malgrat que els recursos en infraestructures inherents al model són relativament modestos, suposen tot i això una inversió considerable, que sols pot justificar-se per la importància de l’objectiu. El programa de seguretat interior, d’altra banda, s’ha d’encabir en un projecte penitenciari d’abast més ampli que definirem tot seguit.

Per projecte (penitenciari) entenc, d’una banda, l’aplicació sistemàtica d’un mateix programa dins un àmbit administratiu unitari (com ara, la majoria de les presons corresponents a l’Administració penitenciària catalana). Segons la doctrina d’administració per objectius, en efecte, sols es pot parlar de «programa» si s’assoleix el grau d’operacionalització suficient (és a dir, de descripció temporitzada de cadascuna de les passes dels operadors en termes cartesianament clars), la qual cosa suposaria, en el cas del nostre Programa Penitenciari de Seguretat Interior, si més no l’adaptació de les seves directrius centrals a un centre penitenciari concret. Tanmateix, l’esmentada operacionalització, que volem realitzar per al C.P. Brians, s’ajornarà fins al moment que disposem de les dades necessàries sobre el centre en qüestió, les quals resulten del tot imprescindibles si de debó es vol arribar a certs nivells de concreció. En conseqüència, el present punt 2 del text es limitarà a desenvolupar la idea central en l’aplicació del programa, de la mateixa manera que el punt 1 s’havia proposat com a meta la mera fonamentació (provisional) del seu objectiu. De faisó que, per a poder parlar d’un projecte penitenciari en sentit rigorós, s’haurà de desenvolupar l’operacionalització dels punts 1 i 2 per a cada presó catalana, i així caldrà un PPSI.Brians, un PPSI.Quatre Camins, un PPSI.Ponent, etcètera.

D’altra banda, projecte penitenciari és també l’articulació de diferents programes successius però internament vinculats en un mateix centre penitenciari i/o fins i tot en un àmbit administratiu unitari. Si entenem, en efecte, que el programa es fonamenta en una situació (x) de la institució i que la seva aplicació correcta modifica aquesta situació, que passa a ser (y) i genera de forma necessària un nou objectiu racional-exclouent, aleshores es palesarà que l’articulació projectual del programa forma part de la seva mateixa essència i no de la mera voluntat o gust de qui el dissenyi. Un programa determina, dit breument, les condicions del programa subseqüent, les quals, com a tals, han de ser previsibles i han de permetre d’encunyar un projecte penitenciari per poc esforç que s’hi dediqui.

Per tant, «projecte penitenciari» és el terme que assenyala l’articulació espacial i temporal dels programes en les seves seqüencies racionals d’acord amb el principi que relaciona l’objectiu i la situació concreta, és a dir, la realització de l’objectiu i la modificació d’aquesta situació dins un àmbit administratiu unitari. Pel que fa al projecte que estem tractant d’esbossar amb els limitats mitjans de què disposem, el següent esglaó, del qual hem parlat ja a d’altres llocs, hauria de ser un Programa Educatiu d’Intervenció per a Funcionaris de Vigilància Penitenciària, amb el qual, i en el benentès que el PPSI hagi reeixit, es tancaria de forma raonable el primer cicle del procés orientat cap a la plena professionalització i integració democràtica (desestigmatització) dels funcionaris de presons a casa nostra (l’únic aspecte pendent seria el de la catalanització lingüística i cívica, si és que a més d’integració democràtica hem de poder parlar d’integració a la realitat social catalana, però aquest tema exigeix un tractament propi i un sistema de conceptes força diferent).

Finalment, caldria emfasitzar que, tot i la sistemàtica distinció entre objectiu programàtic i concepte límit institucional que hem aplicat en el present text, entenem que un Projecte penitenciari haurà d’acostar-se gradualment a la situació òptima en què ambdós termes, sense salvar mai la distància intangible que els separa (es tracta d’ordres conceptuals ben diferents) arriben a harmonitzar-se de tal manera que els objectius operatius de la institució es poden ja arribar a plantejar, a banda de tota hipocresia o càlcul polític electoralista, en el terreny de la rehabilitació. Tanmateix, em temo que les presons catalanes (i espanyoles) s’hi troben a hores d’ara massa lluny d’aquesta conjuntura ideal. Hom podria qualificar metafòricament com a «objectiu del Projecte», amb un mer afany orientatiu passible d’aclarir les foscors d’imaginàries intencions polítiques tecnocràtiques i/o punitivistes, però sense que el mot «objectiu» sigui de veritable rigor, aquesta «harmonització» entre les exigències estratègiques i tàctiques immediates de la doctrina administrativa i el sentit darrer de la presó democràtica: la distància de l’ideal, en qualsevol cas, no justificaria la renúncia, ni encara menys la decisió de girar cua i enfilar contra la rehabilitació.

En aquest apartat tractarem, tot i la inconcreció de les dades, de quantificar mínimament l’objectiu del programa i els criteris de control que s’utilitzaran per a determinar el seu rendiment real.

En un article publicat a la revista Món Jurídic l’any 1992, es feia referència a un estudi de l’Escola d’Estudis Penitenciaris del Ministeri de Justícia on s’assenyalava que «el l989 i 199O es van confiscar més de 56 kilos de droga a les presons espanyoles, solament un 15% del que es consumeix en realitat als centres. Les autoritats penitenciàries no estan d’acord amb aquesta xifra, que consideren massa exagerada». Tanmateix, un càlcul elemental de la raó droga/intern que correspondria segons aquestes dades demostra que la xifra no sols no és exagerada, sinó més aviat ridícula. En efecte, cal tenir en compte que els 373,33 kilos de droga s’han de repartir entre 40.000 interns, la qual cosa significa O,OO9 kilos per intern, o el que és el mateix, 9 grams per intern al llarg de dos anys (O,O12 grams/dia).

Si acceptem, però, aital quantificació com a vàlida, en un centre de les dimensions de Brians, amb 1.3OO interns, en dos anys, hi circularien al voltant de 12 kilos de substàncies prohibides. Si durant el primer any podem tancar les vies habituals d’entrada, a saber, les comunicacions íntimes i els permisos, hem de suposar que el segon any, i una vegada detectada pels mafiosos la impracticabilitat de l’accés normal, s’intentaran introduir per la via restant, a saber, la paqueteria i d’altres accessos menors (objectes llençats des de l’exterior, correu, etc), prop de 6 kilos de droga que en teoria han de poder ser confiscats mitjançant un simple augment de personal en aquest departament de comunicacions, i/o utilitzant-hi de forma sistemàtica la unitat canina dels Mossos d’Esquadra.

L’esmentada quantitat operaria com a criteri secundari de rendiment mínim del programa, tot i que entenem que el volum de droga incautada hauria de ser força superior. A més, l’índex de confiscacions a interior hauria de reduir-se a zero, operant aquest estàndard, segons s’ha dit més amunt, com a criteri principal.

El principal «obstacle» per al control del tràfic de drogues a l’interior de les presons l’estableix el mateix esperit de la institució penitenciària democràtica, el qual considera l’intern com un membre de la societat que conserva tots els seus drets no afectats per la condemna i que, en conseqüència, ha de romandre, en la mesura del possible, inserit a la comunitat que algun dia el tornarà a acollir. Aquesta idea de presó oberta, i la metodologia tractamental comunitària que li és inherent, implica, entre d’altres disposicions, una àmpla i generosa legislació pel que fa a les comunicacions, els permisos i les visites familiars a la presó. En efecte, segons l’Article 3.3 del nou Reglament Penitenciari: «Principio inspirador del cumplimiento de las penas y medidas de seguridad privativas de libertad será la consideración de que el interno es sujeto de derecho y no se halla excluído de la sociedad, sino que continúa formando parte de la misma. En consecuencia, la vida en prisión debe tomar como referencia la vida en libertad, reduciendo al máximo los efectos nocivos del internamiento, favoreciendo los vínculos sociales, la colaboración y participación de las entidades públicas y privadas y el acceso a las prestaciones públicas». A més de l’article 25.2 de la Constitució, aquesta legislació es deriva de disposicions constitucionals com ara l’article 1O.1 («La dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents, el lliure desenvolupament de la personalitat, el respecte a la llei i als drets dels altres són fonament de l’ordre polític i de la pau social») i l’article 14 («Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap disacriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social», subratllat nostre, J.F.). Les reglamentacions relatives a les comunicacions es fonamenten en l’article 3 de la L.O.G.P., on s’estableix que «Els interns podran exercitar els drets civils, polítics, socials, econòmics i culturals, sense excloure’n el dret de sufragi, llevat que siguin incompatibles amb l’objecte de la seva detenció o compliment de la condemna» i en el Capítol VIII (Comunicacions i visites) de la mateixa llei. Entre els drets que cal considerar com a objecte de protecció tenim així els drets civils, que inclouen el dret a la propietat i el dret a la família. La regulació de les comunicacions y visites, es desenvolupa en el Títol II, Capítol IV, Secció 1º del nou Reglament. L’article 45 fixa les comunicacions íntimes, familiars i de convivència. En definitiva, tot aquest aparell legislatiu impedeix que l’Administració penitenciària pugui desenvolupar una política de lluita contra la droga utilitzant la via més fàcil, a saber: concebre la presó com a entitat tancada i isolada de la realitat social normal. El repte d’un programa penitenciari de seguretat interior estreba doncs en arribar a un màxim grau d’eficàcia respectant els esmentats principis i disposicions, les quals no és legítim d’experimentar com a «obstacles» aliens, ans quant elements substancials i irrenunciables de la institució carcerària democràtica.

Per tant, acceptat el fet que els límits entre la presó i la societat no poden tenir una naturalesa aïlladora, sinó dinàmica i fluïda, entenem que el nostre programa ha de plantejar-se en termes d’una ampliació funcional del concepte de període, concebint-lo com un element de separació no substancial que estableixi entre la realitat social exterior i l’espai «artificial» del centre penitenciari un conjunt sistemàtic d’operacions rutinàries i racionalitzades de control perfectament compatibles amb la continuïtat i eficàcia de les tasques tractamentals i de la vida normal del reclús. Per que aquesta «normalitat» no sigui qüestionada, és a dir, per que l’intern no experimenti el període funcional com una ruptura i en definitiva com l’aplicació a la seva persona de mesures de seguretat extraordinàries que atempten contra el principi de presumpció d’innocència, la finalitat del programa en allò que afectarà, a posteriori, l’espai institucional semiexterior de les comunicacions i dels permisos, no tindrà com a finalitat la incautació de substàncies prohibides sinó l’establimnent de garanties gairebé absolutes sobre la deva destrucció.

En la seva definició actual, els professionals penitenciaris entenem per «període» un espai de temps, estructuralment localitzat i semiexterior, que el centre penitenciari interposa entre la societat i la seva pròpia estructura interna a fi de realitzar operacions diverses que inclouen elements tractamentals, sanitaris i de seguretat. Així, segons l’article 20 del nou Reglament «1. Los detenidos y presos ocuparán una celda en el departamento de ingresos, donde deberán ser examinados por el Médico a la mayor brevedad posible. Igualmente, serán entrevistados por el Trabajador Social y por el Educador, a fin de detectar las áreas carenciales y necesidades del interno, y, si el Médico no dispusiese otra cosa, pasarán al departamento que les corresponda. Dichos profesionales emitirán un informe sobre la propuesta de separación interior, conforme a lo dispuesto en el artículo 99, o de traslado a otro centro, así como acerca de la planificación educativa, sociocultural y deportiva y de las actividades de desarrollo personal. Respetando el principio de presunción de inocencia, la Junta de Tratamiento, de acuerdo con dicho informe, valorará aspectos tales como ocupación laboral, formación cultural y profesional o medidas de ayuda, a fin de elaborar el modelo individualizado de intervención. 2. Los penados, tras ser reconocidos por el Médico si se trata de nuevos ingresos, permaneceran en el departamento de ingresos el tiempo suficiente para que por parte del Psicólogo, del Jurista, del Trabajador Social y del Educador se formule propuesta de inclusión en uno de los grupos de separación interior y se ordene por el Director el traslado al departamento que corresponda, previo informe médico. Por la Junta de Tratamiento, previo informe del Equipo Técnico, se contrastarán los datos del protocolo y se formulará un programa individualizado de tratamiento sobre aspectos tales como ocupación laboral, formación cultural y profesional, aplicación de medidas de ayuda, tratamiento y las que hubieran de tenerse en cuenta para el momento de la liberación. 3. La estancia de preventivos o penados en el departamento de ingresos será, como máximo, de cinco días y sólo podrá prolongarse por motivos de orden sanitario o para preservar la seguridad. De la prolongación se dará cuenta al Juez de Vigilancia correspondiente». Evidentment, i ateses les limitacions que aquest article imposa en el seu apartat 3 pel que fa a la perllongació de l’estada a ingressos després dels primers cinc dies, el concepte de període funcional es diferenciarà de forma estructural i operativa del concepte de període legal o període d’ingressos.

Els conceptes que hem definit fins aquí són aplicables a qualsevulla circumstància relacionada amb l’entrada de droga als centres penitenciaris, i àdhuc amb aspectes genèrics de seguretat interior. En canvi, el terme «element» té un sentit força més concret, fent referència a les tàctiques que, sobre el terreny, el programa haurà d’adoptar per combatre les actuals vies i formes en què la droga aconsegueix travessar la grossària dels murs i la mancada eficàcia dels sistemes de detecció vigents.

En el seu articleEl proceso de drogodependencia en el medio penitenciario: un modelo alternativo, de F. X. Moreno i Oliver, Jordi Porta i F. X. Rovira i Llor (Revista de Estudios Penitenciarios, nº 245, 1991, pàgs. 57-63) i també en el llibre dels mateixos autors La cárcel y su mundo oculto (SERCOP, Barcelona, 1995), es desenvolupa amb certa exhaustivitat el problema de les vies d’entrada de la droga. Fins ara, havia estat un mite la idea que eren els mateixos funcionaris els qui hi introduien les substàncies prohibides; tanmateix, tot i que aital afirmació podia haver estat certa durant el període polític franquista, amb la nova legislació sobre comunicacions i el concepte de presó oberta que vingué de la mà del sistema democràtic, les màfies carceràries deixaren de necessitar els serveis d’aquest intermediari segurament massa car. Per tant, els més elementals principis de racionalitat econòmica fan absurda l’afirmació popular que n’acusa els professionals, i això malgrat que pugui existir alguna excepció poc significativa que no explica en cap cas l’actual fenomen massiu i general del tràfic. Els estudis a què acabo de fer referència confirmen aquesta hipòtesi; A La cárcel y su mundo oculto (pàg. 18), en efecte, llegim: «Las vías de entrada de la droga desde el medio externo las realizan fundamentalmente los propios internos en el momento de su ingreso o retorno de los distintos permisos de salida, a través de los «vis-a-vis» familiares o íntimos, por paquetería, mediante proyectiles lanzados desde el exterior a los recintos interiores de la prisión, por correo, o en casos aislados por los mismos profesionales de los Centros». En concret, els autors consideren fonamental la via dels permisos, que per aquest motiu denominarem Via A: «Los días de mayor oferta y comercialización de drogas en los centros penitenciarios siempre coinciden con los dos días posteriores al regreso de los internos que han salido de permiso y con los días de cobro del peculio semanal» (op. Ci., pàg. 19). El fenomen de la immigració magrebina i africana ha afegit una nova via característica d’aquest col.lectiu que moltes vegades comet algun delicte per evitar la immediata expulsió que es derivaria de la seva situació residencial d’il.legalitat: «Un dato significativo al respecto, nos lo aporta el análisis de ciertas conductas procedentes de la población africana, consistente en realizar delitos cuya condena corresponde a pequeñas penas de prisión, dejándose detener posteriormente. Todo ello, con el objetivo de ingresar en un centro penitenciario por cortos periodos de tiempo y así poder introducir considerables cantidades de droga dentro del mismo, de cuya venta los beneficios obtenidos se quintuplicarán con respecto a los que eventualmente podría obtener en el medio externo» (op. cit., pàg. 19). Pel que fa a la via A, la de més volum i importància, però també per a la via B (vis-a-vis) i l’esmentada del col.lectiu immigrant, el sistema d’entrada habitual i més efectiu és prou conegut: «Una de las principales formas de camuflaje para introducir la droga en el medio penitenciario se basa en la instalación de pequeños paquetes en el recto y/o vagina (en el caso de las mujeres) cuyo contenido es envuelto en papel higiénico para proteger las diferentes substancias de la humedad e introducidos en el interior de un preservativo o bolsa de plástico» (op. cit., pàg. 19). Com a variant de l’anterior sistema, tot i que també força utilitzada, tenim la «deglución de pequeños paquetitos de droga envueltos en látex para proteger su contenido de la agresión de los ácidos gástricos, que posteriormente serán recuperados tras su defecación» (op. cit., pàg. 20). Però a més d’aquestes modalitats, l’enginy del traficant ha dissenyat un ampli ventall de recursos: «la propia ropa (dobleces, hombreras, cinturones, dentro de la suela del calzado, pañuelos impregnados, en forma de botones de abrigo, etc.), oculta en el interior de los encendedores, de los cigarrillos, dentro de los paquetes que les envian los familiares con alimentos u objetos específicos, ya sea inyectada la droga en las frutas, tartas u otros alimentos, o introducida en el interior de éstos. También se dan casos de envíos de droga a través del propio correo, donde el papel de la carta ha sido impregnado previamente con algún tipo de substància tóxica, o incluso colocando alucinógenos entre el sobre y el sello debido a su pequeño tamaño» (op. cit., pàg. 21). A efectes del present treball, entendrem per «via» la condició regimental del subjecte o el departament per on es realitza la introducció (permís, ingrés, vis-a-vis, etc), i per «modalitat» el mètode o sistema emprat, amb la següent distinció fonamental: modalitat interna, quan el subjecte porta la substància prohibida a l’interior del seu cos; externa, quan la porta a la roba, a l’encenedor, etcètera. D’aquesta manera, podrem esbossar provisionalment la següent classificació terminològica:

Segons acabem de veure, les vies més utilitzades actualment a les presons de Catalunya (i d’Espanya) són les anomenades A, B i C en la seva modalitat interna, de manera que un programa de seguretat interior haurà de concretar, en primer lloc, quins podrien ser els elements de lluita que, dins de la legalitat, resultarien efectius contra les esmentades estratègies de tràfic. D’altra banda, quan d’aquí endavant ens referim a «escorcolls interns» o «escorcolls externs», s’hauran d’entendre aitals conceptes en relació a aquesta terminologia.

Tot seguit ens referirem als elements més bàsics del programa, a saber, els elements materials, que inclouen dependències, infraestructures informatitzades, aparells i recursos específics d’ús exclusiu en aquest programa o d’ús genèric (en altres àmbits com ara la sanitat, etc.). Més a baix, esbossrem un apartat relatiu al personal i finalment alguns trets d’organització i temporització (l’operacionalització s’ajornarà a un futur punt 3 del present esborrany de programa, que apareixerà com a segona part).

Pel que fa a les dependències, el present programa suposa la construcció d’un Mòdul Residencial Zero (M. R. O), la capacitat del qual s’haurà de calcular en funció del nombre de permisos i interns que hagin gaudit de vis-a-vis en un període que oscil.larà entre dos i cinc dies, entenent que en el present cas resulta de rigorosa aplicació l’exigència legal i reglamentària del principi cel.lular (LOGP, Art. 19: «Tots els interns s’allotjaran en cel.les individuals»; RP, Art. 13: «1. El sistema penitenciario estará orientado por el principio celular, de manera que cada interno disponga de una celda(...)»). Tanmateix, l’existència del M. R. O no exclou la possibilitat que la resta de mòduls disposin d’un nombre determinat de cel.les (entre quatre i vuit), les característiques de les quals responguin a les mateixes exigències de seguretat que les de l’esmentat departament (a partir d’ara, ens referirem a aquestes entitats arquitectòniques com a cel.les de seguretat interior, CSI). El M.R. O disposarà, a més, d’una farmaciola equipada amb els recursos mèdics que li corresponguin per població, i d’un àrea sanitària amb una dotació tecnològica especial (aparells per a l’obtenció d’ecografies, de radiografies, etcètera). Finalment, i a fi de neutralitzar l’impacte que els elements de seguretat, preponderants en aquest mòdul fins a l’aplicació del programa educatiu d’intervenció (programa 2 del projecte) poden produir en l’intern, es dotarà la unitat residencial de les dependències necessàries per a desenvolupar totes les activitats tractamentals normals, i a ser possible, per a millorar-ne la qualitat aprofitant les circumstàncies en què el reclús resident es troba (pensem en activitats específiques per a aquest mòdul, que els funcionaris de vigilància hauran d’assumir amb especial cura).

En segon lloc, i en connexió arquitectònica i funcional amb el M. R. O, l’Administració disposarà les dependències corresponents a la Unitat Penitenciària Especial de Seguretat Interior, que encarna el vertader moll del present programa. Aquestes dependències inclouran, a més del despatx del Cap d’Unitat i les oficines del sistema informàtic que centralitzarà les dades disponibles sobre els temes de seguretat interior, i en concret sobre les qüestions relatives a tràfic d’estupefaents, una biblioteca especialitzada, un taller amb tots els estris necessaris per a realitzar escorcolls externs (vid. la classificació terminològica) i una sala de reunions amb cabuda per a tots els membres de la Unitat.

En termes pressupostaris, i a banda de la inversió en infraestructures, l’aplicació del present programa no suposa de forma necessària una ampliació de la dotació de personal de la Direcció General de Serveis Penitenciaris i de Rehabilitació, sinó simplement la detracció d’una part del personal existent, d’acord amb criteris de selecció molt estrictes, i l’elaboració d’un Pla de Formació de la Unitat capaç de respondre a les exigències del Programa (i, a ser possible, del Projecte).

Des del punt de vista numèric, i atenent-nos a les dimensions de la població reclusa d’un centre gran (1.000-1.500 interns) la Unitat Especial de Seguretat Interior hauria de disposar d’un contingent a mig camí entre el d’una unitat normal de galeria o mòdul i el d’una unitat de comunicacions. Pel que fa al personal sanitari, docent i de tractament, es podria cobrir l’objectiu del programa mitjançant canvis organitzacionals i tal vegada alguna ampliació imprescindible de les dotacions de personal.

Tanmateix, i en aquest aspecte entenc que l’Administració Penitenciària hauria de realitzar un esforç, la complexitat de les tasques i llur compatibilització amb funcions de tipus educatiu i pre-tractamental, fa recomanablela dotació parcial de la Unitat Especial amb funcionaris del Grup B (titulació de Diplomat universitari). A més, el Pla de Formació inicial de la Unitat inclouria una selecció dels currículums de l’Instituto Deusto de Drogodependencias i d’altres entitats afins, que seria ampliat anualment amb un Pla de Formació continuada d’actualització dels coneixements, la qual, en el camp de la lluita contra la droga, cal considerar no ja important sinó més aviat imprescindible. En qualsevol cas, considero que sobre aquest tema ha de tenir l’última paraula el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada mentre no disposem a casa nostra d’una Escola Penitenciària Catalana o, tal vegada, d’una Facultat de Criminologia i Ciències Penitenciàries que vingui a cobrir aquest espai acadèmic, vital per a la comunitat.

L’aplicació organitzativa del programa es fonamenta en una distinció analítica rigorosa de les vies d’entrada de droga als centres penitenciaris i en la renúncia a confiscar la droga introduïda per les vies A, B i C en la seva modalitat interna (confiscació que comporta tota una sèrie d’actuacions sobre el reclús que atempten o poden atemptar contra valors els constitucionals) a fi de garantir-ne destrucció sistemàtica, tot determinant una re-organització de l’estratègia del tràfic al voltant de les modalitats externes, la neutralització de les quals presenta unes condicions ètiques i legals menys delicades.

A fi de suprimir les pràctiques relatives a la figura del caganer, caldrà dissenyar un model de cel.la de seguretat interior (CSI) que reunexi les següents característiques: (a) Atès que l’intern sols hi residirà de 2 a 5 dies, la CSI serà dotada amb els elements bàsics per a la vida quotidiana (roba, estris de neteja, etc.) pertanyents al Centre, mentre la resta d’objectes propietat de l’intern romandran a la seva cel.la residencial habitual i els que portava abans d’accedir al Mòdul O seran escorcollats exhaustivament per la Unitat Especial; aquestes circumstàncies permetran un escorcoll ràpid de la cel.la que sempre tindrà garantit un caràcter absolutament exhaustiu; (b) La CSI, a més, disposarà d’un wàter segellat, que l’intern sols utilitzarà prèvia autorització, el qual comptarà amb un sistema que permeti controlar, de forma automàtica, si l’intern ha evacuat una determinada quantitat d’excrements, els quals seran anorreats amb tot allò que hi pugui haver barrejat; (c) A fi que l’intern no manipuli algun objecte indroduït a l’anus abans de l’evacuació, segons el mètode de la deglució, la cel.la serà també dotada d’una càmera de circuit tancat.

La connexió de la càmera serà immediata, però sempre amb autorització judicial, quan la Unitat Especial disposi d’informació que permeti sospitar d’un possible intent d’introducció de droga al Centre, tot i que qualsevol intern podrà passar directament al seu mòdul habitual de residència si accepta per escrit ser sotmès prèviament a una inspecció ecogràfica i/o radiogràfica.

La Unitat Especial elaborarà un protocol d’escorcoll de les CSI i dels interns que les habitin abans i després de cada evacuació. Aquestes constaran amb data i hora a l’informe corresponent i permetran l’emissió del passi al mòdul residencial normal d’acord amb uns criteris fisiològics pre-establerts de freqüència i quantitat, però sempre amb un límit màxim de 5 dies d’estada al Mòdul O (l’estada mitjana hauria de ser de 2 dies).

La Unitat Especial disposarà d’unbanc de dades informatitzat que li permeti de preveure per andavant els possibles intents d’introduir droga al Centre, així com els canvis generals en les estratègies dels narcotraficants. A fi d’ampliar-lo i renovar-lo constantment, cada funcionari de servei a la Unitat tindrà assignat un Mòdul Residencial del Centre Penitenciari i, en col.laboració amb les Unitats de vigilància corresponents, elevarà diàriament un informe de situació que s’incorporarà a l’arxiu central del banc. D’altra banda, la Unitat Especial investigarà amb exhaustivitat les activitats dels economats i els moviments monetaris que hi puguin delatar maniobres de blaqueig de diners, redactant-ne informes periòdics. També mantindrà contactes amb la Unitat d’Investigació de l’Entorn Penitenciari dels Mossos d’Esquadra, a efectes d’intercanviar informació i enriquir amb dades relatives a l’exterior l’abast i l’eficàcia de l’esmentat banc. La Unitat elaborarà una memòria anual que ha de ser decisiva en la confecció dels Plans de Formació de nous funcionaris i en el seu reciclatge professional continuat.

Tots els permisos que no acceptin sotmetre’s a la inspecció radiogràfica i/o ecogràfica passaran directament al Mòdul R. O, així com també els vis-a-vis que, en les mateixes circumstàncies, presentin antecedents de tràfic i/o consum o siguin objecte de sospites raonades per part de la Unitat Especial.

Per al cas dels vis-a-vis que gaudeixin d’un expedient sense notes pel que fa al tràfic de drogues i sobre els quals no existeixi cap indici en aquest sentit, s’instal.laran CSI als Mòduls Residencials i s’instruirà als funcionaris de vigilància de la Unitat de Servei Interior corresponent mitjançant un protocol d’actuacions anti-droga que reproduirà a escala més reduïda els sistemes de treball del Mòdul O. Durant els dos dies d’estada a les CSI, els vis-a-vis de nul.la perillositat restaran sotmesos a un règim horari diferenciat que haurà de compatibilitzar-se al màxim amb el desenvolupament de les seves activitats tractamentals normals.

Pel que fa als ingressos, després de la seva estada reglamentària al departament corresponent de període, es determinarà, d’acord amb un informe de la Unitat Especial, si passen al Mòdul Residencial O, a les CSI dels Mòduls Residencials numerats o a l’interior del Centre.

Nogensmenys, i amb el mateix rang que les mesures de seguretat esmentades, l’estada al Mòdul R. O ha de suposar l’embranzida inicial en l’aplicació del Projecte (situació (y), objectiu i programa corresponents a aquesta situació), és a dir, el desenvolupament de funcions educatives per part dels funcionaris de vigilància, a les quals em referiré més a baix. Cal entendre que tota l’organització del Centre Penitenciari, i això inclou els programes tractamentals, la docència, els horaris del personal fins i tot (parlem que també hi existiran CSI als Mòduls Residencials numerats) haurà de tenir en compte el caràcter decisiu del Mòdul R. O, adaptant-s’hi, amb el mínim de canvis possible, a les seves necessitats. Com he dit més amunt, els programes tractamentals, docents i sanitaris podran aprofitar les condicions del Mòdul per a la realització d’activitats que en els Mòduls Residencials numerats, pel seu volum de població, presentin més dificultats, com ara entrevistes de tutorització, analítiques, radiografies, treballs escolars de reforç, lectures, etc. En qualsevol cas, la vida regimental al Mòdul R. O exigirà, per raons òbvies, l’augment dels horaris d’estada a la cel.la, així com l’existència de patis independents que permetin mantenir separades les diferents «tongades» de permisos, les quals s’hauran de classificar no sols per període sinó a més subdividir-se segons el mòdul de residència habitual, amb tots els impediments regimentals que aquesta extrema atomització suposarà de forma inevitable. Tanmateix, de l’organització dels aspectes regimentals i tractamentals del Mòdul R. O, que ha de ser un vertader mòdul residencial, i no una mera unitat de seguretat, dependrà aconseguir que l’esmentada atomització deixi de ser-ho i es recuperi en un segon moment com a factor d’individualització i per tant com a instrument en la plena realització d’un dels valors fonamentals del nostre sistema penitenciari, segons reflecteixen els articles 62 i 63 de la LOGP: «El tractament s’inspirarà en els principis següents: (...) c) Serà individualitzat, i consistirà en la variable utilització de mètodes mèdico-biològics, psiquiàtrics, psicològics, pedagògics i socials, en relació amb la personalitat de l’intern» (art. 62); «Per a la individualització del tractament, després de l’observació adequada de cada penat, se’n farà la classificació, i es destinarà a l’establiment el règim del qual sigui més adequat al tractament que se li hagi assenyalat i, si escau, al grup o secció més idoni dintre d’aquell.(...)» (art. 63). Evidentment, segons el principi d’individualització, la situació òptima és la cel.la individual i la reducció al mínim dels factors distorsionants que, provintents de la subcultura carcerària, interfereixen l’acció dels agents institucionals, per als quals els mètodes socials -que aquí interpreto més aviat com propis de la metodologia comunitària referida a la comunitat exterior, i no a la subcultura carcerària- representen una opció entre cinc. Per tant, si el programa de seguretat interior assoleix la seva primera fita i la droga deixa de penetrar per les vies i modalitats que el Mòdul R. O ha de neutralitzar, les funcions d’aquest Mòdul començaran a ser preponderantment tractamentals, amb la particularitat que incorporaran la participació dels funcionaris de vigilància de la Unitat Especial, els quals, sense abandonar mai llur paper de professionals de la seguretat, podran integrar per primera vegada elements educatius i pedagògics a la seva tasca, contribuint així decisivament a la liquidació de l’estigma del carceller que separa en termes simbòlics radicals el col.lectiu funcionarial, i el personal en general, del col.lectiu dels reclusos.