LES FONTS DE L’ESTIGMA

En un article publicat al diari EL MUNDO (L’estigma del carceller, 1-9-97) un dels membres de la nostra associació plantejava el tema fonamental que ha motivat la fundació d’ADECAF. En aquest article es va afirmar que les fonts de deslegitimació de les institucions penitenciàries són dues, a saber: 1) les ideologies i els corrents polítics que, des d’una determinada idea de l’esquerra, ataquen l’essència mateixa de la presó i desautoritzen els professionals carceraris independentment de quina sigui la seva actuació concreta, perquè el problema no seria ja el del carceller que incompleix els seu deures legals, sinó la funció penitenciària com a tal; 2) les ideologies i les pràctiques que en els estats totalitaris (ja siguin de dretes, ja d’esquerres), en les dictadures, però també en certs estats democràtics (l’exemple del sistema nord-americà és potser el més clar), identifiquen la presó amb la pura i simple violació dels drets humans més elementals. En el present treball volem desenvolupar únicament i exclusiva el que anomenem font punitivista de l’estigma. Perquè, malgrat la seva pobresa teòrica, el punitivisme pot arribar a ser més perillós que la primera de les fonts assenyalades, en la mesura que es genera a l’interior de la mateixa presó i s’acostuma a associar a idees i valors que prometen la dignificació de la professió reivindicant un major respecte i gairebé la submissió lacaiuna dels presos envers al personal. En qualsevol cas, la ideologia i les pràctiques del punitivisme penitenciari sempre acaben confirmant els tòpics de la ideologia contraria, esdevenint la vertadera font de la seva legitimació i constant nodriment. En efecte, els repetits escàndols per tortures i maltractaments a què condueix de forma inevitable el punitivisme, reforcen els arguments dels qui consideren que la presó és sempre dolenta; la presó seria dolenta encara que funcionés bé, però això seria molt més difícil de demostrar davant l’opinió pública. Tant de bo que funcioni malament, que els carcellers apallissin reclusos indefensos, puix que això facilitarà l’abolició d’una institució que ja ha estat condemnada de bell antuvi pels doctrinaris de la utopia!

Per tant , la primera tasca que han d’afrontar els qui de debò, i des de dintre de la mateixa institució, lluiten per la seva legitimació i per la dignificació del personal penitenciari, passa per l’atac directe i sense contemplacions als sectors pseudoprofessionals que fomenten i/o practiquen idees antidemocràtiques i contràries als drets humans. En aquest sentit, cal establir una distinció fonamental a l’interior del punitivisme mateix: 1) el punitivisme dels estats totalitaris, de les dictadures o, senzillament, dels sistemes penals que en la seva pròpia legislació, estableixen, i fins i tot fonamenten, aquestes pràctiques; 2) el punitivisme que es desenvolupa a contracorrent no ja sols de les lleis, sinó de l’esperit i la cultura d’una societat determinada. En el primer cas, els funcionaris de presons són mers instruments d’una política que els ultrapassa i que com a professionals no poden modificar. En canvi, en el segon cas, els únics responsables de les violacions dels drets humans que s’hi produeixin i per tant, de l’estigmatització i deslegitimació professionals corresponents, seran els mateixos professionals que després protesten per l’aïllament i la incomprensió social que suposadament pateixen.

La distinció entre ambdós formes de punitivisme no implica la seva total separació mútua. El desenvolupament històric pot conduir de la dictadura a la democràcia o a l’inrevés. La situació de les presons espanyoles, per exemple, no es pot comprendre a hores d’ara sense el concepte de transició política, el qual explica el pas de la dictadura franquista a un estat social i democràtic de dret. Les característiques de la transició, quant ruptura pactada, comporten una sèrie de fenòmens inercials que no s’haurien produït en el cas d’una ruptura no pactada amb el règim anterior. En efecte, el pacte implicava la renúncia a tota idea de depuració en els cossos repressius de l’estat franquista. Llevat dels casos més escandalosos, cessats de forma fulminant, o de vegades, senzillament degradats o traslladats, la immensa majoria del personal policial, militar, judicial i penitenciari va entrar en un procés de reciclatge del qual encara no hem sortit. Això significa que els funcionaris nous havien de rebre una formació capaç de contrapesar les inèrcies del personal antic. Tanmateix, la ridiculesa del mitjans invertits en aquesta fonamental formació; la manca d’una escola d’estudis penitenciaris democràtica; el menyspreu de l’administració envers el funcionaris de vigilància, precisament pel seu passat, ha fet que les noves generacions del personal aprenguessin l’ofici en contacte amb els antics carcellers. No sols això, elements del personal franquista s’han incorporat a les direccions generals de l’administració penitenciària, reduint al ridícul la idea que la democràcia havia de traduir-se en un canvi radical pel que fa a la naturalesa de les presons. En definitiva, la idea que existeix una continuïtat de les pràctiques i maneres de fer franquistes a les presons democràtiques de l’estat espanyol, no es pot refutar afirmant que la mitjana d’edat dels funcionaris és de vint-i-set anys, com deia el Sr. Jordi Ferret d’USO (doc. 17) o el Sr. Sergi Salgado de CCOO (EL PAIS, cartes al director, 29-3-96): el problema no és la permanència del individus, sinó la transmissió dels valors i les tècniques punitivistes del carceller tradicional.

Ens ha d’estranyar que, enguany, el poder judicial estigui investigant 31 jutjats de vigilància penitenciària de l’estat espanyol per suposada negligència en atendre denúncies de presos relatives a maltractaments o tortures per part de funcionaris? Com es pot explicar que, després de vint anys de democràcia, es tornin a escoltar els mateixos tòpics de sempre, i una vegada més es confirmi i qualli davant l’opinió pública la figura estigmatitzada que l’article 25.2 de la Constitució havia de superar definitivament? Hem de dir que el concepte de transició política, com a suau i silenciosa renovació dels antics cossos repressius de la dictadura, ha jugat en contra del mateix text constitucional que l’emparava. En tot cas, cal cercar la responsabilitat de les administracions que no sols han menyspreat el paper decisiu d’una autèntica formació per motius merament econòmics, sinó que, a fi d’evitar les violacions dels drets humans, s’han limitat en molts casos a llençar una ofensiva indiscriminada de fiscalització contra tots el funcionaris, la qual resultava més barata i era practicada de vegades amb especial crueltat precisament per antics franquistes elevats a càrrecs superiors. No sols això, la criminalització global del cos de funcionaris de vigilància penitenciària, ha permès que s’organitzi un sindicalisme que identifica la defensa del personal amb el rebuig dels conceptes de rehabilitació i, en general, de la política penitenciaria democràtica. Així, entre la fiscalització i criminalització brutal dels funcionaris i la corresponent reacció pseudosindicalista, s’ha generat una espiral diabòlica, els resultats de la qual comencem a veure reflectits en els mitjans de comunicació.

A Catalunya, per desgràcia, els esmentats processos no han seguit un camí gaire diferent. Tot i que Catalunya patí per partida doble, com a "roja" i com a "separatista", la repressió franquista, la qual cosa hauria d’haver sensibilitzat la Generalitat sobre el problema de les presons, instrument fonamental d’aquella repressió, el cert és que ha estat precisament a casa nostra on el punitivisme ha arribat a un major grau d’articulació utilitzant al seu favor la carta del sindicalisme i la suposada defensa dels drets laborals del personal. La nul·la política de formació de la Generalitat envers el funcionaris de presons, el menyspreu i de vegades la revenja política indiscriminada contra una professió que, sembla ser, no pot ser encabida en la idea de Catalunya pensada per alguns il·luminats, ha posat les coses fàcils a la purrialla torturadora amb uniforme. No volem qüestionar aquí la política humanitària i dignificadora seguida en relació als presos, l’augment del seu nivell de vida, les inversions infrastructurals, etc., que ha suposat un canvi radical a millor en el si de les presons catalanes. Però això era massa fàcil: sols calia diners i voluntat política. La part més complexa, la que requeria un mínim nivell d’intel·ligència, s’ha fet tan malament com si de forma deliberada es busqués poder gaudir del cap de turc que justifiqués tots el fracassos d’una rehabilitació que no es pot sols obtenir a base de iogurts i cursos de "macramé".

Malgrat que no es pugui parlar a Catalunya de les mateixes xifres i índex de maltractaments o tortures que a l’estat espanyol, no hi ha cap dubte que la Generalitat, en funció d’una política d’imatge molt respectable (totes les institucions arreu del món la practiquen) però en certs aspectes força perjudicial, ha encobert, davant l’opinió pública, qualsevol possible escàndol que es pogués traduir en una valoració negativa de les presons catalanes a nivell internacional. Allà on feia pudor, tapaven el pot. El resultat és que la podridura cada vegada pudeix més i cal netejar la porqueria amb urgència enlloc d’encobrir-la per motius electorals; cal ventilar les presons catalanes i reconèixer que s’han comès errors per així poder esmenar-los. Tots sabem que no és la Generalitat qui promou els maltractaments, que la Direcció General de Serveis Penitenciaris i Rehabilitació no és la responsable directa, per acció o per omissió, del divorci simbòlic entre funcionaris i reclusos, sinó que són certes organitzacions de forta tradició democràtica, però amb plantejaments oportunistes i equivocats, les que estan donant cobertura institucional al sector de mà dura del personal de vigilància. Tanmateix, la Generalitat sí és la responsable indirecta d’una política de personal que ens acostarà, cada vegada més, a allò que ja és una realitat a la resta de l’estat. Cal interpretar el present document com un primer intent d’aturar aquest desenvolupament pervers del sistema penitenciari català.

Tot seguit ens referirem a les fonts punitivistes de l’estigma del carceller. Per il·lustrar-les podríem haver parlat de les presons a l’edat mitjana, dels camps de concentració nazis, dels gulag soviètics, de les presons franquistes o del sistema penitenciari nord-americà. Tanmateix hem preferit parlar del punitivisme aquí i ara, a casa nostra, que és on fa mal. Es tracte d’un punitivisme articulat al voltant d’un sindicat concret, però que ha passat, seguint tot el procés de la transició política, per diferents sigles, enllaçant l’etapa franquista amb l’etapa democràtica. Les afirmacions que es fan a continuació venen avalades per trenta dos documents, els principals dels quals publiquem en aquest número 2 dels Papers de filosofia de la ciència penitenciaria. La resta de documents resten disposició de qualsevol persona que el vulgui consultar. Algunes de les afirmacions que es fan no poden a hores d’ara recolzar-se documentalment, però les nostres investigacions, ben segur que un futur ens permetran una historia complerta del sindicalisme penitenciari a Catalunya. La següent serà, per tant, una petita contribució en l’assoliment d’aquest objectiu inajornable i necessari.

USO-USIP: EL SINDICALISME PENITENCIARI DE MANO DURA A CATALUNYA.

Els actuals dirigents de la USIP-U.S.O. Manuel Allué Pastor i Angel Colmenar Launes, així com un cercle restringit de persones fidels als esmentats que controla els nuclis dirigents de les seccions sindicals locals, procedeixen dels sindicats corporatius que immediatament després de la transició política, i en concret durant el traspàs de competències penitenciàries a la Generalitat de Catalunya, van intentar defensar els interessos de l'antic personal de vigilància, però també les pràctiques i la ideologia dels carcellers franquistes. Des del l991, quan van passar de l’ASI a la Unió Sindical Obrera (USO) per motius que expliquem més a baix, no han deixat d’oposar-se a la política penitenciària democràtica de la Direcció General de Serveis Penitenciaris i de Rehabilitació, negant el concepte constitucional de reinserció social i defensant doctrines de mano dura inspirades en el model penitenciari nordamericà. Per tant, el fet que Angel Colmenar Launes, "número dos" d’USO PRISIONES, romangui a hores d’ara (document 31) processat per un delicte de lesions (en el Codi Penal vigent els fets jutjats apareixen tipificats com a tortures) no és mer atzar, sinó la conseqüència lògica i necessària del discurs i dels valors d’aquesta central. Una central, d’altra banda, que acaba de consolidar-se com a majoritària després de guanyar, el passat 25 de novembre de 1998 i per segona vegada consecutiva, les eleccions sindicals en l’àmbit penitenciari català (document 32).

Un exemple de l’estil sindical d’USO i la seva possible repercussió sobre el nivell de vida dels interns, el tenim en la nota que van publicar el l9 de febrer del 1997 al setmanari EL TRIANGLE, sota el títol El fons de reclusos. Aprofitant, en efecte, la concessió institucional de 500 ptes. als presos indigents perquè puguin adquirir, a l’economat de la galeria, articles de consum diari com ara un cafè o un paquet de cigarretes, escrivien: "Hola, nois de EL TRIANGLE, ara podeu veure en què es malgasten els diners de la Direcció General de Serveis Penitenciaris (a més dels escàndols que ja sabem). Si tenim en compte que al fons de reclusos no hi ha un duro, es preveu que quan corri la veu hi hagi una pluja de peticions, que lògicament haurem de pagar amb els nostres impostos, impostos que paguem també els funcionaris de presons (...) Continueu amb la tasca de denúncies. Ara per ara sou els únics que foteu canya a aquest Govern pestilent de la Generalitat" (document 24). Tanmateix, el que caracteritza la secció de presons d’USO és el doble llenguatge i la hipocresia. Així, d’una banda, davant els funcionaris de presons (els seus clients potencials), promouen doctrines punitivistes que tard o d’hora es tradueixen en actituds concretes, si no de tortures o maltractaments, com a mínim d’indiferència, menyspreu i fins i tot insults o persecucions disciplinàries a interns dels centres penitenciaris catalans. Però, d’altra banda, denunciats a la premsa, els pseudosindicalistes d’USO PRISIONES es presenten sense escrúpols com a defensors dels drets humans i la rehabilitació, encara que hagin negat aquests conceptes en documents (butlletins, ponències, etc.) de circulació més restringida. Per tant, qualificar de "pestilent" el govern de la Generalitat per haver assignat una quantitat mínima setmanal als presos més pobres pot ser, en l’esmentat marc de cinisme sistemàtic, compatible amb afirmacions com ara la següent: "Ara per ara, les urnes diuen que la USOC, amb un 26% dels sufragis emesos, és el sindicat més votat als centres penitenciaris que depenen de la Generalitat de Catalunya. El nostre programa electoral proposa mesures com ara: adoptar les mesures suficients per tal d'aconseguir la reinserció del privat de llibertat, creant una oficina que gestioni l'augment del treball als tallers penitenciaris i la recerca de feina per als alliberats definitius o condicionals (punt 12 i punt 13). Facilitar als exinterns la informació que calgui per tal d’optimitzar el temps que estiguin al carrer o per tal de reforçar la seva adaptació a la vida en llibertat. Es a dir, aquests punts del programa i tot ell, té el suport majoritari dels treballadors penitenciaris de Catalunya" (Sindicalisme de classe, Jordi Ferret, AVUI, març del l997, doc. 17).

En definitiva, no ens trobem davant d’una defensa oberta i pública de la mà dura, sinó d’una hàbil estratègia que explota el caràcter progressista de les superestructures polítiques d’USO adreçant-se a la societat amb un missatge com ara el que expressa l’article de Jordi Ferret (membre de l’Executiva Nacional d’USO i totalment alié a la secció de presons). De cara endins, és a dir, en atansar-se als funcionaris penitenciaris, el discurs canvia de signe i es desenvolupa "a cau d’orella" en dues variants: la primera, per als funcionaris "de carrera", o "veterans", que van aprendre l’ofici de carcellers amb l’antic personal franquista i conegueren fins i tot les tortures i els maltractaments propis del sistema anterior, però també les del període de la transició fins al traspàs de competències penitenciàries a la Generalitat de Catalunya el 1985. Pel que fa a un sector d’aquests funcionaris, que tenen garantida l’estabilitat laboral, el discurs de mà dura es pot trametre bé en estat "pur", bé adobat amb proclames anticatalanistes, car l’esmentat personal és majoritàriament oriund de petits pobles del centre d’Espanya i en alguns casos manifesta un fort ressentiment contra les polítiques de catalanització, que identifica amb les de rehabilitació i humanització penitenciària. La segona variant va adreçada als funcionaris nous, la major part catalans amb estudis universitaris però en situació d’interinatge; en aquest cas l’estratègia consisteix a barrejar les reivindicacions sindicals amb missatges polítics que condueixen sempre a la mateixa conclusió: la millora de la situació laboral dels funcionaris de presons és incompatible amb una política centrada en la rehabilitació i la reinserció social dels reclusos, perquè a aquesta política li es inherent la malfiança i la diabolització del personal de vigilància: "Evidentemente hay peligro para la seguridad y la salud laboral en un CP. Aquí la respuesta sería prácticamente en prisiones un 100% y, decimos prácticamente, porque siempre hay algun osado, insensato o colaboracionista dispuesto a discrepar. Pero a los riesgos propios de trabajar con población reclusa (asesinos, homicidas, delincuentes sexuales, toxicómanos, etc.) y que todos aceptamos por ser inherentes a nuestro trabajo, existen una serie de riesgos que no deben asumirse ni aceptarse y que son debidos a una más que cuestionable y difícilmente asumible política penitenciaria (...) Dicha política se sustenta en un principio moral-religioso totalmente personal y no compartido por la sociedad catalana ni occidental que consiste en creer en la bondad intrínseca del delincuente y en la maldad intrínseca de los profesionales" (Al Descubierto, número 14, pàg. 8, juliol del 1998, doc. 21). L’instrument d’aquesta tasca d’adoctrinament és el butlletí, la nota de premsa anònima o l’article en una publicació de rang local, com ja anirem veient al llarg del present document. Quan parlem de "menyspreu envers els interns" ens referim a fets que van des de missatges tan subtils com ara introduir la paraula Sr. Interno entre cometes (així en el butlletí de l’estiu del 97: "Por lo demás, estamos seguros que, de nuevo, nuestro comportamiento no agradará a la Dirección General, sólo esperamos que no tengamos problemas si es preciso embargar el peculio o la nómina de talleres al "Sr. Interno"", doc. 22), fins a les més gruixudes, com és el cas de l’article publicat a la REVISTA DEL VALLES l’estiu del 1996, al qual ens referim més endavant, on Manuel Allué, signant en qualitat de Secretario General de USO Prisiones de Cataluña, rebutja la rehabilitació i proposa com a alternativa el sistema penitenciari nordamericà.

Tanmateix, l’expressió més greu de les conseqüències inherents al discurs d’USO PRISIONES és la ja esmentada denúncia per lesions a la qual roman sotmés el Secretari d’Organització de la secció sindical, Angel Colmenar Launes, el qual, la nit del 28 de febrer de 1993, exercint les funcions de Cap de Serveis i juntament amb altres tres funcionaris, va apallissar suposadament a un intern enmanillat i indefens de la presó de Can Brians. Els fets foren denunciats pel funcionari de presons F.D.H. i l’acusació particular demana 8 anys de presó per als processats (doc. 31).

Per aquests motius, que fonamentarem tot seguit, entenem que la influència d’USO PRISIONES sobre el personal de vigilància penitenciària català es tradueix en els següents fets: (1) Bloqueig de les iniciatives de la Direcció General pel que fa a la vinculació dels funcionaris de presons a tasques pedagògiques que permetin aprofundir en la realització del mandat constitucional (aquest fou el cas de les tutories i de l’equip multidisciplinar); (2) Foment d’actituds de menyspreu envers els interns que suposen un obstacle per a les tasques de tractament i rehabilitació dutes a terme pels professionals corresponents (mestres, educadors, psicòlegs, etc.); (3) Estímul de plantejaments pseudoprofessionals que es poden traduir molt fàcilment en casos de pràctiques quotidianes de tortura psicològica, sota l’empara de suposades "mesures de seguretat" (la realització dels informes disciplinaris per part dels funcionaris adoctrinats per USO pot ser totalment contrària a l'objectivitat o desenvolupar-se "selectivament", d’acord amb motivacions purament punitives i vindicatives, fins a convertir en un infern la vida de certs reclusos). Finalment, considerem que, tot plegat i amb les idees i maneres de fer característiques d’USO PRISIONES, aquestes circumstàncies, habituals a les nostres presons, es poden veure potenciades en extensió i profunditat, fins a concretar-se en casos de tortures o maltractaments com el que a partir del proper 9 de març es jutjarà a l’Audiència Provincial de Barcelona.

I. LES ARRELS PSEUDOSINDICALS ULTRADRETANISTES

La primera organització sindical d'aquesta ideologia de la qual tenim constància és la U.F.I.P. (Unión de Funcionarios de Instituciones Penitenciarias) que, arran dels atemptats d'ETA contra funcionaris de presons i familiars d'aquests, va aparèixer a la premsa com el sector més radical de les protestes sindicals (tancaments, manifestacions, etc.) durant la primavera del 1990 (vid. documents 1 i 1B, 1C, 1D). La UFIP, tanmateix, era el resultat d'una escissió de la CSIF, sindicat on va raure la mentalitat de mà dura que als inicis de l'època de traspassos de competències s'agrupava al voltant del S.P.P. (Sindicato Profesional de Prisiones) i que estava enfrontat al sector demòcrata del personal, el S.D.P. (Sindicato Democrático de Prisiones) d'on han sorgit les actuals centrals sindicals democràtiques (UGT, CCOO, SAC, CSIF, etc). El pas a la CSIF va ser el primer intent de "netejar la cara" al bàndol dels carcellers, però les difícils relacions entre Manuel Allué i els dirigents de CSIF avortaren ràpidament el projecte. La UFIP representa, doncs, el resultat d'un procés bastant complicat i palesa la voluntat de fundar un sindicat corporatiu independent que no hagi de rendir comptes pel passat i controli tot l'àmbit laboral penitenciari amb una ideologia molt concreta. La UFIP no era una organització limitada a Catalunya, sinó que disposava de seccions sindicals a l'Estat Espanyol i sobretot una de força important a Madrid. El ministre de l'interior d'aleshores Enrique Múgica qualifica la UFIP de Madrid de "grupo de agitadores ultras" (document 1) i Antonio Asunción afegeix: "la UFIP es una organización de extrema derecha que lo único que intenta es reventar el sistema penitenciario" (document 1). Les dades de què disposem, corresponents la secció de Cataluña on militava Allué, confirmen l'opinió dels exministres: la seu de la UFIP la trobem al local de Falange Española de las JONS al Passeig Marítim de Castelldefels, dirigida per un falangista en actiu, Pepe Muro, que enguany ha abandonat Catalunya però segueix treballant com a funcionari de presons a un centre penitenciari d'Andalusia. En una nota sindical signada el l7 de Març del l998, Manuel Allué reconeix haver militat a la UFIP: "Los abajo firmantes, Manuel Allué (...) a finales de los años 80 trabajamos conjuntamente en los sindicatos UFIP (Unión de Funcionarios de Instituciones Penitenciarias) y, posteriormente, ASI (Acción Sindical Independiente)" (document 20).

El fracàs de la UFIP és el resultat de les dificultats econòmiques i d'infraestructura típiques dels sindicats corporatius, però també de l'afany de protagonisme dels seus dirigents, que es barallen freqüentment pel control dels càrrecs de màxima direcció, la qual cosa provoca la sortida de Manuel Allué, el qual, amb un important tros del pastís s'uneix a l'ASI, sindicat no limitat a l'àmbit penitenciari però de dimensions igualment molt petites. Per entendre els motius que condueixen Allué a ASI cal estudiar la procedència política del seu fundador, Francisco Javier Cañadillas Lucas (vid. document 2). Antic militant de l’ultradretà PENS, Francisco Javier Cañadillas Lucas va ser jutjat per l'atemptat a la seu d'UCD de 18 de juny del 1980 (vid. document 3).

La militància del nucli dur d'USO Prisiones a ASI es pot demostrar mitjançant dos documents: 1) el document del II Congrés d'USO Prisiones de 29 de setembre del 1993, on s'afirma que "con la incorporación de un grupo de funcionarios penitenciarios, ya iniciados en la actividad sindical, y que habían concurrido a las anteriores elecciones bajo las siglas de ASI, la expansión de USO se hace realidad. La enorme dedicación y empeño de compañeros como Manuel Allué..." (pàg. 49, vid. document 4); 2) el programa electoral d'USO Prisiones de setembre de 1994, on s'afirma que "En Catalunya, en 1990 un sindicato independiente ganó las elecciones sindicales en las provincias de Barcelona y Tarragona. Problemas típicos de minifundismo sindical: falta de dinero, desavenencias internas graves, nula organización, etc., llevan a que la mayoría de los miembros de prisiones de ese sindicato ingresara en la USO" (document 5).

La informació bàsica sobre el PENS (Partido Español Nacional Sindicalista), és la següent: 1) El PENS es funda l'any 1969 com a organització universitària encarregada pels serveis d'informació franquistes (SECED) de practicar la violència contra els grups d'estudiants d'esquerres. El 1972 el PENS es fusiona amb el Movimiento Social Español (MSE). El març del 1977, ensems el Movimiento Nacional Revolucionario (MNR) i la Juventud Nacional Revolucionaria, es transforma en Orden Nuevo. Segons el periodista Mariano Sánchez Soler, el PENS de Barcelona va ser subvencionat pel Servicio Central de Documentación de Presidencia creat per Carrero Blanco. Pel que fa al Frente de la Juventud, sorgeix el 1979 a partir d'una escissió de Fuerza Joven de Madrid. Els seus dirigents a Barcelona són pràcticament els mateixos que els del Frente Nacional de la Juventud (1977), una escissió de Fuerza Nueva que pretenia renovar l'extrema dreta espanyola. El 26 de gener del 1978, trenta militants del FJ van assaltar la Facultad de Derecho de la Universidad Complutense de Madrid. Per l'abril, van assassinar el militant comunista Andrés García. El 1980, arran de l'atemptat a la seu d'UCD, la policia va dissoldre el grup a Barcelona. Dos dels encausats van declarar que les armes de què disposaven procedien dels serveis d'informació i estaven destinades a la guerra bruta contra ETA i el FRAP (document 3). A més, altres militants "nacional-sindicalistas" han estat acusats d'atracaments, estafes, agressions, etc. Antics dirigents d'aquest grup i de l'esmentat Partido Español Nacional Sindicalista van fundar cap als anys noranta la Acción Sindical Independiente a la qual es va unir Manuel Allué amb tota la secció sindical de la UFIP fundada pel "nacional-sindicalista" Pepe Muro.

II. FUNDACIO D’USO-USIP

La secció sindical d'USO Prisiones a nivell estatal va ser fundada el 1983 a la presó d'Herrera de la Mancha. Segons s'afirma al Programa Electoral d'USO Prisiones de 1994 (document 5) "Por entonces esa cárcel agrupaba a la totalidad de presos de ETA-GRAPO, y un grueso de internos comunes de gran peligrosidad. Actos violentos de los internos hicieron que los funcionarios respondiesen con rigor. El entonces director general Sr. Zato respondía de esta forma: nueve funcionarios procesados, un sinfín de expendientes disiciplinarios y, encima, los presos de ETA consolidaron sus privilegios. Esta situación demandó la atención del equipo confederal de la USO, el secretario de acción sindical Carlos Solas". Aquesta circumstància mereix una breu reflexió.

Des de la seva fundació, la presó d'alta seguretat d'Herrera de la Mancha havia estat objecte de l'atenció pública pels freqüents escàndols per maltractaments de presos on havien estat implicats funcionaris de vigilància d'ideologia ultradretanista. Els fets van ser denunciats per altres funcionaris de vigilància i arribaren així a la premsa, en concret al diari EL PAIS, que va fer un seguiment exhaustiu del tema, i la revista LA CALLE, que en el seu número 82 publicava la següent descripció de l'enfrontament entre els funcionaris de mano dura i els funcionaris demòcrates: "Con miradas desafiantes hacia sus compañeros "más blandos", con la agresividad a flor de piel y el desprecio más absoluto hacia los reclusos, se permiten todavía el gesto desafiante de exhibir su pistola y limpiarla ("para tenerla preparada") en el bar de funcionarios. Este tipo de funcionarios que se llaman a sí mismos "profesionales" y se declaran "apolíticos" son los que, por ejemplo, hacen escuchar por los altavoces a los presos el himno de la Legión a todo volumen, varias veces durante la misma guardia. Estos profesionales son tambien los que aconsejan a los funcionarios jóvenes recién salidos de la Escuela Penitenciaria: "Vosotros sois nuevos. Os la van a dar. Si no pegáis, os perderán el respeto. Se empieza por no pegar y se acaba de chachareo. Si habláis con ellos se desacojonan". Estos dudosos partidarios del "profesionalismo" son los que sospechan en seguida del funcionario que ponga mala cara ante la paliza a un preso o llaman traidores o falsos compañeros a los funcionarios que hablan con los reclusos. Son los mismos que después de declararse apolíticos no se recatan en propinar insultos a la democracia y a la Constitución. O, como alguno llegó a decir un día: "Tenía que venir otra guerra civil para matar otro millón de rojos". Uno de los funcionarios que participaron en las primeras palizas de bienvenida a los presos que inauguraban la cárcel de Herrera llegó a decir a voz en grito un día en el comedor de funcionarios: "Me cago en los comunistas, socialistas, en todos los políticos y principalmente en todos los funcionarios demócratas que haya por aquí. Son todos unos hijos de puta". Estos veteranos funcionarios habían llegado a sentir un vacío de poder cuando Carlos García Valdés llegó a la Dirección General de Instituciones Penitenciarias. Primero se resentían y se quejaban de la falta de autoridad que hay en las prisiones. Más tarde, cuando les trasladaron a Herrera de la Mancha, se mostraron orgullosos: "Esto sí que es una cárcel"".(Herrera de la Mancha: una historia ejemplar, Manolo Revuelta, Ed. La Piqueta, pàg. 111, document 18, declaració del funcionari de presons Carlos García Villarroel, document 19). El govern de l'UCD no va saber aturar les tortures a Herrera de la Mancha i les pràctiques de mà dura van continuar des del 1980 fins a l'arribada del "canvi" socialista, de manera que el 1983, el PSOE va haver de plantejar-se l'assumpte amb certa seriositat. El fet és que presos d'ETA van ser torturats pels funcionaris d'acord amb una tradició milenària que defineix el tarannà del carceller. Per explicar el recolzament que USO, una central sindical protagonista de la resistència contra el general Franco i que per tant patí les pràctiques dels carcellers totalitaris, va donar a aquests mateixos carcellers com a grup residual dins el sistema democràtic, cal estudiar la història d'USO durant la transició política i la forta davallada que el 1977 va suposar la marxa de la majoria dels seus delegats a l'UGT, el sindicat que llavors es considerava proper al PSOE. USO va passar de ser un dels puntals sindicals de l'Estat amb nivells afiliatius considerables, a ocupar un lloc testimonial amb un 5% de delegats i en oberta oposició al "sistema" establert per la Llei de Llibertat sindical: ens ha d'estranyar doncs que el 1983, el triomf electoral del PSOE i l'atac a les pràctiques de mà dura per part del director general d'institucions penitenciàries, el socialista Sr. Zato, tingués a l'altra banda un sindicat tan profundament ressentit amb la democràcia ixent? La secció de Presons d'USO nasqué doncs en unes circumstàncies paradoxals: tots els expedientats que van sobreviure a la neteja socialista s'escamparen per les presons espanyoles i catalanes i fundaren les seccions locals amb una tradició i manera de fer originària d'Herrera de la Mancha. Tanmateix, i contra tot pronòstic, aquest estil és el que, quinze anys després, s'està consolidant, com a única excepció de l'Estat, al sindicalisme penitenciari de Catalunya.

En efecte, és un fet que la defensa del personal d'Herrera de la Mancha va atreure l'atenció de l'ambiciós Manuel Allué i el seu cercle; conscients que a l'ASI no tenien cap futur polític, van tornar a intentar l'estratègia de l'entrisme i del "rentat de cara" que ja practicaren amb la CSIF. Així, USO Prisiones de Catalunya-U.S.I.P. neix el 1991 com a resultat d'una escissió de l'ASI. El secretari general de la nova organització és Manuel Allué Pastor, que havia començat a treballar a presons el 1987, concretament a la presó Model de Barcelona, on va conèixer Pepe Muro i on n'aprengué "l'ofici", mentre a la UFIP i a l'ASI es formava com a sindicalista. Tant Allué com Colmenar provenien políticament de l’esquerra totalitària, però amb vint anys, l'experiència laboral traumàtica de les presons transformà totalment la seva orientació ideològica: l'únic element que van conservar de l'extrema esquerra va ser una inclinació constitutiva a la violència. Segons un sindicalista d'UGT que els conegué aleshores: "a fuerza de pasar miedo en los patios (Colmenar era famós per la seva extrema covardia davant els presos), se convirtieron en fascistas". Així, a l'època de la UFIP ja havien oblidat la seva adolescència marxistoide i feien amistat amb els "durs" de la Model, falangistes i afiliats a Fuerza Nueva. Amb l'ASI van passar de ser aprenents a petits capitosts amb pretensions de comandament. Quan Allué fundà USO Prisiones, aspirava ja al monopoli sindical penitenciari de tot Catalunya.

III. LA DOCTRINA I LA PRACTICA DE LA MANO DURA

El que ens interessa saber ara és si el canvi de sigles i organització va suposar una evolució progressista en mentalitat i estil de treball en relació al tèrbol passat dels dirigents. Demostrarem que no, que USO-USIP representa una continuació dels plantejaments anteriors i que l'actual desenvolupament d'aquest sindicat és, a més d'un desafiament a la política penitenciària democràtica catalana, un obstacle per a la millora laboral i la dignificació professional dels funcionaris de presons a casa nostra.

D'antuvi tímidament, però a poc a poc i de forma poca-vergonya a mesura que el sindicat creixia i els seus dirigents es sentien més legitimats davant la cúpula d'USO, els senyors Allué i Colmenar van anar introduint els elements ideològics que fonamenten la seva pràctica penitenciària punitivo-custodial. Així, ja en un butlletí on es comenten els resultats del Congrés de 1993, hom parla de "el agotamiento filosófico de la idea de reinserción" com una de les conclusions assolides pels congressistes. Cap a l'estiu del 1994, en una carta publicada a la REVISTA DEL VALLES, Manuel Allué afirmava, signant-hi com a Secretario General d'USO Prisiones de Catalunya, que "El sistema de rehabilitación ha fracasado y eso es así por mucho que la administración se empeñe en negarlo.(...)Pero, no obstante lo anterior, se siguen abominando sistemas como el norteamericano o el alemán que, como poco, imprimen más seriedad al tema" (document 6).

La ideologia de la USIP-USO té efectes immediats en el treball dels funcionaris, perquè fomenta actituds que són contràries als principis de rehabilitació i reinserció social que empara la Constitució (art. 25.2) i la legislació penitenciària vigent. Així, als butlletins d'USIP-USO trobem sempre una obsessió per la seguretat i l'ús dels mitjans coercitius i una clara oposició a totes les iniciatives de l'administració orientades a l'adopció de funcions tractamentals i pedagògiques per part del personal de vigilància. En el programa electoral d'USIP-USO el primer punt és el corresponent a seguretat, i en canvi no hi ha cap punt sobre funcions tractamentals. No sols això, les intervencions i contactes d'USO a nivell internacional sols serveixen per a legitimar l'adopció de les formes més dures de presó existents a EE. UU. i Europa. Així, en el butlletí Al Descubierto número 4 d'USO Prisiones (document 7) on es comenta la reunió del Consejo Profesional de Justicia de la EUROFEDOP (federació europea de sindicats penitenciaris), llegim: "El primero en tomar la palabra es el compañero Angel Colmenar de USOC-Presons, que, tras explicar a los presentes la dualidad de administraciones penitenciarias en España, ofrece datos oficiales de la violencia en las cárceles de la Generalitat. Así pues, en 1994, en el mismo periodo que en el Estado Español, con 76 prisiones y más de 65.000 internos se produjeron 74 agresiones a funcionarios, en Catalunya, donde la Generalitat tiene un total de 10 centros penitenciarios y 6.600 internos, en el mismo periodo de tiempo se produjeron un total de 70 agresiones a funcionarios". Aquestes dades falsejades tenien la finalitat de fonamentar l’argumentació característica d'USO, a saber: més mà dura amb els presos.

Un altre exemple és la utilització de casos espectaculars de delictes apareguts a la premsa a fi i efecte de fomentar l’odi indiscriminat als reclusos. Així, nodrint amb un toc populista-vindicatiu aquesta doctrina del ressentiment, no tingueren cap escrúpol a aprofitar-se de la violació i mort de la nena Olga Sangrador, manipulant l’estat d’ànim punitivista detectat en una part de l’opinió pública, per aprofundir en l’abisme simbòlic i institucional que separa ambdós col.lectius, a saber, els dels reclusos i llurs vigilants uniformats: "En todo caso, la triste muerte de Olga debe servir de escarmiento a estas pléyades de sujetos que se empecinan en aplicar doctrinas que aprenden en la facultad, sin considerar acaso si la conciencia social está o no con ellos" (butlletí USO Prisiones, 1992, document 23).

D’altra banda, el recolzament públic de Manuel Allué i Angel Colmenar al sistema penitenciari nordamericà ja es va traduir el 1993 en un primer lligam amb el California Correctional Peace Officers. Tanmateix, el que li interessa a USO PRISIONES és la versió més dura del sistema nordamericà, és a dir la de l'Estat de Texas, de manera que l'estiu del 1995 va nomenar com a representant oficial d'EUROFEDOP (document 8) un conegut ultradretanista, antic membre del VI Comando Adolfo Hitler que aleshores patia greus transtorns mentals, el qual hi viatjà a Huntsville, la ciutat dels carcellers i els botxins, on fou rebut amb tots els honors pel governador de l’Estat, el Sr. Bush. En la versió original (doc. 9) de l'informe redactat per aquest "representant" dels funcionaris de presons catalans que després va ser internat en el psiquiàtric La Rotonda, de Barcelona, versió a la qual vam tenir accés mercès al penediment espontani del seu autor, s'hi troben comentaris inhumans com ara el següent: "Si a la hora fijada no ha llegado el indulto del gobernador, los educadores proceden a `rehabilitar' definitivamente al interno, pasando a `reinsertarlo´ posteriormente en la comunidad como abono orgánico del cercano cementerio de Peckerwood Hill, en donde, según estudios fiables, el índice de reincidencia es realmente mínimo". En la versió que finalment es va publicar al butlletí número 6 de Al Descubierto (document 10), es palesa l’oberta oposició d'USO Prisiones a la política de rehabilitació i en general a l’esperit del mandat constitucional: "Y, en este sentido, baste hacer notar que gran parte del enfoque (...) progresista al hecho penitenciario que venimos sufriendo los profesionales del sector bajo la actual DGSPiR, no es más que un espantoso remedo de una serie de políticas aplicadas a finales de la década de los sesenta y hasta mediados de los setenta en Norteamérica con el resultado de un estrepitoso fracaso que, a la postre, se cobró la vida de numerosos trabajadores penitenciarios y que llevó a la administración penitenciaria norteamericana en sus diferentes niveles (...) a re-orientar sus líneas maestras, en el sentido de un retorno a un modelo de prisión más estricta en el modelo regimental y de seguridad y, más escéptica con unos programas de tratamiento y rehabilitación que se mostraron caros, ineficaces y peligrosos".

L'obstruccionisme antirehabilitacionista, que tracta de bloquejar des d'un sindicat minúscul la política penitenciària democràticament legitimada per a governar les presons catalanes, s'ha traduït en una sistemàtica negativa a adoptar totes les mesures, iniciatives i programes, com ara les tutories i els equips multidisciplinars, que l'Administració volia introduir-hi i on hi estaven implicats els funcionaris de vigilància. Així, en un butlletí d'hivern de 1992, a "un año del primer congreso", l'executiva dirigida per Allué i Colmenar defineix en termes ben clars quina és "La alternativa penitenciaria de la USO. Ante la DG y ante Función Pública hemos presentado nuestros programas reivindicativos que nostros llamamos `la alternativa USO', precisamente porque entendemos que las propuestas negociadoras que se realizan (tutorias, equipos multidisciplinares...) atentan directamente contra la operatividad penitenciaria." (document 11). Per tant, queda demostrat que USO Presons "amb el secretari general Manuel Allué al capdavant, representa tot aquell sector del personal penitenciari de vigilància que no ha acceptat el canvi democràtic i que rebutja l'article 25.2 de la Constitució vigent" (AVUI, 28-2-97, El sindicalisme penitenciari, document 12). Els fets i els documents palesen que aquestes afirmacions no han estat mai una calúmnia, sinó que, ateses les dades de què hom pot disposar fàcilment consultant els butlletins d'USO i d'altres que es poden investigar sobre la UFIP i l'ASI, resulten al capdavall massa moderades i no en va han estat revisades en publicacions posteriors a la revista TIEMPO i als diaris EL PAIS i EL PERIODICO.

Però la dada més característica del que USO pot representar en el futur per a les presons catalanes resta reflectida en els fets que suposadament van succeir al Centre Penitenciari Can Brians el 28 de febrer de 1998. En efecte, amb tota la presó a les seves ordres, el "número dos" de USO que llavors ocupava el càrrec de Secretari de Premsa i Propaganda de la secció a nivell català i era per tant el responsable de la publicació dels butlletins i els escrits del sindicat on s’expressa "la teoria" de la mano dura, va decidir, sembla ser, aplicar les seves doctrines sobre l’intern Miguel Angel R. M., segons el document 31 (EL PAIS, 25 de novembre de 1998): "Los incidentes ocurrieron sobre las 23 horas del 28 de febrero de 1993, cuando el interno Miguel Angel R. M. se encontraba en una celda de aislamiento y solicitó un médico argumentando que padecía fiebres y mareos, según el fiscal. La acusación considera que lo que exigió fue su medicación psicotrópica, que le era negada. En cualquier caso, su protesta fue desatendida por los funcionarios, al considerar que les estaba engañando. Pese a esta pasividad, el interno siguió reclamando un médico a gritos. (...) Al cabo de unos minutos, un grupo de siete funcionarios encabezados por Colmenar y provisto de porras acudió al lugar y sacó al preso a golpes, según la acusación pública. Uno de los funcionarios le propinó un pisotón en la cara y el preso fue conducido a la llamada celda del cangrejo, una zona de la prisión completamente insonorizada. El fiscal explica en su escrito que, una vez allí, el recluso fue esposado a un somier y golpeado reiteradamente durante unos 20 minutos. El médico de la cárcel certificó después que el recluso padecía contusiones múltiples".

IV. LA CRISI DEL SINDICALISME PENITENCIARI

El creixement d'USO Prisiones en termes d'afiliació i influència "doctrinal" es basa en una hàbil utilització político-ideològica dels conflictes laborals i en la identificació demagògica de les idees progressistes de la Generalitat de Catalunya amb els problemes i mancances professionals que pateixen els funcionaris de presons. Sota la suau pressió adoctrinadora quotidiana dels butlletins sindicals, el personal interpreta que la defensa dels seus interessos passa pel rebuig de la rehabilitació i el retorn a les èpoques de mà dura quan "el funcionario era respetado y tenía autoridad en las galerías". Es produeix, en definitiva, com a conseqüència de la lògica conflictivitat entre funcionaris i reclusos, una "dretanització" de les mentalitats que, a les acaballes, ve a augmentar els nivells afiliatius i a nodrir les forces i el prestigi del sindicat punitivista. Des de la seva fundació el 1991, USO-USIP ha tancat la seva urpa sobre 500 funcionaris de vigilància, aproximadament 1/4 part de la dotació de la Generalitat en aquest medi. A les eleccions de 1994, va obtenir el 26% dels vots del sector, davant del 21% de CC.OO., el 18% de la CSIF i el 15% d'UGT. Les eleccions de novembre de 1998 han confirmat i ampliat aquesta hegemonia de la mano dura sindical (36%) amb l’esfondrament de centrals com ara la CSIF (9,5%) i, sobretot, el SAC (2,5%). A banda d’USO, sols CC.OO. augmenta la seva representació (del 21 al 28%) i UGT roman estable al voltant del 18%, tot i que perd la Model. En conseqüència, la central fundada per Manuel Allué és a hores d'ara el sindicat majoritari a les presons catalanes, i a més disposa per primera vegada de potestat negociadora a la Mesa de la Funció Pública de la Generalitat, amb 5 delegats davant els 10 de CC.OO. i 6 d’UGT.

L’hegemonia del cercle d'Allué no té sols efectes a les presons, sinó també a l'interior de l’organització nacional de la USOC. Així, la USIP ha pogut controlar gràcies al seu creixement fulgurant la Federació on s'integren els funcionaris de l'Administració autonòmica, local i central (Unión Sindical de los Trabajadores de la Administración, USTA-USO), nomenant-ne Secretari General a Angel Colmenar com a premi per la seva exquisida coherència entre teoria i pràctica. No és casual que el nom escollit per al butlletí de la secció de la Generalitat controlada per Colmenar sigui AMUNT (document 16), traducció al català del nom de l'antic diari franquista ARRIBA, fet que en el seu moment va aixecar la indignació de la resta de sindicats, els quals van percebre perfectament el sentit del missatge. L'empresonament, per estafa, de Víctor Casado (el qual, sembla ser, compleix condemna a la presó de Guadalajara), l'any 1992 Secretari General Adjunt d'USO Prisiones i fins llavors mà dreta de Manuel Allué, no ha afectat gaire la imatge i el prestigi del sindicat, que disposa d'un nucli de persones operant amb un sentit gairebé sectari de la complicitat i per això immunitzades davant qualsevol tipus d'escàndol. Individus com ara Angel Colmenar, Fidel Marbán, Ferran Moreno, Luis Lozano, Sandra Soto, Alejandro Sánchez i José Mª Tapia en son representatius del tipus "humà" que caracteritza la USIP. Pensem que un individu del tipus d’Angel Colmenar disposava, des de les èpoques glorioses, de permís d’armes, fins que la D. G. de Presons va denegar-li la renovació d’autorització. Però cal recordar, a més, que de la USIP també formen part elements de Brigadas Blanquiazules, Alianza por la Unidad Nacional (AUN) de Sáez de Ynestrillas, CEDADE i d'altres grups ultradretanistes. A aquests fets es referia un articulista de EL PAIS quan afirmava (10-11-97, document 13), que "este sindicato había absorbido residuos sindicales del franquismo". L'USO-USIP, en efecte, ha heretat la manera de fer de les antigues centrals predemocràtiques, la qual cosa significa que no sols els presos en patiran les conseqüències, sinó que els mateixos funcionaris hauran de pagar ben cara la seva dependència d'una màfia d'aquestes característiques, si es dóna el cas que arribés a dominar el medi.

No és d'estranyar, atès tot el que hem exposat, que tard o d'hora l'USO-USIP ensopegués amb alguna resistència seriosa en la seva expansió. A principis del 1994, un grup de funcionaris interins que ignoraven el que hi havia allà dins ingressaren en el sindicat disposats a treballar-hi. La defensa que van fer de les funcions pedagògiques i de la plena integració dels funcionaris de presons a la societat catalana, provocaren un seriós enfrontament amb l'executiva d'USO Prisiones i, al capdavall, la sortida d'aquest corrent que, a principis del 1996, fundà l'Associació Democràtica Catalana de Funcionaris de Presons (ADECAF) i engegà una sistemàtica tasca de denúncia contra USO amb la publicació al diari AVUI de l'article El sindicalisme penitenciari (28-2-96). Malgrat que en la seva resposta a l'AVUI, USO negava cínicament tota vinculació amb la doctrina i la pràctica de la mà dura, el febrer del 1997, no tenint prou amb aquesta rèplica, i com a revenja per l'atac sofert, els dirigents d'USO filtraren al setmanari EL TRIANGLE un seguit d'informacions falses on s'acusava Jaume Farrerons i Eduard Serra, fundadors d'ADECAF, d'haver militat en el passat a diferents grups neonazis i haver estat expulsats d'USO per la defensa de postures antidemocràtiques. Aportada a la redacció del setmanari esmentat la vertadera informació sobre la procedència política dels fundadors d'ADECAF, el director de EL TRIANGLE reconegué haver estat manipulat per un grup de dubtosa naturalesa ideològica i rectificà immediatament l'article calumniós mitjançant una nota amb el següent títol: "Rectificar és de savis, no són ni eren nazis" (document 14 B). A partir d'aquest moment, els dirigents d'USO Prisiones s'han dedicat a lliurar "dossiers" manipulats a diferents personalitats de la vida pública catalana, a efectes de desprestigiar la direcció d'ADECAF. Aquesta "guerra submarina", on els capitosts d'USO poden dir el que volen sense córrer cap risc legal i, sobretot, sense el perill de patir rèpliques ridiculitzadores com en el cas de EL TRIANGLE, és l'única forma de debat i defensa de les seves postures que coneix l'esmentada màfia sindical de carcellers ultradretanistes.

La crisi d'USO, per tant, comença quan una part del personal de vigilància descobreix la naturalesa perversa de la seva influència i objectius i entén que la millora de les condicions laborals dels funcionaris de presons no passa pel retorn a l'infern de la presó punitivo-custodial, sinó més aviat a l'inrevés, per la defensa de les funcions pedagògiques i la humanització i dignificació de la institució pènitenciària en general, la qual cosa significa en primer lloc un tarannà i una manera de fer, precisament la contrària a la que caracteritza el sindicat o la finca privada dels senyors Allué i Colmenar. Amb la publicació al diari EL PAIS (10-11-97, Mano dura con los presos) d'un article on es denuncia la postura reaccionària d'USO-USIP, es va donar un pas decisiu envers el coneixement públic del que ha estat la vergonyosa història sindical de la secció penitenciària d’USO, de la seva ideologia i de les seves pràctiques. Una història que és també la de les nostres presons i la del difícil procés de democratització del sistema penitenciari contemporani, que s'ha fet incompatible amb la figura del carceller i demana un nou concepte de vigilància, adient amb el sentit humanitzador de la rehabilitació i la reinserció social dels reclusos proclamat per la nostra Constitució.

Evidentment, la resolució d'aquesta crisi afecta la USOC com a institució nacional, i és per aquest motiu que cal interrogar-se sobre quina ha estat l'actitud de la direcció nacional i confederal del sindicat davant el seguit de denúncies aparegudes al diaris AVUI, EL MUNDO, EL PAIS, EL PERIODICO i a la revista setmanal TIEMPO (documents 12, 26, 13 i 31, 25 i l5 respectivament). Doncs bé, a una nota aprovada per l’Executiva Nacional de la Unió Sindical Obrera de Catalunya (doc. 27), i amb el vist-i-plau de Jordi Sansalvador, l’aleshores secretari general de la USOC, s'afirmava que "el sistema norteamericano no existe" y que "es tendencioso decir que son incompatibles las medidas de seguridad con el tratamiento". Tanmateix, ja hem vist que el 1994, a la REVISTA DEL VALLES, el Sr. Allué signava un article on sostenia que "el sistema penitenciario norteamericano o alemán imprimen más seriedad al tema", i que un butlletí del 1992 definia l'alternativa USO dient que les tutories i els equips multidisciplinars "atentan directamente contra la operatividad penitenciaria". La pregunta és llavors si el cinisme del "Sr." Allué -pot ser més seriós que el català un sistema que "no existe"? Pot ser la seguretat compatible amb el tractament quan aquest "atenta contra la operatividad penitenciaria"?- s'ha fet extensiu a tota l’Executiva Nacional d’USO o si senzillament el Sr. Sansalvador ignorava quina mena de baixúrria ocupa la secció de Presons. En el segon cas, caldria que la direcció d’USO, que és responsable dels plantejaments polítics globals del sindicat, decideixi si els vots i les afiliacions aportades per Sr. Allué valen més que el descrèdit de fer causa comú amb els residus carceraris del franquisme i, sobretot, amb la ideologia punitivista inherent a aquestes pràctiques afortunadament controlades i reduïdes a zero per la Generalitat. El Sr. Allué s'ha beneficiat fins ara del doble joc consistent a dir-li al personal de mà dura el que aquest vol escoltar, per així obtenir el recolzament de la purrialla torturadora amb uniforme, i tot seguit negar que va dir el que va dir posant el crit al cel i denunciant calúmnies de l'Administració i els seus "venuts" quan la societat l'acusa de fomentar les pràctiques del carceller tradicional i de rebutjar l'esperit de la Constitució democràtica. Aquest joc ha arribat, però, al límit de la credibilitat i la tolerància, i ha de ser l’Executiva Nacional d'USO qui adopti una decisió sobre la qüestió, so pena de fer-s'hi còmplice i esquitxar de sang –la sang dels sindicalistes torturats pels carcellers franquistes- tota la institució. La situació d’USOC és cada vegada més greu perquè l’exemple del Sr. Allué, qui tenia antics amics a la CSIF treballant des de feia anys en aquesta operació, ha atret tots els corruptes i reaccionaris que recentment han passat, expulsats de la CSIF, a USO (document 28). La secció de presons s’ha convertit així en un niu d’extremistes que esperen coordinar l’assalt a la Secretaria Nacional i la liquidació del que de veritablement sindicalista li quedava a la USOC. En aquests moments, no es pot ser progressista i romandre a USO, car si el senyor Allué segueix obtenint influència (el desembarcament de corruptes de la CSIF és sols el primer pas), tindrem un sindicat no ja de dreta sinó d’extrema dreta. S’ha intentat resoldre la crisi de dretanització d’USO nomenant un nou Secretari General en un congrés extraordinari, però la solució ha consistit a donar-li més poder a la reacció amb el nomenament de la Sra. Antonia Gil (doc. 30) membre de la mateixa Federació (la USTA), a la qual pertany la secció de Presons i que és totalment controlada, amb nombre de delegats a la mà, precisament pels senyors Allué i Colmenar. A més, el mateix Allué ha estat promocionat, com a recompensa pels seus atacs a la Constitució, elevant-lo fins al Secretariat Nacional de Catalunya, és a dir, fins la mateixa direcció política del sindicat. Ens ha d’estranyar, doncs, que molts afiliats i quadres d’USO s’estiguin plantejant la marxa a l’UGT (doc. 29), seguint el mateix camí que durant els anys 70 i 80?

Com a darrera mostra del tipus de pseudo-sindicalisme que practica la secció de presons d’USO voldria transcriure textualment els fragments d’una nota sindical on s’ataca que els sindicats CC.OO., U.G.T. i CSI-CSIF hagin acceptat continuar negociant a la Mesa sectorial de presons. La nota en qüestió, del dia 10 de febrer, es titula significativament "Nos han vendido", i titlla de "venuts" als sindicalistes democràtics en els següents termes: "no vamos a dejar solos negociando a gente que se vende a bajo precio, gente que deben favores, o que los van buscando" (...) "Desconocemos ahora (es demasiado pronto) el precio, pero a todo cerdo le llega... Habrá en cualquier caso que mirar en sus bolsillos". Tothom sabem quina és la concepció que té USO Prisiones de les relacions laborals en l’àmbit penitenciari: es tractaria d’una pel.lícula de bons i dolents on sols s’hi pot afegir el paper del "venut" als dolents. Així doncs, únicament hi ha dues opcions en aquest discurs radical: o militar en el sindicat del senyor Allué o ser un "venut". Així de fàcil. Qui no estigui d’acord amb els plantejaments sindicals d’USO Prisiones perquè considera que són equivocats o regressius, o perquè senzillament creu hi ha d’altres vies sindicals honestes per a millorar les condicions professionals dels funcionaris de presons, no és una persona que sosté idees diferents, més o menys vàlides, sinó... un venut. Dins aquest univers mental en blanc i negre, de bons i dolents, es poden trobar frases babejants de ràbia i follia com ara les de l’esmentat comunicat: "gilipollas, no lo somos, sois vosotros los que habéis destapado la caja de los truenos y, ahora, os aseguramos que no habrá Dios que la tape". USO Prisiones, des de la seva puresa absoluta, amenaça els corruptes que no comparteixen la fe religiosa en el Sr. Allué amb la destrucció immediata; suggereix, per a augmentar ràpidament els nivells afiliatius i treure’n profit de "todos aquellos funcionarios y funcionarias que se hayan sentido engañados o engañadas no tanto por el resultado (bochornoso) sino por la táctica empleada" que s’uneixin a la secta de la divinitat vertadera, i afegeix: "ahora ya sabemos quién es quién... quién vende y quién no vende, cada cual en su sitio". Esperem que sigui així, que aquesta gent no es torni a barrejar amb la resta i, sobretot, que no segueixin embrutant l’honor dels funcionaris de presons de la Generalitat de Catalunya. Malauradament, el recent triomf d’USO PRISIONES en les eleccions sindicals de novembre de 1998, i sobretot l’esfondrament de la resta de centrals, llevat potser de CC.OO., poc de bo fa presagiar en el cel d’aqueixos professionals que, després de vint anys de democràcia, no acaben de desempallegar-se d’un obscur passat que els persegueix i malda per arrossegar-los cap a l’abisme.