Declaració de principis

¿Què significa la Nova Crítica?

El pensament crític ha estat un dels motors del desenvolupament social d’occident i és inseparable de la democràcia. Crítica, diàleg, racionalitat i poder públic democràtic són nocions estretament lligades en la teoria acadèmica i en la pràctica quotidiana. La crítica treballa amb l’eina del concepte des d’uns valors de justícia, llibertat i veritat, tot construint imatges racionals del futur possible que permeten de confrontar el que hi ha amb el que hauria d’haver-hi en funció dels valors esmentats. Aquesta tasca ha donat fruits palpables en el conjunt de conquestes socials que formen part de la nostra civilització occidental. En efecte, no s’ha de confondre la crítica amb la utopia, articulada al voltant dels valors de felicitat, igualtat i fraternitat, perquè la crítica, quan ha estat autèntica, ha demostrat la seva solvència. En canvi, la utopia ha fracassat un cop rere un altre, generant dolor i devastació allà on, manu militari, volia construir els seus paradisos. Tanmateix, i malgrat l’evidència, actualment hom pot constatar a tot arreu una paràlisi del pensament crític. L’argument que s’utilitza, per part del liberalisme triomfant, és precisament el fracàs dels projectes utòpics i l’alt cost humà que els esmentats projectes han suposat per a la societat. La trampa dels representants del pensament únic està en la confusió interessada entre crítica i utopia, però en una cosa té raó el bàndol liberal, a saber: l’esquerra política ha estat incapaç de mirar de front el seu passat criminal, de manera que la crítica quant element de canvi ha anat quedant atrapada en aquesta opacitat informativa i ètica fins a esfondrar-se en l’esterilitat més absoluta.

Si traduïm el que acabem de dir en categories polítiques, l’escàndol és encara més palès. El silenci dels anomenats de forma prou pedant i pudenta intel·lectuals d’esquerres, que durant dècades monopolitzaren el prestigi de la pràctica de pensar –la idea d’un intel·lectual de dretes semblava una contradicció en els termes, ara ja no-, ha tingut el seu preu en termes estrictament polítics. Aquests “intel·lectuals” (pffffff...!) han anat lliscant de forma insensible i de vegades gairebé inconscient cap al liberalisme de les realitats allà on un utopisme de les idealitats resultava força útil per al sistema financer. El mateix liberalisme ha descobert que els valors d’esquerres i la cultura utòpica, domesticada per l’estètica de la societat de consum, pot ser eficaç per enquadrar la massa al si del món del mercat. Així, ha aparegut el que podríem anomenar l’esquerra liberal, una manera de fer caracteritzada per la gestió administrativa dels valors utòpics al servei de la bombolla financera, és a dir, del gran satèl·lit que gira al voltant de la Terra controlant els moviments del formiguer humà en benefici dels canalles amb gomina. La societat de consum ha esdevingut al capdavall la utopia possible i parlar de crítica ja no té sentit. “Ha estat el liberalisme qui ha realitzat la utopia, les qüestions que cal discutir són ja purament tècniques, per què insistir encara en la crítica?” Bla, bla, bla. Aquesta crítica pertany, sembla ser, al món de l’esquerra radical, és a dir, a sectors polítics antidemocràtics que representen un perill per a la convivència en llibertat... Etcètera.

Des d’una perspectiva d’esquerres, el principal problema s’hauria de reduir, en termes estratègics, a una reactivació de l’espai públic ubicat a l’esquerra de l’esquerra liberal, és a dir, l’esquerra radical. Però aquest espai es segueix definint com a marxista –o anarquista-, la qual cosa el converteix en un objectiu força vulnerable a les embranzides el pensament únic. I no es tracta sols de la incapacitat del marxisme, en totes les seves versions i sectes (marxista-leninistes, trotskystes, maoistes, independentistes, etc.) de respondre a les qüestions que planteja la societat posmoderna, sinó també a la impossibilitat axiomàtica de conciliar el marxisme amb els principis democràtics entesos en un sentit ampli. Un “petit problema” que el comunisme comparteix amb el feixisme. L’evidència palesa d’aquest factum és precisament el passat històric dels sistemes marxistes. Encara més: la incapacitat, per part de l’esquerra radical, d’explicar aquest passat sense que els seus ulls i la seva mirada crítica, el poc que encara els hi quedi d’això als superbs “intel·lectuals” amb espardenyes, porro i mocador palestí, s’esmicolin davant l’espaordidora realitat. I és que el marxisme ha estat més criminal encara que el nazisme, la qual cosa significa que els crims de l’esquerra representen el major genocidi de la història de la humanitat. Un holocaust amb víctimes prèviament etiquetades de “feixistes” i comès a presons, camps de concentració, psiquiàtrics i altres institucions penitenciàries sota control de carcellers imbuïts de mitologia revolucionària. Admetre això i continuar endavant amb un projecte d’esquerres és difícil, i parlo només en termes purament existencials i humans, però si cal anar a una política real, la feina sembla cosa de titans. Per tant, l’esquerra radical ha optat per ocultar-(se) els fets i enquistar-se en un antifeixisme que representa la seva única garantia de subsistència, encara que sigui vegetativa. És el bunker d’esquerres. En aquesta tasca d’oblit i opacitat informativa on es sacrifiquen tots els valors de l’esquerra en nom d’una doctrina i una història literalment putrefactes, compten amb la complicitat passiva del sistema financer, el qual no vol desacreditar uns valors que han demostrat mil vegades la seva capacitat de mobilitzar els consumidors-creients cap on calgui, encara que actualment aquest “on” es redueixi a les polítiques de mercat. Hi ha, d’altra banda, raons i causes encara molt més delicades que permeten de comprendre i explicar l’impasse de l’esquerra radical i la seva supervivència en estat de franca descomposició moral i intel·lectual. D’aquestes qüestions ens ocuparem més endavant.

La nova crítica té així com a finalitat elevar a la consciència pública la necessitat de reconstruir el socialisme. Aquest projecte detecta de bell antuvi dos enemics: en primer lloc, l’esquerra liberal, la falsa esquerra que gestiona els “valors progressistes” al servei del sistema neoliberal. En segon lloc, l’esquerra radical de caràcter marxista o anarquista, coberta de porqueria fins a les orelles i incapaç de denunciar la traïció de l’esquerra oficial sense caure en el ridícul i la ignomínia. En termes estratègics, l’ofensiva per la veritat sols podrà refundar l’esquerra si neteja l’espai de l’esquerra marxista des de plantejaments crítics. L’atac central va adreçat als valors utòpics i a les seves conseqüències genocides. Després, al marxisme quant teoria/pràctica irracional i criminal al servei de la utopia i a l’esquerra radical institucionalitzada en forma de petites entitats sectàries, l’esquerra revolucionària actual, encobridora activa d’un passat vergonyós. Finalment, a l’esquerra liberal quant dipositària interessada de la mentida esquerrista que al capdavall tots plegats gestionen, cadascú al seu lloc i esperant les corresponents recompenses (l’esquerra radical segueix sent la farisaica pedrera de joves amb futur pedigrí progressista a les institucions).

Tanmateix, la nostra tasca hauria fracassat si sols servís per desacreditar l’esquerra. Nosaltres observem amb preocupació com van avançant, darrere del liberalisme i amagats molts cops sota les institucions democràtiques que el poder econòmic –la veritat de la doctrina liberal- ha creat o ha mantingut en benefici propi, una mentalitat d’extrema dreta perfectament compatible amb els discursos cínics de l’esquerra liberal, dejuna de principis ètics i sols preocupada per la seva perpetuació en l’exercici del poder. Mentalitat ultra que tard o d’hora genera postures efectives d’extrema dreta, les quals intenten aprofitar-se de les contradiccions insolubles de la societat de consum i de la seva carrera folla envers l’exhauriment dels recursos planetaris, per anar contra la democràcia. Aquesta extrema dreta a banderes desplegades existeix ja a tot Europa i representa un veritable perill per a les llibertats. Ens sembla molt dubtós que el liberalisme, de dretes o d’esquerres, pugui aturar-la, però encara menys ho podrà fer l’esquerra radical. Pensem que el Front Nacional de Le Pen és el partit de França amb més vot obrer (em refereixo als obrers autòctons, és clar). Tot això hauria de fer reflexionar l’esquerra, però la pesant institució utòpica i acrítica no reacciona, car segueix encarcarada entre la col·laboració cínica amb el Hollywood antifeixista i l’addicció fanàtica i cega al totalitarisme marxista. Atacar obertament l’esmentada disposició de forces, ja sigui amb les armes de la raó, ja amb les d’una formació política organitzada, és l’objectiu de la Nova Crítica, i qui ho dubti o vulgui veure fantasmes on no els hi ha ben aviat es trobarà amb sorpreses força desagradables.

1 de gener de 2005