Al Parlament de Catalunya

Contra la falsament anomenada Llei del memorial democràtic

El projecte de llei del Memorial Democràtic engegat pel Parlament de Catalunya és una oportunitat per a extirpar de soca-rel una de les causes dels terribles crims ideològics massius comesos al llarg del segle XX, a saber, la consideració de l’atri com un ésser inferior i, per tant, la legitimació doctrinal de l’assassinat sistemàtic. En aquest sentit, hauria de ser una directriu en la defensa dels drets humans la consideració de la igualtat de totes les víctimes i, per tant, l’exigència de què cap criminal, encara que pertanyi a un camp polític capaç d’aixecar les nostres simpaties o de beneficiar els nostres interessos, no pugui restar impune.

La pràctica del genocidi i el crim contra la humanitat no ha estat un monopoli del franquisme, com dóna a entendre el redactat del projecte de llei, sinó una fórmula immoral de gestió del poder que afecta totes les forces polítiques modernes, amb ben poques excepcions, ja siguin de dretes o de esquerres, incloent-hi els anarquistes. Tanmateix, els projectes d’institucionalitzar la memòria històrica es presenten sovint com a maniobres de marketing que, exhibint desvergonyidament les pròpies víctimes, intenten presentar l’altre bàndol com a inhumà per tal de legitimar l’odi i, en darrer terme, una cop més, tota mena atrocitats políticament profitoses per als poderosos de torn. En aquest sentit, el Memorial Democràtic del Parlament de Catalunya no reflecteix ni de bon tros el que hauria de ser un autèntic document basat en el respecte i la promoció dels drets humans, sinó que, lluny de fer memòria, el que pretén, sembla ser, és oblidar i esborrar els abusos i malifetes comesos per organitzacions que actualment ocupen el poder al govern de la Generalitat o hi són properes.

Els oblits i les manipulacions comencen ja en el recull bibliogràfic presentant per la Direcció d’Estudis Parlamentaris el gener de 2007, on la immensa majoria dels documents i estudis denuncien les represàlies franquistes, però no l’extermini de l’adversari desarmat a la reraguarda republicana. Extremadament inquietant és que se n’hagi exclòs el llibre Checas de Barcelona. El terror y la represión estalinista en Cataluña durante la Guerra Civil al descubierto, de César Alcalà, publicat el 2005 per la editorial Belaqua, on figuren els noms i cognoms de les més de 8300 persones torturades i assassinades a Catalunya en txeques (cambres de tortura organitzades per partits, sindicats i serveis policials de l’estat republicà) sota el govern de Lluís Companys. En canvi, sí apareix a la llista de llibres l’obra de Josep Benet El president Companys, afusellat (Edicions 62, Barcelona, 2005). D’aquesta manera, la imatge d’un individu que ha estat considerat heroi nacional de Catalunya però que va consentir, sota el seu mandat, crims molt més greus que els comesos per determinats règims d’extrema dreta, resta salvaguardada per purs interessos polítics que, sembla ser, passen per davant del respecte als drets humans. Ara bé, els processos mentals i institucionals que fan possibles aquestes actuacions –i altres, dins el cofoi govern tripartit- són els mateixos que, en el seu moment, van conduir a l’extermini.

Aquest fet no és anecdòtic ni obeeix a una casualitat, sinó que forma part de la manera políticista com s’ha plantejat de bell antuvi l’esmentat projecte de llei. Així, en l’exposició de motius es dóna per fet que totes les persones que van resistir al feixisme obeïen a motivacions democràtiques i utilitzaren mètodes democràtics en la seva lluita. D’aquesta manera, com que Stalin va lluitar contra el nazisme, sols això el convertiria en un demòcrata. Igualment, els qui van torturar i assassinar llurs oponents polítics, encara que de paraula reivindiquessin la democràcia –que tampoc és el cas, car maldaven massa vegades per imposar una dictadura comunista- no van actuar democràticament, perquè la democràcia no és sols una proclama propagandística, sinó en primer lloc una manera de fer, un procediment que implica el respecte al dissident i, sobretot, la preservació dels drets humans de totes les persones, incloses aquelles que siguin, amb justícia o no, acusades de “feixistes”.

Els ciutadans sotmesos a represàlia durant el règim de Franco en molts casos ho van ser injustament, però no podem oblidar que aquesta dictadura també va jutjar i condemnar –per bé que en processos mancats de garantia jurídica- responsables de les vulneracions dels drets humans perpetrades per les forces polítiques, sindicals i governamentals del bàndol republicà. Considerar que tothom jutjat i/o executat pel franquisme esdevé automàticament una víctima que ha de ser rescabalada, suposa no sols un despropòsit, sinó en molts casos un insult als ciutadans torturats i assassinats a les txeques pel sol fet de ser catòlics, carlistes o propietaris de negocis; aquests, amb el present redactat, veuran reconeguts com a herois llurs botxins i seran així exclosos d’aquesta memòria tan selectiva, tan polititzada, la qual, pel mateix motiu, no pot ser democràtica.

En definitiva, la conclusió més palesa del text sobre el Memorial Democràtic és que hom hi detecta una voluntat totalitària de controlar la història i tòrcer la veritat, de faisó que els crims comesos pels partits i sindicats que actualment formen part del govern nacionalista i d’esquerres (socialistes, comunistes i republicans) restin exculpats i fins i tot oblidats –com si mai no haguessin existit- en nom de la lluita contra el franquisme. Tanmateix, això no és memòria històrica, sinó pura propaganda i utilització fraudulenta dels nobles ideals dels drets humans a fi d’exonerar i silenciar, precisament, gravíssimes vulneracions d’aquests mateixos drets.

Per la qual cosa, l’Associació Democràtica Catalana de Funcionaris de Presons (ADECAF), que des del 1996 lluita per la defensa dels drets humans a les presons catalanes i ha vist com aquest govern tripartit tancava fraudulentament la via administrativa en un gravíssim cas de mals tractes que afecta el sistema penitenciari de la Generalitat de Catalunya en el seu conjunt (recordem que 200 funcionaris van entrar il·legalment a la presó Quatre Camins per tal de maltractar els reclusos), vol encoratjar totes les forces polítiques perquè

1/ rebutgin enèrgicament el franquisme en termes de drets humans i valors democràtics, no ideològics, car aquesta darrera seria una condemna política que no tindria res a veure amb els principis i valors ètico-jurídics esmentats i generaria contradiccions sense solució, com hem vist més amunt;

2/ condemnin els genocidis i crims contra la humanitat comesos per tots els corrents polítics i ideològics al llarg del segle XX, la qual cosa inclou el major genocidi de la història de la humanitat, perpetrat pels règims comunistes i d’esquerres, amb 100 milions de víctimes, en molts casos acusades de “feixistes”;

3/ recordin totes les víctimes del nazisme, que no són sols 5,1 milions de jueus, sinó també 20 milions de “gentils” (presoners russos, persones d’ètnia gitana, opositors polítics, minusvàlids, homosexuals, catalans, etc.);

4/ honorin sense excepció les víctimes de la política i dels polítics, siguin del bàndol que siguin, de manera que a Catalunya, per primer cop al món, es faci justícia amb les persones reals, i aquest sia un fet diferencial del qual no sols ens sentim orgullosos nosaltres, els catalans, sinó que també se’n pugui sentir qualsevol ésser humà.

En definitiva, sol·licitem que esmenin la totalitat de l’esmentat projecte de llei i reconeguin la dignitat de les persones com a tals a banda de la política, tot mirant de front el rostre dels torturats o assassinats, i condemnant les vulneracions dels drets humans independentment de les orientacions doctrinals de les víctimes i dels perpetradors.

I perquè així consti, signa la present:

Jaume Farrerons

Funcionari del Cos de Tècnics Especialistes

Grup Serveis Penitenciaris

President d’ADECAF

Barcelona, 20 de febrer de 2007