Malgrat tots els mites i tòpics idiotes, ha estat la dreta econòmica qui ens ha conduït a l’actual situació d’immigració descontrolada que la dreta política –de forma cínica i hipòcrita- denuncia insistentment demanant més mà dura contra la inseguretat als carrers. I malgrat les consignes humanitàries amb què cada dia i cada hora ens renten el cervell a la televisió i als mitjans de comunicació, els motius del capital financer han estat sols l’interès crematístic propi. Com sempre. Podia ser d’una altra manera? Perquè la dreta econòmica necessita mà d’obra barata, la qual cosa implica desregular el mercat de treball mitjançant la importació d’esclaus i dividir la classe obrera europea en compartiments estancs (multiculturalisme) que facin impossible la seva actuació coordinada en defensa de la justícia social.

Fou la Fundació BBV la instància que obrí foc a Espanya els anys vuitanta dient que no es podrien cobrir les rendes passives: burda excusa, perquè la majoria dels immigrants treballen en negre i no aporten res a la caixa de la seguretat social. Si a això afegim totes les despeses assistencials que implica la immigració il·legal, les reagrupacions familiars (pensem en les pensions no contributives a què tenen dret, sense haver cotitzat mai ni ser ciutadans del país, els exèrcits de pares, mares, avis, germans i esposes) i la integració indiscriminada de nouvinguts al sistema públic de salut, el que resulta de tot plegat no és l’evitació del col·lapse, sinó la seva acceleració galopant.

Fou la dreta econòmica, tan catòlica ella, la que, preocupada per l’augment del preu de la mà d’obra, va difondre el discurs suposadament humanitari amb què actualment es justifica el tràfic de carn, putes incloses. Fou també la dreta econòmica qui provocà la caiguda de la taxa de natalitat amb una política de vivenda que va convertir l’habitatge en article de luxe i impedí que les parelles catalanes, fins i tot treballant tots dos membres del nucli familiar, tinguessin més d’un fill, la qual cosa començà a generar precisament escassetat de la mà d’obra, augment del valor del treball i perill d’una retallada de beneficis, fenomen que calia aturar creant una bossa d’esclaus disposats a deixar-se explotar en condicions presocials.

Fou la dreta econòmica la mà negra que, un cop caigut el mur de Berlín i conclosa la necessitat de presentar Occident com un aparador del capitalisme davant el comunisme, engegà a Europa el procés d’americanització i desregulació del mercat de treball, activant ella mateixa el "descontrol" –un descontrol perfectament induït i planificat, cal afegir- en els fluxos migratoris quant element fonamental de la doctrina liberal. Ens hem preguntat per què els immigrants no entraven a Europa de forma massiva i il·legal a l’època del comunisme? Per què la invasió comença amb la desaparició de l’amenaça soviètica? En definitiva, és el capital financer, interessat en el mercat mundial, qui estimula la immigració, la qual representa sols un aspecte de la globalització i no té res a veure amb la solidaritat (els qui es queden a l’Àfrica segueixen patint gana i malalties) ni amb la competitivitat (els productes asiàtics són més barats perquè allà l’obrer industrial està mancat de drets civils i laborals). I a sobre, és la dreta i l’extrema dreta política qui es vol beneficiar del desastre que ella mateixa ha legitimat, amb un discurs de la seguretat ciutadana contra la delinqüència i el terrorisme que ens hauria de fer reaccionar immediatament si no fos perquè la classe treballadora ha desaparegut ja fa dècades com a força política organitzada.

Fou la dreta econòmica, aquesta purrialla supèrbia, perfumada i amb gomina que va a missa cada diumenge, qui pactà l’entrada d’immigració islàmica, amb instal·lació de mesquites i colonització cultural afegida, a canvi de determinats preus del petroli que fessin rendibles llurs negocis i el nodriment de llurs comptes corrents. El pacte, que resta reflectit al núm. 2 de la revista Eurabia, comportava les següents exigències dels països àrabs exportadors de petroli: "La Asociación Parlamentaria para la Cooperación Europea pide a los gobiernos europeos que dispongan medidas especiales para salvaguardar el libre movimiento de los trabajadores árabes que emigrarán a Europa así como el respeto a sus derechos fundamentales (...) Junto al inalienable derecho a practicar su religión y mantener estrechos vínculos con sus países de orígen, los inmigrantes tendrán también el de expotar a Europa su cultura. Es decir el derecho de propagarla y difundirla" (Citat per Oriana Fallaci, La fuerza de la razón, 168-169, Madrid, 2004). Els acords amb la llavors CEE (Comunitat econòmica europea) no van ser pas secrets, es van adoptar des del novembre de 1973 a la llum del dia i implicaven la implantació de l’islam a Europa i el seu desenvolupament sense límits previsibles. Tanmateix, això va ser obra dels polítics professionals, és a dir, dels empleats que la dreta econòmica col·loca regularment a les institucions mitjançant el control de la premsa i injeccions massives diner corrupte, per tal que aquests desgraciats sense honor gestionin els interessos del capital.

I què fa l’esquerra? En primer lloc, cal aclarir que l’esquerra del sistema és sols un muntatge de marketing per a les polítiques de dreta. En efecte, des de l’assassinat de Rosa Luxemburg, on fou vergonyosament còmplice dels Freikorps prenazis, la socialdemocràcia, alemanya per excel·lència, ha estat incapaç de trobar un espai sociopolític propi entre el liberalisme i el comunisme. Així, ha hagut d’acceptar el paper de gestor polític del capital a canvi de poder i prebendes, adoptant en tot l’àmbit de la seva existència els valors i la cultura de la burgesia financera que li paga les despeses. Ara bé, el problema és que no existeix una esquerra radical o, més ben dit, que l’espai de l’esquerra radical resta usurpat pels criminals marxista-leninistes, els quals, amb 100 milions de víctimes a llurs esquenes i sense cap credibilitat entre els mateixos obrers europeus (narcotitzats durant 50 anys per la societat de consum però molt capaços d’ensumar-se els horrors inherents a la paraula "comunisme") manté paralitzada aquesta opció política.

L’interès del capitalisme a no modificar la doctrina Hollywood de l’antifeixisme amb una denúncia exhaustiva dels crims de l’esquerra marxista, deriva, entre d’altres factors, del fet que el caràcter aterrador del comunisme és el que fa políticament innocu el radicalisme d’esquerres. A la dreta liberal li convé, per tant, que això no pugui canviar mai més, la qual cosa podria passar amb una liquidació definitiva dels símbols comunistes que alliberés aquest espai per a una alternativa rabiosament anticapitalista i alhora compatible amb la racionalitat, la democràcia i el progrés.

Per la seva banda, l’esquerra no marxista, l’anomenada esquerra democràtica, és sols, com ja hem suggerit, la cara amable del capitalisme bancari, un grup d’espavilats que es dediquen a llogar-li al capital financer l’herència simbòlica del progressisme a fi de poder fotre’ns el supositori neoliberal amb els cants de sirena de La Internacional i la quincalla d’estrelles roges de llautó en qualitat de decoració transgressiva de la festa electoral.

Perquè l’imaginari simbòlic de l’esquerra encara segueix exercint una autoritat moral entre els treballadors i li resulta molt útil al capital per a embolcallar tota mena de polítiques de mercat amb alegres colors taronges i roses que la gent s’empassa quan veu el "seu" líder rojo (pffff!!!) amb la jaqueta de pana acusant l’altre candidat de ser un "mer representant dels poders fàctics", mentre calla com una mala puta el nom del banc que li ha finançat al seva pròpia campanya.

De fet, l’esquerra liberal ha estat el vertader instrument polític de la dreta econòmica, molt més eficaç enganyant i manipulant la massa de votants que la dreta política per se. Car la dreta política ha de cercar un discurs propi en temes com ara els impostos o la seguretat ciutadana i sols aixeca cap quan ha d’ajustar les despeses públiques d’un estat en bancarrota. Tanmateix, no ens enganyem, qui ha fet la feina al liberalisme ha estat l’esquerra liberal, l’autèntica dreta política de facto que, amb nocturnitat i traïdoria, ha difós les flaires de l’humanitarisme al voltant del tràfic de persones i ens ha imposat, amb el xantatge d’una permanent sospita de racisme i la complicitat dels sindicats, el que la dreta econòmica necessitava, o sia, el sotmetiment del món del treball.

Hi ha doncs, una dreta política estructural, els partits formalment liberals, i una dreta política funcional, els partits socialdemòcrates. Aquests operen amb els símbols de l’esquerra i viuen d’un imaginari popular altament efectiu a l’hora d’enquadrar la massa dels treballadors i menar-la allà on convingui, de manera que mai atacarà frontalment aquests símbols denunciant el genocidi marxista.

Segona raó per la qual l’esquerra radical marxista leninista sobreviu a les denúncies de Hollywood gràcies al poder financer i veu en l’antifeixisme la raó de la seva existència. Una existència que li interessa sobretot a la dreta econòmica i que esdevé, per aquest motiu, doblement repugnant.

Què ens queda llavors? Sols refundar l’esquerra des de posicions no marxistes, condemnar el genocidi marxista amb la mateixa força que el genocidi nazi i intentar obrir un espai polític disposat de veritat a fer política al servei de la classe treballadora, que posi fi a l’esclavatge dels immigrants, a l’explotació del Tercer Món (que no es combat "important" braços i cames, sinó transformant les societats de procedència) i a la nostra podrida i hipòcrita societat de consum, veritable causa de la misèria del Sud.

Cal una transformació radical del pensament polític si de veritat volem que la dreta liberal i la dreta disfressada d’esquerra no ens portin un altre cop a l’hort on el liberalisme construeix el seu immens prostíbul mundial.

En qualsevol cas, un cop entesa quina és la veritable arrel del problema de la immigració, creat pel capital, no hem de tolerar que els vots dels obrers enfadats amb els polítics corruptes i amb els col·laboracionistes de l’islam a casa nostra vagin a parar a l’extrema dreta, i que aquests tarats, aquesta autèntica escòria que actuava no fa tants anys com a partida de la porra del món del diner, es converteixin en "representants" dels interessos de la classe obrera per després posar aquests vots, com ha fet Fini a Itàlia, al servei dels seus correligionaris burgesos de la dreta liberal.

És escandalós que no aparegui un partit d’esquerra radical i democràtica contra l’actual política d’immigració i per aquest motiu no deixarem de treballar fins a aconseguir la seva solemne fundació.

Jaume Farrerons

Barcelona, 13 de gener de 2006