L'informe publicat recentment per l'Observatori del Sistema Penal i del Drets Humans de la Universitat de Barcelona és la culminació d'una inacabable cadena de esdeveniments la responsabilitat dels quals recau directament sobre el Departament de Justícia i el govern català. La situació que se'n descriu és la funesta conseqüència d'anys de passivitat de l'administració davant el corporativisme. Efectivament, l'administració penitenciària no ha destinat prou recursos ni esforços per a garantir una formació eficient i intel·ligent dels nous professionals. Era molt més econòmic permetre que fossin els sindicats i els propis funcionaris els qui omplissin el buit formatiu. Així, ha permès que els valors i les formes de treballar de la vella escola i del carceller franquista s'anessin reproduint al llarg de les successives promocions de funcionaris.

Ni tan sols el director general de presons Ignasi García Clavel, que segons conta la llegenda fou qui més s'enfrontà als sindicats, va fer res per a canviar aquesta situació catastròfica. Després de García Clavel l'administració va claudicar encara més davant els sindicats que fixaren els criteris bàsics de la política penitenciària. Els sindicats van imposar, sempre escudant-se darrera l'excusa de la seguretat dels treballadors penitenciaris, tota l'estructura del tractament penitenciari orientant-lo vers una suposada seguretat que, paradoxalment, s'ha traduït en més agressions als funcionaris i, fins i tot, en fugues i amotinaments. Mitjançant els butlletins sindicals i els consells i l'exemple dels "bons companys" s'han anat perpetuant així vells models de treball (i fins i tot recuperant els que s'havien perdut) que recordaven Herrera de la Mancha, la presó que en l'imaginari del certs sindicalistes s'havia convertit en el model al qual s'havia d'arribar. Tanmateix, la presó de Herrera de la Mancha passà a la història per greus escàndols de mals tractes que conclogueren amb la condemna penal de nou funcionaris i del propi director d’aquest centre de nefasta memòria.

Els funcionaris, així, són la segona víctima de la manifesta incompetència de l'administració penitenciària. El problema consisteix en què, moltes vegades, no són conscients dels mals tractes i vexacions que realitzen ja que els consideren la forma correcta i "professional" de treballar. Si no portes un o dos interns a l'especial al cap del dia, no ets un bon professional. I quants més en portes, més bon professional ets i més ben vist ets per la resta del col·lectiu. Efectivament, igual que el maltractador domèstic no té consciència que maltracta la seva dóna, doncs en gaudeix de tots els drets de propietat segons la cultura heretada, molts funcionaris tampoc tenen consciència que la seva actitud pot superar els límits d'una relació humana civilitzada i s'esveren quan es publiquen situacions escandaloses com les que dona a conèixer l'informe de l'Observatori. "Això no pot ser veritat" pensen "jo només faig la meva feina amb la màxima professionalitat". En resum, estan absolutament segurs que se'ls criminalitza injustament.

ADECAF porta molts anys reivindicant la necessitat d'una Escola penitenciària catalana. Ara que l'administració hauria de reflexionar, enlloc d’analitzar seriosament l'informe de la Universitat de Barcelona per posar-hi remei a les deficiències, prefereix amagar el cap com els estruços i negar-li tota validesa científica. Nosaltres ens preguntem: si no té validesa científica un informe publicat per la Universitat de Barcelona i dirigit per juristes de reconegut prestigi com Roberto Bergalli i Iñaki Rivera, què tindrà validesa científica? Potser els cursos de pela amb deu cèntims que imparteix el Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada del Departament de Justícia i que tothom fa només pels punts que donen en l'escala jeràrquica?

ADECAF, encara que en gran part dona fe de la veracitat de l'informe de l'Observatori, no comparteix el criteris ideològics que l'inspiren, massa propers a l'extrema esquerra. Es carrega massa contra el funcionari quan el principal responsable és l'Administració. Això no vol dir que el funcionari sigui un ésser exempt de voluntat i responsabilitat, sinó que és una persona que necessita una formació molt concreta per prendre consciència dels problemes que l'envolten. Fins que això no succeeixi, el mandat constitucional de la rehabilitació continuarà sent paper mullat.

I això ens porta a l'últim gran problema: els dels maltractaments físics i abusos més greus. En l'informe de l'Observatori es fa referència a quatre greus casos de maltractaments. No podem pas entrar en la veracitat de les denúncies, no hi tenim mitjans. Sabem que hi ha maltractaments, però no podem dir res sobre aquests casos concrets. L'Observatori tindrà les seves raons per donar-los versemblança. Però en tot aquest procés hi falla un qüestió. Sabem que hi ha funcionaris menteixen, però també sabem que molts reclusos no es caracteritzen pel seu amor a la veritat i menteixen massa cops. Hem viscut, per exemple, l'experiència directe d'un funcionari denunciat per abusar sexualment d'un intern. Nosaltres sabem amb absoluta certesa que la denúncia era falsa. Llavors, quin criteri tenim per saber que el maltractament o la tortura és certa? Això no sembla tenir solució mentre aquesta situació continuï així. L'intern pot dir que l'han apallissat havent-se autolesionat o els funcionaris poder signar un informe dient que l'intern s'autolesionat quan en realitat l'han apallissat els representants de la llei. Els únics casos que coneixem en què hi ha hagut condemnes penals per mals tractes sempre hi trobem al bell mig testimonis de funcionaris. Si es vol esbrinar la veritat, doncs, s'ha d'educar els funcionaris dins els valors del respecte a la legalitat, la dignitat de la persona i el drets humans. Se'ls ha de donar, alhora, els instruments teòrics necessaris perquè puguin distingir entre una relació correcta vers els interns i una de pseudoprofessional i corporativa.

Només una escola universitària de professionals penitenciaris pot solucionar el problema, una escola que no pot estar controlada per l'administració penitenciaria sinó per una institució independent com ara una universitat i per juristes de reconegut prestigi. La tasca de la rehabilitació es mereix que se li aboqui tot aquest esforç, la societat reclama que el delinqüent no surti de la presó pitjor encara de com ha entrat. L'Observatori, ara que és notícia a tots els mitjans de comunicació, hauria de ser la primera institució oficial que reclami la fundació d'una escola penitenciària catalana capaç d’educar autèntics professionals que alhora siguin funcionaris i educadors, un veritable complement pels psicòlegs, educadors socials, mestres, pedagogs, etc. En tot cas, aquesta és si més no la postura d’ADECAF.