El recent informe de la Universitat de Barcelona sobre les condicions de vida a les presons catalanes ha deixat en evidencia molts presumptes progressistes que omplen certes ONGs del país. Si més no, pel que fa al tema dels mals tractes i el corporativisme sindical, Amnistia coneixia els fets des de l’any 1999 i disposava del doble de documentació acreditativa que l’Observatori dels Drets Humans. Tanmateix, Amnistia mai no va fer menció del cas, limitant-se a demanar explicacions a la Generalitat de Catalunya sobre l’assetjament laboral del funcionari I. C., sotmès a mobbing corporatiu per haver denunciat maltractaments per part d’un altre dirigent sindical de la mateixa central. Amnistia coneix els butlletins on el sindicat majoritari amenaça en lletres de motlle que "iremos a por los chivatos, uno por uno". Uns escrits vergonyosos on es titlla de "judas iscariote" els funcionaris que denunciïn mals tractes i es reclama que "si conocéis alguna otra judas iscariote, poneos en contacto con esta sección sindical". Amnistia ni tan sols s’ha molestat a contestar les cartes en les quals ADECAF demana que aquesta ONG adopti una postura expressa i raonada sobre la qüestió. L’esmentada actitud de menyspreu ha provocat la reacció d’ADECAF, una associació de funcionaris de presons que es considera estafada pel fals discurs d’Amnistia Internacional sobre els funcionaris encarregats de fer complir la llei. Amnistia Internacional exigeix al personal penitenciari que es comprometi en la defensa dels drets humans, però quan els funcionaris de presons pateixen les represàlies del corporativisme, aleshores respon que no té temps i es desentén del tema. En aquest sentit, volem recordar algunes de les afirmacions que Amnistia Internacional ha fet al llarg dels anys en relació amb la formació en drets humans dels cossos de seguretat i els funcionaris de presons, afirmacions que posen en evidència les contradiccions i les mancances ètiques que caracteritzen aquesta ONG.

El 18 de setembre de 2001, Amnistia Internacional va publicar l’informe "La formación en derechos humanos de los cuerpos de seguridad y funcionarios de prisiones en España. Una asignatura pendiente". En aquest text, Amnistia protesta per la manca de formació en drets humans dels funcionaris de presons, policies i guàrdia civils, però a més observa un fet molt important: "Una formación en DDHH no puede ser algo meramente teórico. Junto a la necesaria transmisión de conocimientos sobre normas, leyes, instrumentos internacionales y planteamientos éticos y deontológicos, debe haber una enseñanza eminentemente práctica. El objetivo final de este proceso de aprendizaje no es sólo adquirir conocimientos sino interiorizar una serie de valores que sirvan luego para modificar las conductas" (op. cit., pàg. 12). En aquest sentit, Amnistia fa una sèrie de recomanacions que, al nostre entendre, impliquen un compromís recíproc envers aquells funcionaris que actuïn d’acord amb el codi de conducta per a funcionaris encarregats de fer complir la llei: "Amnistia Internacional recomienda que se exija a los alumnos –en todos los niveles formativos- un compromiso específico para llevar a la práctica los conocimientos adquiridos sobre DDHH (...) Este compromiso debe constituir un hito diferenciado de otros similares en los que el alumno asume responsabilidades más generales ligadas a su condición de funcionario de Instituciones Penitenciarias" (op. cit., pàg. 50). Aquesta "exigència" de compromís suposa, per a qualsevol persona decent, el dret recíproc a exigir també que Amnistia respongui si més no a les trucades telefòniques, les cartes i els informes que rebi sobre casos de represàlies corporatives a funcionaris encarregats de fer complir la llei que hagin denunciat vulneracions dels drets humans. La raó de tot això és molt simple: si els funcionaris de presons compromesos amb els drets humans es veuen abandonats per l’administració, els sindicats, els companys de feina i fins i tot per Amnistia, aleshores cap funcionari de presons tornarà mai més a denunciar un cas de mals tractes i el compromís que Amnistia exigeix es quedarà en paper mullat. Ara bé, això és exactament el que ha passat a les presons catalanes.

L’informe de l’Observatori dels Drets Humans denuncia maltractaments (vid. El País, El Periódico, La Vanguardia, ABC, La Razón, 17 d’octubre de 2003). ADECAF ja va advertir l’any 1999 que si no s’atacava frontalment el fenomen del corporativisme, no es podia seguir parlant de formació en DDHH dins l’àmbit penitenciari. Si els butlletins sindicals fomenten valors i pautes de conducta contràries als drets humans, estigmatitzant i amenaçant els funcionaris que no es sotmetin a la llei del silenci, a l’omertà corporativa, aleshores els cursets sobre DDHH no serveixen per a res perquè el més important, a saber, el compromís, fundat en els valors ètics i deontològics de la professió, no es pot dur a terme. Des de l’any 1999 en què ADECAF va denunciar la desastrosa situació de les presons catalanes pel que fa a les vulneracions dels drets humans, aquesta situació s’ha agreujat. Tots els funcionaris de presons sabien que hi havia una denúncia d’ADECAF enviada a Londres i pendent de resolució. D’aquesta resolució en depenien moltes més coses, com ara que altres funcionaris adoptessin les pautes de conducta professionals promogudes per ADECAF i es neguessin a practicar mals tractes o a encobrir-los. Si la minoria de carcellers sabessin que no gaudiran de complicitat i, per tant, d’impunitat, no caldria ocultar res perquè no hi hauria denúncies i molts treballadors honestos s’estalviarien el calvari judicial al qual rauen només per solidaritat amb suposats "companys". Però aquest problema sembla massa complicat per a les senyores G. Fleming o V. Nelson. Les esmentades "investigadores" del Secretariat Internacional no entenen el fenomen del corporativisme i reclamen informes mèdics de lesions. Per aquest motiu, el silenci d’Amnistia Internacional ha reforçat les posicions dels que amenacen tot el col·lectiu amb represàlies si "traeixen" els companys que maltracten presos. Ha confirmat la idea que no val la pena denunciar perquè al final "et quedes sol i et passa com a l’I. C. ". Per aquest motiu, el corporativisme ha anat a més i els casos de suposades vulneracions dels drets humans han augmentat de manera escandalosa. Ara bé, la responsabilitat de tot això és també d’Amnistia Internacional. Abans que no es publiqués l’informe de la Universitat de Barcelona resultava patètic fer aquesta afirmació perquè gairebé érem els únics que denunciàvem la situació que es viu a les presons catalanes, però ara ja són quatre (Observatori dels Drets Humans, Cristianisme i Justícia, Coordinadora contra la Marginació i Justícia i Pau), a més d’ADECAF, les entitats que han elaborat informes sobre el tema. Enguany ja no es pot seguir afirmant que estem davant d’una picabaralla sindical.

Les excuses s’han acabat i Amnistia Internacional, després d’exactament cinc anys de silenci (1998-2003), haurà d’assumir les seves responsabilitats. Tanmateix, dubtem molt que assumeixi res i sembla força tranquil·la perquè la seva "immunitat" mediàtica i l’absoluta manca de mecanismes de control intern la protegeixen de qualsevol crítica o exigència de responsabilitat i coherència. Dins aquesta organització, a més a més, els càrrecs poden fer literalment el que vulguin perquè són "voluntaris", encara que sigui deixar a l'estacada els funcionaris que defensin de veritat els drets humans seguint les seves exigències. Tot això, i "l’excés de treball" fa que algunes denúncies no arribin a bon port, potser aquelles que palesin les contradiccions del progressisme. Després de la nostra experiència, només els demanem que deixin de parlar de formació en drets humans i, sobretot, que mai més tornin a exigir el compromís dels funcionaris de presons en la seva defensa. Si, des de la comoditat d’un despatx, s’atreveixen a fer-ho, la nostra resposta serà molt contundent.

El frau dels falsos progressistes

Gràcies a la Universitat de Barcelona, i en concret a l’Observatori dels Drets Humans dirigit per l’Iñaki Rivera, les contradiccions d’Amnistia Internacional han sortit a la llum. El que ara ens interessa és analitzar les possibles causes del silenci de la prestigiosa ONG. En primer lloc, cal subratllar i palesar els estrets lligams d’Amnistia amb la xarxa de poder polític que ha governat Catalunya des de fa vint-i-tres anys. Amnistia Internacional Catalunya, primera secció espanyola d’aquesta ONG, va néixer vinculada a una campanya reivindicativa on es demanava l’alliberament de Jordi Pujol, empresonat per la seva oposició al règim franquista. Això és força legítim, però des que la Generalitat assumí les competències en matèria penitenciària, Amnistia no ha exercit cap control seriós de les presons catalanes. Així, segons confessava en una conversa telefònica l’aleshores president d’Amnistia Internacional Catalunya Sr. Jordi Montaner i Maragall, l’any 1998 Amnistia encara no havia fet res per fiscalitzar el funcionament, en matèria de drets humans, del sistema penitenciari català. En aquest sentit, si Catalunya rebé les transferències de competències carceràries l’any 1984, resulta que durant gairebé quinze anys Amnistia va ometre el deure de verificar el discurs propagandístic de CDC sobre l’exquisida defensa dels drets humans dels reclusos pròpia del seu règim. Tot i així, el Sr. Montaner i Maragall disposava de temps i recursos per a publicar tríptics on es plantejava la següent pregunta metafísica: quin és el "fet diferencial" d’Amnistia Internacional Catalunya? Malgrat la seva intrínseca absurditat, tot seguit veurem com es respon per si mateixa aquesta ociosa qüestió.

La primera denúncia rebuda per Amnistia Internacional Catalunya en relació a les presons autonòmiques és precisament de l’any 1998 i la va realitzar l’Associació Democràtica Catalana de Funcionaris de Presons (ADECAF). La resposta de Jordi Montaner i Maragall fou guardar l’informe ADECAF a un calaix durant sis mesos, fins que ADECAF va advertir que denunciaria a Londres l’actitud de complicitat dels responsables catalans. Sols llavors l’informe va sortir de l’ostracisme i alguns membres d’AI a qui s’havien ocultat els fets el van poder llegir. Immediatament, es va redactar una carta en la qual es comunicava al director general de presons Sr. Ignasi García Clavel l’existència d’un informe elaborat per funcionaris de presons on es documentaven greus vulneracions dels drets humans a les presons catalanes. Quan aquesta carta fou lliurada als mitjans de comunicació, Amnistia Internacional va ser assetjada per què la desmentís i hagué d’aclarir a corre-cuita que no havia condemnat res. Catalunya va bé. L’autora del text abandonà l’organització, probablement indignada per haver rebut una forta amonestació (potser ella pensava que la seva feina era defensar els drets humans, no fer política). Des de l’any 1998 al 2003, Amnistia tramità noves dades i documents sobre la denúncia d’ADECAF. Entre d’altres, podem fer esment del suport que l’informe ADECAF havia gaudit per part del Col·legi d’Advocats de Barcelona, Cristianisme i Justícia, l’Observatori dels Drets Humans de la Universitat de Barcelona i la Universitat Catòlica de Comillas. L’any 2002, Justícia i Pau elaborà el seu propi informe sobre els fets destapats per ADECAF, confirmant la denúncia de forma gairebé íntegra. També Cristianisme i Justícia publicà un informe (gener 2003) que esmentava expressament l’existència d’ADECAF (un autèntic miracle dins el món dels funcionaris). Finalment, la Universitat de Barcelona culminà el passat 17 d’octubre de 2003 el procés de denúncies amb un document propi on, significativament, cita diversos informes, inclòs el d’ADECAF, però no pot fer referència ni tan sols a una mera carta de resposta d’Amnistia Internacional. En definitiva, silenci, essència de l’oasi català. Ara ja sabem quin és el fet diferencial.

El Sr. Ramon Parés, soci d'Amnistia Internacional que fou nomenat director general de presons, no va fer absolutament res per a solucionar un escàndol denunciat per quatre entitats diferents. La formació en DDHH del Sr. Parés s’ha caracteritzat pel seu incondicional suport a la secció sindical majoritària, de la qual ha arribat a dir que "són uns bons professionals" dos mesos després que la seva pròpia central sindical els expulsés per corporativisme (El Triangle, 21 de juliol de 2003). Enlloc de recolzar els funcionaris que havien defensat els drets humans, en un debat celebrat a la Universitat de Barcelona amb motiu de l’informe esmentat va afirmar en públic que els afiliats a ADECAF eren quatre i es trobaven tots de baixa. Quan se li mostraren els butlletins on s’amenaçava els "chivatos" i es titllava de "judas iscariotes" els funcionaris que denunciessin mals tractes, la resposta de Parés fou, i així ho va afirmar sense embuts, negar-se a contestar. En fi, Parés emulà la mateixa actitud que el Secretariat Internacional, de qui sembla que ha après molt bé les pautes de conducta del "compromís" en la defensa els drets humans, un compromís que Amnistia reclama a tothom però no s’aplica a si mateixa en determinats casos excessivament escandalosos, aquells que podrien fer enrogir tot un poble.

La complicitat d’Amnistia Internacional amb el nacionalisme està suficientment documentada. Així, descobrim amb estupefacció (La Razón, 7 d’abril de 2001) que Amnistia s’ha entrevistat amb ETA i li ha demanat que deixi de cometre homicidis de civils. Hom pensa: ¿què passa amb els militars? Un nombre considerable de seccions d’AI de tot el món han secundat la campanya. No es tracta de cap decisió unilateral, no, la influència del nacionalisme arriba molt lluny, fins al punt de provocar actuacions ignominioses com aquesta que impliquen tota l’organització. Però les explicacions d’aquesta legitimació de l’assassinat terrorista les donen precisament a Catalunya, on llegim coses com ara la següent: "AI té clar que, en cas de guerra, hi ha unes regles del joc que permeten que es condemni un atemptat a un civil i no es faci quan l’atac és a un militar" (Jordi Baró, vicepresident del comitè executiu d’AI a Catalunya, entrevista a El 9 Nou, 23 de juny de 2000). A més, el Sr. Baró ens aclareix que ETA no es una banda terrorista, sinó "un grup armat d’oposició". Evidentment, la valoració política dels crims d’ETA, la interpretació del genocidi basc quant "guerra d’alliberament nacional" forma part del discurs de la banda terrorista, no de la societat basca o espanyola, i sembla molt lluny de les tasques que té encomanades una entitat com Amnistia Internacional, la qual no pot adoptar postures ideològiques. Més encara si es tracta de justificar el nacionalisme basc, condemnat pel Consell d’Europa sota l’acusació de racisme i xenofòbia (una condemna que la simple lectura de l’obra del racista convicte i confés Sabino Arana, ideòleg oficial del PNB, confirma sense marge de dubtes). Però això no importa, perquè AI es va fundar a Catalunya sota l’ombra de Jordi Pujol, que, emulant el "filòsof" del tribalisme basc, manifestà blanc sobre negre que els andalusos són el poble amb menys valor humà del conjunt de l’Estat espanyol. És clar que Amnistia no ha condemnat mai aquest gravíssim insult racista. Ens temem, per tots aquests indicis, que les ramificacions nacionalistes, la mentalitat nacionalista, caracteritzada per la seva manca total d’escrúpols en nom de la "pàtria", arriben fins on calgui, àdhuc al Secretariat Internacional de Londres, on segurament s'haurà col·locat algun nen ociós, independentista radical, que es diverteix a la capital britànica defensant "grups armats d'oposició". En cas contrari no s’explica com és possible que el senyor Baró no sigui amonestat i sí ho hagi estat, tanmateix, la voluntària idealista que adreçà la carta al director general de presons.

Mes dades: Amnistia, en l'informe sobre La formación en derechos humanos de los cuerpos de seguridad y funcionarios de prisiones en España. Una asignatura pendiente, demana a la guàrdia civil, cos militar per excel·lència en la lluita contra el terrorisme etarra, un compromís personal, que implica la modificació de la conducta (fins arribar, si cal, a la denúncia dels companys) en defensa dels drets humans: "AI quiere referirse, en este punto, a la necesidad de que haya un compromiso específico y diferenciado por el que el alumno se comprometa llevar a la práctica todas aquellas enseñanzas que ha recibido sobre DDHH. Aun reconociendo que las obligaciones legales que conllevan la pertenencia legal a la Guardia Civil establecen un régimen de sanciones para impedir comportamientos atentatorios con respecto a los DDHH" (pàg. 36). Així de clar! En definitiva, quan ETA assassini un guàrdia civil, Amnistia Internacional no condemnarà l’atemptat perquè, sembla ser, aquesta ONG accepta la versió de la banda terrorista sobre el caràcter nacionalista i alliberador de la "lluita armada", però, al mateix temps, AI espera que els guàrdia civils es comprometin en la defensa dels drets humans dels etarres, els quals no són terroristes, no, sinó grups armats d’oposició moralment superiors a les forces de seguretat, segons insinua Jordi Baró: "amb la situació espanyola, com a la major part de països europeus, el que cal és promocionar els drets humans en els cossos de seguretat. És una de les assignatures pendents que tenim" (El 9 Nou, 23 de juny de 2000). Per tant, un cop deixi de matar civils, Amnistia ja no tindrà res a dir sobre els crims dels etarres, sols protestarà si la guàrdia civil tortura els "patriotes" de torn. I efectivament, observem que Amnistia no triga ni una setmana a denunciar les presumptes tortures a terroristes, no necessita documents ni temps per a verificar aquestes suposades vulneracions dels drets humans malgrat que, com tothom sap, els terroristes, en ser detinguts, tenen ordre de denunciar tortures de forma sistemàtica, les hagin patit o no. En el cas d’ADECAF, amb desenes de documents i l’aval de quatre organitzacions de prestigi, Amnistia ha necessitat anys per, al capdavall, no condemnar absolutament res, però sembla ser que tractant-se de "patriotes" amb les mans tacades de sang les proves són sobreres: la parcialitat del nacionalisme serà suficient per a condemnar immediatament i difamar les forces de seguretat de l’estat encara que els funcionaris encarregats de fer complir la llei s’hagin limitat a complir amb el seu deure de protegir els ciutadans. Evidentment, l’actitud d’Amnistia Internacional envers els cossos de seguretat i els funcionaris de presons està molt lluny de la decència, la qual cosa explica quin ha estat el destí dels funcionaris d’ADECAF i, de retruc, el del respecte als drets humans a les presons governades pel nacionalisme. També explica que es negui a condemnar un sindicat (CATAC) que s’identifica com a independentista o un altre (USO) que, segons hem demostrat, manté estrets vincles polítics i financers amb Convergència Democràtica de Catalunya, el partit de Jordi Pujol. Per tots aquests motius, i d’acord amb informacions que anirem ampliant progressivament els propers mesos, ADECAF considera a Amnistia Internacional responsable encobridora dels mals tractes a les presons catalanes i demana públicament una immediata depuració interna d’aquesta organització.

Barcelona, 24 de desembre de 2003