Acusacions de tràfic de drogues contra funcionaris de presons
“Todos sabemos quiénes son pero, a la dificultad de sorprenderlos cometiendo el delito, se une que ningún compañero los denuncia por un corpoativismo mal entendido.”
(Santiago Martínez Cadarso, EL PERIÓDICO, 12 de maig de 2004)
El director de la presó de Tarragona ha
provocat l’escàndol dels fariseus que dominen el nostre àmbit
sindical en denunciar que hi ha funcionaris que trafiquen davant dels
seus companys i que aquests no gosen denunciar els fets per un
corporativisme mal entès. Santiago Martínez Cadarso ha estat cessat
després que els sindicats UGT, CCOO i CATAC amenacessin amb “trencar
la pau social a les presons” si no es feia el que ells exigien. Tot i
això, “Justícia
dóna importància a les declaracions de Martínez Cadarso (...) i per
aquest motiu ha creat una comissió especial independent. L’objectiu
d’aquesta iniciativa pionera és investigar el tràfic de substàncies
estupefaents als centres penitenciaris” (EL
PUNT, 15 de maig de 2004). Aquesta és una bona lliçó i una cura
d’humilitat per a l’arrogància sindical. En canvi, la decisió de
cessar Martínez Cadarso ens sembla absolutament desproporcionada si
tenim en compte les bestieses que poden llegir-se als butlletins
sindicals i que mai no tenen conseqüències jurídiques.
Martínez Cadarso considera lamentable que els
sindicats s’oposin a qualsevol tipus de mesures de control sobre el
personal que entra i surt dels centres amb total llibertat: “simplemente se apela a la buena
voluntad porque ni tan solo pasa su bolsa por un escáner (...) la presión
de los sindicatos para evitar cualquier tipo de control de los
funcionarios es muy importante (...) los
funcionarios corruptos introducen alcohol, hachís cocaína y fármacos
pero huyen de la heroína porque es difícil para ellos conseguirla
fuera (...) el funcionario que introduce droga tiene un preso, sólo
uno, que es su contacto (...) cuando las cantidades son importantes, el
trabajador no cobra dentro de la cárcel sino que la familia del recluso
hace transacciones bancarias desde el exterior”. ¿És tot això
mentida? ¿S’ho inventa Martínez Cadarso, i prou? Nosaltres, com a
associació de funcionaris, no sabem en què es basa el director de la
presó de Tarragona per emetre públicament unes declaracions tan dures,
però ens sembla difícil de creure que un alt càrrec es jugui la
cadira pel simple afany de difamar el “col·lectiu”. Volem recordar
als sindicats de presons que Garcia Clavel fou cessat fa més de tres
anys i que els temps en què se li atribuïen a aquest senyor totes les
bufetades que rebien determinats dirigents sindicals per llurs
“glorioses” actuacions corporativistes ja formen part del passat.
Ara, ens hauran d’explicar un altre conte infantil. En efecte, els
nostres sindicalistes “majoritaris”, que canvien de sigla un dia sí
i l’altre també, no poden tenir la barra de dir-nos que el govern
català està en contra seva quan un membre de CATAC-USTEC es conseller
en cap i un altre d’UGT ocupa la cartera de treball.
Des d’ADECAF no podem comprendre l’actitud
de certs sindicats quan afirmen que Martínez Cardarso ha injuriat i
calumniat el col·lectiu de funcionaris. L’UGT, a la seva lamentable
nota de premsa, gosa afirmar que “denunciamos la existencia de una campaña organizada de denuncias anónimas
a medios de comunicación, que amparados en el anonimato, pretenden
crear una imagen del personal de prisiones, ante la sociedad falsa y
distorsionada” (sic). Deixant de banda les penoses incongruències
gramaticals –qui ha redactat la nota no sap escriure gaire bé- no
entenem com es pot parlar d’anonimat quan hi ha més de mitja dotzena
de querelles criminals per mals tractes admeses a tràmit pels tribunals,
quan hi ha tot un reguitzell d’organitzacions (Justícia i Pau,
Universitat de Barcelona, Cristianisme i Justícia, Col·legi d’Advocats
de Barcelona, Associació Catalana de Juristes Demòcrates, associacions
de familiars de presos, etcètera), que denuncien públicament
la situació de vulneracions dels drets humans a les presons catalanes,
quan hi ha sindicalistes processats i/o condemnats per mals tractes i
quan el director de la presó de Tarragona s’ha identificat com a font
de les acusacions de tràfic de drogues. Aquest suposat anonimat és la
justificació mentidera de la incapacitat d’atacar judicialment
prestigioses ONGs amb gabinet jurídic propi. A nosaltres, petita
associació sense suports institucionals, ens van intentar tancar la
nostra web per tapar-nos la
boca, però els sindicalistes no s’hi veuen amb cor de querellar Justícia
i Pau o la Universitat de Barcelona. Aleshores parlen d’anonimat i
queda un cop més retratada la incompetència ortogràfica, però també
lògica i moral, del sindicalisme carcerari.
Martínez Cardarso ha dit expressament, ho
repetim, que són pocs i sempre els mateixos, els funcionaris corruptes:
on és la injúria a “los trabajadores penitenciarios” (sic)? Deixem que la comissió
especial investigui el que calgui, o no? Pensem que les acusacions de
corrupció no les ha fet un qualsevol, sinó l’ex subdirector general
de presons de l’estat espanyol. Tanmateix, sembla que és impossible
fer cap crítica que afecti l’uniforme blau perquè alguns sindicats,
sempre desitjosos d’adular la plantilla per obtenir-ne els vots, les
horetes i les dietes de restaurant (dit breument, la bona vida),
deformen aquestes crítiques fins a convertir-les en exageracions
absurdes i monstruoses molt fàcils de refutar. Nosaltres ja hem patit
l’experiència d’aquestes tàctiques de desinformació i intoxicació,
que tenen com a finalitat intimidar tothom qui discrepi i silenciar les
veus crítiques. Encara que no sabem en què es basen les afirmacions de
Cadarso, tampoc si són o no veritat, els sindicats no poden negar que
hi ha hagut a Catalunya funcionaris de presons detinguts i fins i tot
condemnats per traficar amb drogues. No donarem noms (¿us sona una
funcionària de Quatre Camins o, per exemple, un sindicalista catacron
de Ponent?), però qui fingeixi ignorar-los o posi el crit al cel davant
l’exercici de la llibertat d’expressió –certament, el pitjor
enemic de l’opacitat corporativista- és senzillament un hipòcrita i
no un vertader “representant” del col·lectiu.
El que l’actual generació de sindicalistes
penitenciaris ha de tenir molt clar és que ja s’ha acabat la seva època.
Des que ADECAF va destapar les misèries de les presons catalanes, l’estratègia
de la mentida descarada i cínica ja no funciona. A més, l’imperi del
corporativisme, el qual va tenir l’oportunitat de posar en pràctica
les seves tesis després del cessament de Garcia Clavel, no ha enfortit,
sinó que més aviat ha afeblit la línia ideològica corporativista.
Els resultats parlen per ells mateixos. L’evidència ja fa riure –o,
de vegades, plorar. Cal un nou sindicalisme que, enlloc d’ocultar les
vergonyes de determinats “companys” amb l’excusa de protegir la
“imatge” del col·lectiu, es dediqui a depurar des de dins allò que
tant ens perjudica quan surt a la llum. Martínez Cadarso, amb independència
de què pugui o no pugui provar el que ha dit –qüestió en la qual
nosaltres no hi entrarem-, ha actuat de forma valenta, com un autèntic
funcionari de presons, com un bon company. En aquest sentit, té la
nostra solidaritat perquè representa un model a seguir per tots els qui
de veritat lluitem per l’honorabilitat i el prestigi públic dels
treballadors penitenciaris.