La recent publicació de diferents articles que vinculen el satanisme amb el món sindical penitenciari i, en concret, amb la Unión Sindical de Instituciones Penitenciarias (USIP), i la relació que hom pot establir entre aquests fets i la llarga polèmica que la nostra associació manté amb l’esmentat sindicat, ens obliguen a aclarir la postura d’ADECAF sobre el tema de forma urgent i categòrica, atesa la gravetat de les acusacions.

En primer lloc, ADECAF no ha aixecat cap acusació contra la USIP sobre suposats lligams entre aquest sindicat i sectes satàniques d’ideologia ultradretanista, sinó que ens hem limitat a demostrar, amb documents a la mà, que la USIP ha promogut la mano dura contra la població reclusa recollint l’herència ideològica i els afiliats dels antics sindicats corporatius de la transició política espanyola.

Això seria ja, per si mateix, suficientment greu per atreure l’atenció de la premsa i la televisió, però ha calgut una pallassada com aquesta del satanisme perquè les grans cadenes se’n preocupin fins i tot a Alemanya i Japó.

Les acusacions de vincles satànics entre la USIP i algunes sectes d’ideologia ultradretanista i/o neonazi, provenen d’un antic afiliat a la USIP que va rebutjar les maniobres camaleòniques de Manuel Allué adreçades a ocultar i maquillar la doctrina originària d’aquest sindicat quan va ser acusat per ADECAF de promoure la mano dura. Ens consta que després de la denúncia a Amnistia Internacional que va provocar la ruptura entre la USIP i la direcció política d’USO a Catalunya, així com la integració de la USIP al sindicat CATAC, altres funcionaris de la vieja guardia es van negar a afiliar-se a aquesta organització d’ideologia nacionalista i llibertària, oposant-se a facilitar el rentat de cara dels dirigents de la USIP. Es va parlar de traïció i s’hi van lliurar dures batalles internes que potser van acabar amb la sortida d’afiliats disposats a fer públics els draps bruts del sindicat d’extrema dreta que sempre ha estat la USIP.

Els esmentats fets podrien explicar, en definitiva, la sobtada projecció a la premsa d’escàndols diversos que escapen totalment a les expectatives inicials de la nostra associació sobre el grau de suposada corrupció al qual havia arribat el sindicat USO-USIP sense nosaltres saber-ho.

 ADECAF no afirma ni nega, perquè no en té proves, l’existència d’aquests vincles satànics més enllà del que afecta al mateix denunciant i ex-afiliat Josep Maria Font, el qual ha aportat una documentació sorprenent que alerta sobre la seriositat i gravetat dels fets denunciats, però no demostra en cap moment, i ni tant sols afirma, una relació directa entre els dirigents del sindicat USIP Manuel Allué i Àngel Colmenar, i els grups satànics apareguts a les publicacions Articulo 20 (11/10/99), Interviu (17/10/99) i Tiempo (18/10/99), així com al diari de gran tirada El Periódico (2/11/99). La part del document que nosaltres coneixem perquè ha estat publicada, dóna a entendre que elements pertanyents al sindicat USIP li van encarregar establir contactes amb diverses organitzacions sindicals, polítiques i sectàries amb la plena connivència i aprovació del secretari general Manuel Allué i del secretari de relacions exteriors Àngel Colmenar. El fet provat és que Josep Maria Font va ser nomenat representant oficial d’EUROFEDOP davant l’administració penitenciària de Texas amb l’aval d’Àngel Colmenar i que, poc després del viatge a Texas, Font era president de la nord-americana església de Satan a Espanya mitjançant un document acreditatiu en llengua anglesa.

Dit això, ens hauríem de preguntar sobre la possibilitat i el significat del satanisme en el context ideològic, i sobretot estratègic, del sindicat USIP. El cert és que ja des de l’època d’USO-USIP existeix un discurs anticristià reflectit, per exemple, en el número 14 de AL DESCUBIERTO, on es critica la política de la direcció general de presons en termes "religiosos": "dicha política se sustenta un un principio moral-religioso totalmente personal y no compartido por la sociedad catalana ni occidental, que consiste en creer en la bondad intrínseca del delincuente y en la maldad intrínseca de los profesionales penitenciarios, el deber de ofrecer la otra mejilla, la redención por el amor y la posibilidad de arrepentimiento sin empeño de enmienda. Política esta propia de un ser mesiánico tiránico y soberbio guiado por un aliento divino…". És molt possible que aquest anticlericalisme inicial es convertís amb el temps en una simpàtica tolerància envers elements satànics que eren vistos com a provocatives fórmules de transgressió perfectament coherents amb els atacs al nacionalisme català, les funcions pedagògiques i el concepte de rehabilitació.

 L’ofensiva contra el bisbat

  La tradició anticristiana d’USO-USIP representa la inversió, punt per punt, del projecte polític d’Unió Democràtica de Catalunya, partit que governa el departament de Justícia i que, com tothom sap, es caracteritza davant CDC, el soci principal de CiU, per la seva ideologia demòcrata-cristiana. L’anticristianisme i l’anticlericalisme patètics del "sindicato mayoritario de prisiones" no són per tant un element decoratiu o marginal d’aquest grup ultra, sinó una exigència constitutiva de la seva oposició demagògica a tot el que vingui "de dalt". Tanmateix, la recent denúncia d’USO-USIP davant Amnistia Internacional, fet que va provocar el pas de la USIP a CATAC, ha alterat la importància relativa dels esmentats elements. En efecte, Allué cerca a CATAC un nou look que no el desqualifiqui com a ultradretanista i contrari a la rehabilitació; sobretot, vol esborrar la imatge anticatalana que el joc brut de la Sandra Soto havia fet arribar a la societat com a característica del seu sindicat, i que Angel Colmenar reblà en ser jutjat i condemnat per aplicar la Constitució de forma "alternativa". Allué, dit breument, no pot ser anticatalanista ni antirehabilitacionista a CATAC, de manera que l’ingredient anticristià adopta ara un paper cabdal com a única línia transitable de transgressió simbòlica.

Aquesta estratègia es combina amb la promoció de nous dirigents que substitueixin els desacreditats Angel Colmenar i Sandra Soto. La projecció a l’estrellat de Manuel Pueyo es correspon amb la voluntat de fer oblidar un passat fosc, massa fosc. Tot i això, cada passa del senyor Allué traeix la seva autèntica empremta, a saber, la ideologia de l’antiga UFIP, disfressada ara d’atacs al bisbat. Així, en un article signat per un tal M. P. de la Model (serà en Manuel Pueyo, dirigent del TPR?), es descriu de la següent manera el reclutament d’un suposat infiltrat d’assumptes interns de la Generalitat: "Pasa la entrevista de selección en el obispado correspondiente, donde se le expende el certificado de moral cristiana y de buena conducta. Se afilia al sindicato de la cruz. Penetra en el centro de trabajo y procura observar todos los comportamientos posibles que puedan interesar al obispado, esperan que el funcionario cambie y abrace la verdadera fe, pero si al tiempo este no ha cambiado… Denuncia al funcionario… Una vez que tiene al funcionario en sus garras, lo deja al margen y olfatea a su alrededor en busca de más infieles, previo agradecimiento del obispado por los servicios prestados". Tanmateix, aquesta ingènua i gairebé innòcua història desvetlla els vells tòpics de la USIP-USO: "Curiosas costumbres la de estos hipócritas nacional-católicos que pretenden dirigir las prisiones y lo que consiguen es el descontrol y el fracaso más absoluto". Així doncs, res de nou: més control, més "autoritat" (=impunitat en les actuacions abusives dels funcionaris ultradretanistes), més disciplina, etcètera. A la mateixa pàgina, trobem un article de Josep Edo titulat "Un sistema penitenciari de voluntat divina" que després de "denunciar" que no es compleix el mandat constitucional -un mandat que el dirigent del sindicat, Allué, ridiculitzava anys enrrere a la REVISTA DEL VALLES (18-9-93, núm. 876, pàg. 51)- conclou amb el següent desig: "Així, doncs, si les nostres mostres de descontent no acaben de donar resultat haurem de passar a la pregaria (pels creients) per canviar l’enviat de Déu. I pels no tant creients haurem de demanar el vot a les properes eleccions per un altre representant A LES TERRES CATALANES menys diví però més humà". Vet aquí que ja hi som amb el TPR, una peça en l’estratègia ultradretanista, antihumanista i antirehabilitacionista -també, li agradi o no a CATAC, antinacionalista- que vol, sobretot, perjudicar CiU per liquidar els drets humans a les presons catalanes.

La directriu anticristiana es repeteix al darrer número del butlletí de CATAC-USIP, on una altra vegada el nou i enlluernador dirigent del TPR escriu coses tan intel·ligents com les que segueixen: "Para los funcionarios de prisiones que no estamos de acuerdo con la política que marca el obispado, hay una serie de cuestiones que ni el transcurrir del tiempo, ni las muchas horas in-vertidas en desentrañarlas han conseguido quedar claras para nosotros; a modo de ejemplo: ¿Porqué (sic) yo,(sic) tengo que vigilar un patio con trescientos delincuentes sin más compañía que yo mismo, y el edificio de la dirección general, (sic) lo controlan de noche cuatro vigilantes de seguridad y lo único que hay son papeles? Queda claro que para el obispado, el papel reciclado es un grupo con posibles comportamientos de riesgo para la sociedad". Aquestes "crítiques" són tot el que pot oposar el TPR-CATAC-USIP (=UFIP) a la Direcció General, de faisó que veiem com a l’antihumanisme, la crueltat, l’ultradretanisme emmascarat i la manipulació política del sindicalisme en unes eleccions autonòmiques, s’afegeix la més absoluta imbecil·litat.

Finalment, cal fer una referència obligada al TPR (Trabajadores Públicos Rebotados) un partit fundat expressament per despistar els funcionaris sobre el vincles independentistes radicals del sindicat CATAC i, a la vegada, per expressar, més enllà dels límits legítims de tot sindicalisme democràtic, l’odi que els sectors més reaccionaris del personal penitenciari senten envers el democristià Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. La pregunta és: per què cal un partit si el que es vol fer té un caràcter merament sindical? No palesa aquest partit, el TPR, l’existència al si de la USIP d’interessos ideològics aliens a la tasca sindical? Els suposats contactes entre la USIP i sectes satàniques adquireixen en aquest context una altra dimensió. La lluita de la USIP contra la Direcció General no és sols una lluita sindical, sinó quelcom més que pot amagar tota mena de sorpreses. El satanisme potser sigui la primera, però segurament no serà l’última

Barcelona, 3 de novembre de 1999