CATAC comparteix un projecte político-sindical amb organitzacions independentistes radicals favorables a la lluita armada

ADECAF DENUNCIA POSSIBLES FILTRACIONS DE DADES PERSONALS DE FUNCIONARIS PENITENCIARIS A LA BANDA TERRORISTA ETA

El passat mes de febrer, com a resultat de la denúncia d’ADECAF a Amnistia Internacional en la qual s’acusava la secció de presons d’USO de fomentar la mano dura contra els presos i desprestigiar així la imatge pública del funcionaris de presons, Manuel Allué, secretari general de l’esmentada secció sindical, fou expulsat d’USO (document 1) i demanà ser admès a diferents sindicats a canvi de les corresponents contrapartides (hores sindicals, càrrecs, incentivacions monetàries, etc.). Atesos els seus deliris de grandesa i les seves enormes exigències, sols el sindicat més petit de l’àmbit penitenciari (amb un 2% de vots) va accedir a aquestes propostes a canvi dels 300 funcionaris que van passar d’USO a CATAC. Amb les presses, Allué s’oblidà de dedicar cinc minuts a veure si això podia beneficiar els companys que diu estimar tant. No sabem si per imbecil·litat o per pur egoisme, o una barreja d’aquestes dues "virtuts", resulta que Allué posà les adreces, els noms i altres dades personals dels afiliats a l’antic sindicato mayoritario, en mans d’individus que fan les següents afirmacions sobre els funcionaris de presons: "CONTRA LA HIPOCRESIA DEL LLAÇ BLAU. La PUA continuarà manifestant-se cada primer de més (sic) en front (sic) de les convocatòries de "Ens movem", per denunciar la hipocresia que comporten les campanyes del llaç blau de solidaritat amb empresaris i carcellers segrestats per l’organització armada ETA. La propera serà el dissabte primer de febrer al migdia a la Plaça San Jaume, o Canaletes, com a punt més freqüent de protesta de "Ens movem""(document 4); o aquestes altres: "Finalment volem manifestar que les concentracions que la nostra organització convoca cada primer de mes en solidaritat amb el col·lectiu de presos i preses polítics bascos i per la llibertat dels pobles enfront de les concentracions de "Ens movem", que reivindica la llibertat del carceller Ortega Lara, no són fruit de cap acord amb Jarrai ni amb cap de les organitzacions de l’MLNV sinó simplement una iniciativa cívica que sorgeix com a conseqüència directa de la violació sistemàtica dels drets humans i de la pròpia legislació penitenciària com instruments d’acció política per part de l’Estat Espanyol i el seu cos de carcellers". (Tanyada, revista informativa de la Plataforma per la Unitat d’Acció, PUA, núm. 3, gener de 1997, doc. 5). Ningú no diria que gent d’aquesta mena pogués anar de bracet amb la secció sindical majoritària dels funcionaris de presons de Catalunya; tanmateix, Allué ha aconseguit l’impossible. Hem de reconèixer, en efecte, que té mèrit aquesta manifestació del primer de maig on, a més de CATAC Presons, i en un acte organitzat a part de la resta de sindicats (document 7), s’hi manifestaven no sols la PUA, sinó tots els partits i sindicats vinculats a l’independentisme violent i a la campanya contra el llaç blau: MDT, Ateneu la Torna (proper a les Gestores pro Amnistia, doc. 9), Coordinadora Obrera Sindical (C.O.S), Coordinadora Obrera Popular (C.O.P., vinculat a la PUA, document 8) de Roca Radiadors, Coordinadora Obrera Popular (COP)-Delegats de Jarfels, Col·lectius de Treballadors (CC.TT.), PSAN, Maulets, TUC, etc. Com demostrarem tot seguit, la CATAC no s’ha manifestat de forma casual amb els esmentats grupuscles violents i radicals: disposem de documents (doc. 2 i doc. 3) que proven l’existència d’un projecte comú articulat al voltant de la Intersindical Alternativa de Catalunya (I.A.C.) que té com a objectiu fundar un espai sindical anàleg al del LAB (sindicat d’Herri Batasuna) en el País Basc. A més, també demostrem que els lligams innegables i documentats entre l’independentisme radical català i el seu equivalent a Euskadi, fan perillar les dades personals del funcionaris penitenciaris de CATAC Presons.

Per a fonamentar la possible filtració d’aquestes dades cal documentar els següents fets: 1) que existeix un projecte polític comú entre la CATAC i els sindicats històrics de l’independentisme violent com ara la C.O.S. i els CC.TT.; 2) que els esmentats sindicats són efectivament sindicats independentistes radicals que mantenen vincles orgànics amb partits com ara el PSAN, l’MDT, la PUA i les seves joventuts (Maulets, JIR, etc.); 3) que aquests partits no sols defensen la lluita armada de Terra Lliure, sinó que mantenen estretes relacions polítiques amb l’independentisme radical basc (ETA, Jarrai, HB, Gestores pro Amnistia, LAB, etc.). Pel que fa a l’odi indiscriminat que tots aquest sectors polítics, ideològics i socials experimenten contra els funcionaris de presons (sense considerar que dintre del col·lectiu existeixen persones que s’han enfrontat als seus companys per defensar els drets dels presos, ja siguin presos socials, ja presos polítics, i que aquest és el cas de la nostra associació, que es declara obertament nacionalista però rebutja els mètodes violents i la vulneració dels drets humans vingui d’on vingui) volem recordar el que en diu la Núria Cadenas, militant del PSAN, en el seu vergonyós pamflet en blanc i negre Memòries de presó (1994): "Em sembla, doncs, que ja s’han acabat. Pels carcellers -els carcellers de persones i els que ho són de pobles sencers- no n’hi ha, de disculpes, ni n’hi haurà. A ells espero fer-los la punyeta sempre que pugui -si els trepitjo l’ull de poll, millor- i espero, sobretot, que entre tots i totes aconseguim deixar-los sense feina." (op. cit., Eliseu Climent, Editor. pàg. 14, document 6). Deixar sense feina els funcionaris de presons sembla una bona proposta sindical per a engegar el nou projecte d’Allué a la CATAC. Doncs bé, la Núria Cadenas és un dels membres més destacats de Maulets, és a dir, de les "joventuts" del partit polític, el PSAN, que es troba darrere de la Coordinadora Obrera Sindical (C.O.S.) i dels CC.TT., principals promotors del projecte polític on convergeixen, sota la sigla I.A.C. (Intersindical Alternativa de Catalunya), els sindicats CATAC, USTEC, STEs, CAU, CATAC-CTS i d’altres.

Abans de documentar aquesta greu afirmació mitjançant un text (document 2) que tothom pot trobar a internet (http://www.estelnet.com/psan/trobada99/docs/), volem recordar que ADECAF seguirà defensant els drets de tots els interns dels centres penitenciaris catalans perquè pensem que aquesta és la nostra obligació com a funcionaris de presons de la Generalitat de Catalunya. Els defensarem contra l’extrema dreta que encara domina alguns sindicats de presons com ara el del senyor Allué, paradoxalment afiliat enguany a la CATAC amb tota la seva purrialla ultra. No són paraules: ho hem fet davant Amnistia Internacional i n’hem patit les conseqüències. Per tant, que no ens vinguin parlant de drets humans els qui recolzen els autors de l’atemptat a l’Hipercor de Barcelona o es pixen en el sofriment del company Ortega Lara: cap filo-etarra no té autoritat moral per a reivindicar valors democràtics. Nosaltres, sí.

ORGANITZACIONS POLÍTIQUES I SINDICATS DE L’INDEPENDENTISME RADICAL A CATALUNYA

Perquè els funcionaris de presons que no tenen coneixements de ciències polítiques sàpiguen quins són els partits i sindicats que van assistir amb la CATAC i la resta d’entitats de la I.A.C. a la manifestació del 1er de maig passat, ens referirem als més importants, basant-nos en l’obra de David Bassa i Carles Castellanos L’independentisme català 1979-1994, publicat a Llibres de l’Índex (1995). En concret, el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), la PUA (Plataforma per la Unitat d’Acció) i l’MDT (Moviment de Defensa de la Terra). Tot i que el PSAN no apareix a la convocatòria de la CATAC, sí ho fa a la de la C.O.S (Coordinadora Obrera Sindical), per la qual cosa podem afirmar que a la manifestació del 1er de maig de 1999, organitzada per la IAC, van assistir tots els partits de l’independentisme radical català. Pel que fa als sindicats, ens fixarem sobretot en l’esmentada Coordinadora Obrera Sindical (C.O.S) i en els Col·lectius de Treballadors (CC.TT.) perquè van ser aquestes dues organitzacions, com demostrarem més a baix, les que van prendre la iniciativa de convergir amb la I.A.C, on roman integrada la CATAC, per tal de fundar l’espai sindical de l’independentisme radical equivalent al LAB basc.

El PSAN va ser fundat l’any 1968 com a escissió del Front Nacional de Catalunya. D’ideologia marxista-leninista des del 1977 (document 10), el PSAN ha estat darrere de totes les iniciatives socials, polítiques, electorals i sindicals de l’independentisme radical. Publica una revista anomenada Lluita des de fa més de trenta anys. Les organitzacions Maulets i Catalunya Lliure es corresponen, respectivament, amb la branca juvenil i el moviment social. Dirigents destacats del PSAN han estat Josep Ferrer, Eva Serra, Carles Castellanos i Joan Armet. Actualment, el seu representant més carismàtic és en Josep Guia. El PSAN ocupà en relació a Terra Lliure el mateix espai que Herri Batasuna en relació a ETA i va impulsar a partir de 1983 la creació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) que, com a branca social, seria substituïda el 1989 pel projecte Catalunya Lliure. Durant les mateixes dates s’integrà als Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), equivalent a les Gestores pro Amnistia del moviment abertzale. Membre destacat dels CSPC i de l’organització juvenil Maulets és la Núria Cadenas, autora del llibre Memòries de presó suara esmentat.

La primera branca sindical del PSAN foren els CC.TT. fundats durant la transició política (document 11). Des del 1987, emperò, va agafant empenta la Coordinadora Obrera Sindical (C.O.S.), resultat d’una escissió de la Intersindical-CSC: "Centrant-nos en el sindicalisme català tenim, per una banda, la CSC (Confederació Sindical de Catalunya) sindicat fortament compromès amb un espectre polític que defensa els interessos de la patronal. Està format per la fusió de SQC (Sindicat de Quadres de Catalunya) i l’anomenat sector oficial de la CSTC (Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya). El procés de fusió del SQC i la CSTC donà pas a la formació (dins la CSTC) dels anomenats sectors oficial i crític. El sector crític, al veure (sic) que aquesta fusió caminava cap a l’àrea d’influència de la burgesia catalana (allunyant-se així dels interessos de la classe treballadora) es despenjà i junt amb altres col.lectius de treballadors està treballant, sota les sigles de la C.O.S. (Coordinadora Obrera Sindical), per la construcció d’un sindicat de classe i nacional" (S. Potros, L’Esclat, òrgan de l’MDT, núm. 1, abril de 1988, document 12). D’ideologia marxista-leninista, la seva activitat sindical es basa en les anomenades Tesis d’abril de 1987 (document 13), les quals recullen els plantejaments ideològics del PSAN de forma gairebé literal. L’òrgan de la Coordinadora Obrera Sindical és el butlletí Coordinació (document 14) i entre els seus dirigents més destacats trobem a Antoni Delgado i Sánchez i Joaquim Vendrell i Moreno. Perquè us feu una idea de quin és el tarannà d’aquest sindicat citarem literalment un fragment de les seves bases: "Objectivament la construcció del sindicat català d’alliberament nacional és necessària i viable; però malauradament la situació de l’espectre polític nacionalista-independentista que, excepte honroses excepcions es debateix (sic) en una lluita interna constant, atiada subtilment pels ocupants i col·laboracionistes, dificulten el seu desenvolupament. Molt pocs han entès que la clau per avançar en el camí de l’alliberament està, en aquest moments, en la consolidació de les organitzacions sectorials de base, en l’especialització per àrees concretes inter-relacionades entre sí, compromeses en un projecte comú, i no en la lluita super-estructural. En tot cas és evident que la manca generalitzada de voluntat política per construir un projecte global d’alliberament, és el principal obstacle amb el que ens trobem els sindicalistes catalans, a l’hora de proposar els nostres plantejaments davant de la majoria dels camps en què avui es divideix el catalanisme polític" (L’Esclat [òrgan d’expressió de l’MDT], núm. 10, abril de 1990, document 15). En el seu congrés de març de 1990, la Coordinadora Obrera Sindical aspira a "ser l’inici d’un procés de normalització nacional de les relacions laborals, en el sentit de què aquestes es desenvolupin entre interlocutors única i exclusivament de nacionalitat catalana"(document 13). La C.O.S., per tant, engegà un projecte històric que, com tot seguit veurem, va culminar el passat mes de setembre de 1998 amb una trobada on van participar-hi totes les organitzacions sindicals de l’independentisme radical amb el PSAN, com sempre, movent els fils darrere. A aquesta reunió van anar també els sindicalistes de la CATAC amb la resta de les organitzacions de la I.A.C., a saber, USTEC-STEs, CAU i CATAC-CTS (sanitat). El que no podien preveure és que, quatre mesos més tard, la secció majoritària de les presons catalanes, acusada d’ultradretanisme i de promoure la mà dura contra els reclusos, fins i tot amb alguns dels seus dirigents processats i condemnats per mals tractes, estafes i altres perles, s’integraria en aquest espai sindical "alternatiu" per conduir-lo immediatament a la ruïna política.

Pel que fa a la vinculació de la Coordinadora Obrera Sindical (C.O.S.) amb l’independentisme radical, es pot consultar el llibre L’independentisme català (1979-1994) on, sota el llistat de les organitzacions armades, es relacionen les entitats socials i sindicals, incloent-hi la C.O.S. i els CC.TT. també esmentats (document 16). Nogensmenys, resta documentat el suport de la C.O.S. a Herri Batasuna a través de l’M.D.T. (document 17).

En tercer lloc, cal esmentar la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA), la qual, més que un partit, seria una mena de confederació que aplega tota la galàxia de casals, entitats i grupuscles independentistes radicals on ha ras el que en queda d’ençà la crisi patida a finals dels anys 80, a conseqüència de l’atemptat d’ETA a l’Hipercor el 19 de juny de 1987. La PUA pretén recuperar l’esperit que va donar lloc a Terra Lliure (document 18) i és un dels principals promotors dels contactes amb el moviment independentista radical basc (document 19). En concret, són conegudes per la premsa les visites estiuenques de Guillem Godó als campaments de Jarrai i a les Gestores pro Amnistia, i l’intent de reproduir a Catalunya, amb l’ajut de grups okupes i anarquistes, el que a Euskadi s’anomena kale borroka. Són aquests mateixos grups llibertaris, d’ideologia penitenciària abolicionista, els qui cada cap d’any embruten els murs de la presó Model amb consignes com ara "karcelero kabron", "karcelero eres inhumano", "la karcel para quien la trabaja", etc. També són coneguts els somnis bascos d’ensinistrar grups anarco-independentistes, famosos per la seva extremada violència, en el projecte de lluita al carrer contra les "forces repressives", tasca assignada a assistents "militars" provintents d’Euskadi, com és el cas, reflectit en els mitjans de comunicació d’acord amb fonts policials, de les relacions entre Cigor Larredonda i l’assemblea okupa de Terrassa. Aquest és el tipus de gent que va assistir a la manifestació del primer de maig aplegada amb la CATAC i el mateix "sindicato mayoritario de prisiones" que fa ben poc cantava l’heroïcitat dels seus orígens a Herrera de la Mancha i de les lluites contra els presos del GRAPO i ETA, que van donar lloc als escàndols per tortures de l’any 1983: "Más allá de algún intento previo del que no nos queda constancia, se puede afirmar que la historia de USO, como sindicato penitenciario, comienza entre los años 1983 y 1984 en el Centro Penitenciario de Herrera de la Mancha. Por aquel entonces, un conflicto de primera magnitud entre internos, funcionarios y la entonces Dirección General de Instituciones Penitenciarias, iba a demandar la atención del equipo dirigente confederal de USO en defensa de los trabajadores. Eran los primeros años del Gobierno socialista, cuando al frente del Centro Directivo se encontraba el Magistrado Juan José Martínez Zato, famoso por realizar "el cambio penitenciario a golpe de martillo". El Centro de Herrera acogía al grueso de etarras en prisión, así como a un importante número de internos de gran peligrosidad. Por su parte los funcionarios eran casi todos de nuevo ingreso, salvo una serie de mandos que contaban con varios años de servicio. Los actos violentos y vandálicos fueron abortados con rigor por los funcionarios. La respuesta de Zato fue de lo más contundente: nueve funcionarios procesados, un sinfín de expedientes, y los etarras consolidaron sus privilegios" (document 20). Allué no diu que els funcionaris van torturar els presos de la forma més salvatge, però sí té la barra d’acceptar que USO Prisiones, a l’estat, va néixer d’un "huevo" força sospitós: tots els processats i expedientats que s’hi van escampar per les presons espanyoles, que llavors incloïen les catalanes: "El huevo. En 1985, y fruto tanto de los traslados a otras prisiones de aquellos compañeros que formaron la sección de Herrera… (doc. 20); "El resultado de todo ello fue que dirigentes de USO recibieron innumerables amenazas de muerte. Pero, había nacido la primera sección sindical de USO Prisiones. Desde entonces, aquellos funcionarios de Herrera… harían crecer en poco tiempo el sindicato" (document 21). A més, en un document de CATAC Presons signat per Manuel Allué i Josep Edo el 24 de març de 1999, CATAC assumeix la manera de fer d’USO Presons: "d’acord amb la trajectòria que sempre ha caracteritzat la CATAC i l’antiga USO de presons" (doc. 22) i es solidaritza amb un antic dirigent d’USO Prisiones, l’ultra Angel Colmenar, condemnat per mals tractes a un intern (document 36), afirmant que la sentència obeeix "a pressions polítiques de la Direcció General" (document 23). Per si encara fos poc, Allué reivindica públicament al diari ABC l’herencia de la USO-USIP i la seva permanència "como subgrupo dentro de CATAC" (ABC, 20-06-99, document 1).

Actualment, es pot considerar l’independentisme radical com un espai complex on convergeixen diverses forces que recullen l’esperit de l’anarquisme revolucionari català i alhora de l’independentisme més proper a Herri Batasuna. La tradició abolicionista penal de l’anarquisme està present a la CATAC des de la seva fundació com a escissió de sectors de la CGT (central a la seva vegada originària de la CNT). L’independentisme radical lloa obertament l’organització armada Terra Lliure i tracta de crear una mena de Jarrai català que sigui la pedrera d’una futura organització armada amb la mateixa entitat que ETA i segurament amb els mateixos objectius, entre el quals s’inclouen els funcionaris de presons. Els qui vulguin il·lustrar-se sobre l’esperit de la PUA, per exemple, poden llegir la revista Tanyada, de la qual hem citat més amunt alguns fragments referits als funcionaris de presons, fragments que no deixen lloc a cap dubte sobre el que pensen de nosaltres. Pel que fa al PSAN, la Núria Cadenas porta el seu odi contra els treballadors penitenciaris fins a extrems gairebé metafísics: "Era difícil concretar la ràbia en un ens abstracte, en l’estat o en el sistema. Per això de vegades la materialitzava en les funcionàries, que eren la seva manifestació" (Memòries de presó, pàg. 60, document 24). Tot plegat, afegit al fet que la secció de presons d’USO ha estat acusada de vincles amb l’ultradreta i té dirigents jutjats i condemnats per mals tractes, i d’altres processats per obtenir il·legalment la fitxa penal de l’antic militant de Terra Lliure Marcel·lí Canet i utilitzar-la contra CC.OO. en unes eleccions sindicals (document 25), fan pensar que les dades personals de molts funcionaris que no tenen res a veure amb totes aquestes històries polítiques, innocents i ignorants per tant dels draps bruts de l’antiga USO-USIP, però malauradament ensarronats per l’Allué, poden caure en mans de grups que, en l’actualitat, practiquen a Catalunya l’anomenada kale borroka (lluita al carrer, document 26), per no parlar de la banda terrorista ETA, el futur polític de la qual encara no està gens clar. Tot seguit, en efecte, documentarem els profunds vincles entre la CATAC i l’independentisme radical, de manera que els funcionaris afiliats a CATAC Presons puguin prendre, en aquest sentit, una decisió pel que fa a la permanència en aquest sindicat i, de retruc, a la confiança que fins ara els hi mereixia el "senyor" Manuel Allué Pastor, responsable polític de tot aquest immens desastre.

LA INTERSINDICAL ALTERNATIVA DE CATALUNYA I EL SEU PROJECTE POLITIC

El 30 de novembre de 1997, al Paranimf de la Universitat Central de Barcelona es va fundar (amb el recolzament de tots els sindicats nacionalistes i independentistes de l’estat, LAB inclòs, document 27) la Intersindical Alternativa de Catalunya (document 28). Segons el setmanari EL TRIANGLE (3/12/97, document 29) "La constitució aquest cap de setmana de la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), que aglutina els sindicats de l’Administració CATAC, CATAC (sanitat)-CTSC, USTEC-STEs i CAU, ha posat en una incòmoda situació la Intersindical-Confederació Sindical de Catalunya (I-CSC) que dirigeix Miquel Porter i Moix. No només tenen un nom molt semblant, sinó que el referent és el mateix (els grans sindicats nacionals d’altres nacionalitats històriques de l’Estat i que no té Catalunya) i la voluntat expansionista de la primera coincideix en un moment de crisi de la segona. Així, diversos sindicats que avui són a la I-CSC, d’aquí pocs mesos poden trobar-se a la IAC. Concretament es parla del SAC (Sindicat de l’Administració de Catalunya), la FEC (Federació d’Estalvi de Catalunya) i la UPC (Unió de Policia de Catalunya). El cop pot ser molt dur, per no dir mortal…". Cal no confondre els espais sindicals que corresponen a la Intersindical Alternativa i a la Intersindical-CSC; mentre aquesta es vincula a l’independentisme democràtic i pacífic d’Esquerra Republicana de Catalunya, la CATAC ocupa la branca de l’independentisme radical, si hem de creure el que diu un document del PSAN. Per aquest motiu, ni l’UPC ni el SAC van acceptar el pas a la Intersindical Alternativa, com ho demostra la següent rèplica a EL TRIANGLE (17/2/97, document 30): "Vista la vostra informació apareguda en el número 372 sobre la possible marxa de la nostra organització de tres sindicats hem de manifestar que: a) Cap de les tres organitzacions que s’indiquen (FEC, UPC i SAC) ha expressat en cap moment l’esmentat desig de desvincular-se de la Intersindical-CSC. b) Les tres organitzacions participen i col·laboren a tots els òrgans interns de la Intersindical-CSC amb tota normalitat. c) Dins la Intersindical-CSC es debaten de fa temps i amb prou profunditat les perspectives de futur del sindicalisme català. Des d’aquí manifestem que tot plegat no és res més que aventurisme personal. Miquel Porter i Moix. Secretari Confederal de la Intersindical-CSC.". Finalment, no es pot confondre tampoc l’espai independentista amb l’espai nacionalista dins el món sindical, cosa que està ben clara al País Basc on hi ha un sindicat proper al PNB d’Arzallus, a saber: ELA-STB, i un sindicat identificat amb Herri Batasuna, el LAB (el dirigent del LAB, Rafael Díaz Usubiaga, va ser acusat de col·laboració amb banda armada). A Catalunya no existeix un sindicat que ocupi l’espai nacionalista de ELA-STB a Euskadi, i l’únic intent en aquest sentit va ser la Confederació de Treballadors de Catalunya (CTC) del regidor de Convergència a Premia de Mar, Jordi Fayos, que va entrar en crisi el novembre de 1990 després d’un greu escàndol sobre la confecció de llistes electorals i que, finalment, s’integrà a la USO de Catalunya, la qual adoptà la sigla USOC. En definitiva, no es pot dir que la CATAC sigui simplement un sindicat nacionalista, perquè el seu espai no és el del nacionalisme strictu sensu sinó el de l’independentisme, i dins d’aquest, la seva versió més radical, equivalent al LAB basc, com immediatament demostrarem.

La vinculació de CATAC-USTEC amb el camp polític independentista radical, que s’ha concretat en una sèrie de reunions anteriors a les darreres eleccions sindicals, ve de molt més lluny. Així, al llibre L’independentisme català (1979-1994), (Llibres de l’Índex, 1995) on escriuen els mateixos independentistes, com ara Carles Castellanos, David Bassa i altres, s’afirma (pàg. 160, document 31) que el 8 de maig de 1991 es va constituir l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació amb un manifest signat per activistes com ara Eva Serra, Blanca Serra, Teresa Alabèrnia (mare de la Núria Cadenas) i d’altres, alguns del quals havien estat detinguts en 1980 quan la policia espanyola cercava alguna relació entre ETA-pm i els independentistes esmentats. Aquest manifest va ser signat per destacats membres de CATAC-USTEC com ara Joan Giralt, Natàlia Rey, Xavier Baburés, Rafael Gisbert, Dani Raventós, Maria Jesús Pinto, Pere González, Eduard Juvé, David Cervera, Joan Pujol, David Tàpies, Lluís Salsamora, Ferran Camps, Ramon Carrera, L. Pérez, Antonio Gil, Litus Alonso, Joan Fradera, Joaquim Vendrell, A. Pérez Velasco, Jordi Salvia, Lluís Donoso, Jordi M. Tomas, etc (document 32). Militants de partits independentistes radicals i dirigents sindicals alhora, membres de CATAC, USTEC i CAU ocupen en alguns casos alts càrrecs de la I. A. C., que ells han forjat d’acord amb la seva ideologia, i disposen dels mitjans per accedir a la base de dades de tota la intersindical, funcionaris de presons inclosos.

Com a prova de la presència d’independentistes radicals a l’interior de la I. A. C. i no sols en els sindicats «convidats» a la manifestació del 1er de maig de 1999, es pot consultar el butlletí de la CAU (Col·lectius Assemblearis d’Universitat) on signa el seus articles ni més ni menys que el mateix Carles Castellanos (document 3), ideòleg del PSAN i de l’MDT (document 10), darrera del qual s’hi hauran afiliat sens dubte, seguint el seu exemple, tota la resta dels independentistes que circulen pel medi universitari. Que la ideologia dels sindicats esmentats envers els funcionaris de presons no és compatible amb l’existència d’una secció anomenada "CATAC presons", ho demostra el que pensen i han escrit sobre col·lectius com ara la policia. Així, en un butlletí de març de 1999 i sota el títol "Els policies són ciutadans normals" s’afirma que: "la pròpia expressió policia democràtica no és pas menys contradictòria que parlar de militars pacifistes" (Quin Ka-CAU, butlletí del CAU, març de 1999, document 33). En definitiva, els policies no serien ciutadans normals sinó una mena de monstres com el que il·lustra l’article en un dibuix (barreja de goril·la i mongòlic) i que pot fer-se extensiu, sens dubte, als funcionaris de presons tal i com els pinta una altre coneguda militant del PSAN, la "senyoreta" Núria Cadenas, a Memòries de presó: "A Múrcia, les funcionàries no eren gaire millors que les de Sevilla. Entre totes les funcionàries, només n’hi hauria una que, si algun dia passo per allí, encara la saludaria. Les altres eren uns petits monstres" (op. cit, pàg. 147, document 34). Policies, carcellers, animals, etc., ocupen el mateix espai simbòlic que els interns en el sindicalisme penitenciari d’extrema dreta que denunciàvem el 1998 a Amnistia Internacional: es tracta d’uns éssers diferents i inferiors que poden ser insultats, maltractats, torturats i assassinats, com efectivament va fer ETA amb Ortega Lara. Pels carcellers ultras es tracta de "cacos", els filoterroristes utilitzen la paraula "bòfia", però el plantejament és en el fons el mateix: no són persones. En definitiva, aquest butlletí del CAU demostra que, dintre de la Intersindical Alternativa, no sols podem trobar independentistes emblemàtics com ara Carles Castellanos, sinó també el mateixos plantejaments estigmatitzadors que nodreixen la ideologia del PSAN, la PUA i l’MDT. Així, no resulta difícil que entre aquestes organitzacions i la I.A.C. s’hagi iniciat un procés de convergència política i d’integració orgànica que va començar a concretar-se a les darreres eleccions sindicals.

En efecte, a un document d’internet encapçalat per la sigla PSAN i signat per un tal Pere Meronyo sota el títol Per un sindicat nacional i de classe, s’afirma el següent: "El passat dia 29 de setembre (1998) va tenir lloc a Barcelona una àmplia (sic) trobada sindical amb la presència de representants de disset organitzacions. D’entre els assistents cal destacar la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), la Coordinadora Obrera Sindical (COS) i els Comitès de Treballadors (CC.TT.), a més d’altres sindicats del metall, construcció, banca, transports, telecomunicacions, sanitat, funció pública, ensenyament… amb implantació, alguns d’ells, en l’àmbit del Principat, i en conjunt amb sòlides posicions en el cinturó industrial de Barcelona. Com a un dels acords més destacats de la trobada cal assenyalar que s’ha fixat una nova reunió, en la qual seran debatudes diferents propostes d’unitat d’acció sindical concretes i també la qüestió de les eleccions sindicals. Els antecedents més immediats de la trobada estan en la voluntat d’algunes de les organitzacions convocants singularment la COS i els CCTT, d’impulsar un procés de confluència i d’unitat gradual i estable, que culmini, en un termini raonable, en la creació d’una Intersindical Nacional, bo i omplint un doble espai a hores d’ara vacant: el d’un sindicalisme català i alternatiu." (http://www.estelnet.com) (document 2). A la convocatòria del C.O.S per al primer de maig de 1999 es confirma la presència de totes aquestes disset organitzacions independentistes radicals esmentades en els següents termes: "Primer llistat d’adhesions: Sindicats: Comitès de Treballadors (CCTT), Coordinadora Obrera Sindical (COS), CSA, CTA, FTC, SATT, STAJC, SUF; IAC (CATAC, CATAC-CTS, CAU, USTEC-STEs). Partits: Els Verds, MDT, Partit Socialista d’Alliberament Nacional del Països Catalans (PSAN)" (http://www.estelnet.com) (document 35). Per tant, no es pot dir que la coincidència de CATAC amb aquestes organitzacions en una manifestació feta a part de les grans centrals sindicals, CCOO i UGT, una manifestació a la qual sols hi van assistir partits i sindicats independentistes radicals, sigui una mera casualitat, segons afirma, mentint descaradament com sempre ho fa, el "senyor" Manuel Allué. Aquesta manifestació expressava la voluntat política unitària de l’independentisme radical dins l’àmbit sindical. La CATAC, li agradi o no a Manuel Allué, és el sindicat del PSAN i la PUA. Allué no pot dir, aquesta vegada, que està defensant els interessos dels treballadors de presons. La seva incompetència i egoisme en ficar centenars de companys a la boca del llop, a canvi d’unes quantes horetes i càrrecs sindicals, comença a quedar en evidència.

ALLUÉ: TERRIBLEMENTE FEO, PERO UTIL NO OBSTANTE

El passat 20 de juny, en un article publicat pel diari ABC, s’afirmava que "Desde hace unos días, en las cárceles catalanas circula un anónimo en el que se acusa a CATAC de tener contactos con la Plataforma Unitaria Antifascista (PUA) (la periodista es refereix erròniament a la ja esmentada Plataforma per la Unitat d’Acció), agrupación radical presuntamente vinculada a Jarrai. Esta nota ha creado un gran malestar entre los funcionarios, quienes temen que sus datos personales caigan en manos de círculos próximos a ETA." L’anònim en qüestió expressa l’opinió de molts funcionaris de l’antiga USIP que no han volgut integrar-se a la CATAC per motius ideològics: "La desaparición de USO Prisiones, sindicato mayoritario del sector, y su integración en la CATAC, ha pasado completamente desapercibida entre los principales afectados por este súbito e inesperado cambio de sigla, esto es: los propios funcionarios de prisiones. El secretismo, la falta de controles democráticos -por ejemplo: un congreso extraordinario-, la urgencia con que la operación se ha realizado coincidiendo con toda una serie de escándalos en la prensa que afectaban a ese mismo sindicato, indican que sus dirigentes han ocultado a los afiliados los verdaderos motivos de la fusión entre USIP y CATAC. Ahora bien, si existe una prueba palpable del engaño al que los funcionarios hemos sido sometidos como si fuésemos un auténtico rebaño de ovejas perfectamente manipulable, es la misma naturaleza de CATAC como sindicato" (document 37). Tot seguit, aquesta anomenada Hoja Sindical Independiente es refereix als orígens llibertaris de la CATAC i als seus contactes actuals amb partits independentistes com ara els que apareixen a la convocatòria de manifestació per al primer de maig. Allué no sols no ha volgut escoltar els seus propis companys de sindicat, alguns del quals han ja decidit abandonar-lo, sinó que ha negat públicament l’evidència, tractant, una vegada més, d’enganyar el personal que diu representar: "La coincidencia de Catac con la PUA en la manifestación del pasado 1 de mayo ha sido interpretada como un ejemplo de esta vinculación que Manuel Allué, miembro de la comisión coordinadora de Catac y exmiembro de USO, califica de ridicula "Yo también soy funcionario de prisiones y he sido amenzado por ETA. Quien haya distribuido ese anónimo debería ser valiente, firmarlo y probarlo"" (ABC, 20-6-99, document 1). Nosaltres dubtem molt que el senyor Allué accepti qualsevol "prova" que el perjudiqui, perquè tenim ja experiència de la seva actitud davant la veritat pel nostre informe a Amnistia Internacional: quaranta documents amb citacions literals d’articles signats pel mateix Allué on es defensava el sistema nordamericà van tenir com a única resposta que "el sistema penitenciario norteamericano no existe" y que "todo es una maniobra de la Dirección General". No sols això, després de parlar al diari EL MUNDO d’un suposat complot del Departament de Justícia per destruir el gran heroi sindical, no va tenir cap vergonya d’apel·lar a unes declaracions parlamentàries de la pròpia consellera de justícia, Núria de Gispert, on es treia tota importància a l’assumpte i se’l despatxava com una mera picabaralla entre funcionaris. El que Allué hauria d’explicar als seus afiliats és per què la Direcció General ha estat, durant 3 anys, negant-se a donar qualsevol informació a la nostra associació que pogués traduir-se en una denúncia pública contra USO Prisiones. Aquests fets no s’adiuen gaire amb el suposat enfrontament sindical i polític entre Allué i la Direcció General, més aviat, fan dubtar molt seriosament sobre l’autèntic paper que Alluè representa davant els funcionaris. La Direcció General, en efecte, ha disposat al llarg de gairebé una dècada (en concret, des del 1991) de documentació suficient per liquidar el sindicat USO Prisiones, i si no no ho ha fet ha estat perquè no ha volgut: que Allué expliqui això a la plantilla. En tot cas, hauria d’aclarir com és possible que una associació microscòpica com ara ADECAF, hagi pogut esfondrar un sindicat de cinc-cents afiliats, majoritari en el sector, i que ho hagi fet, a més, únicament portant a la premsa allò que aquest mateix sindicat publicava en els seus butlletins. Finalment, també hauria d’explicar als seus benvolguts funcionaris, per què ha estat precisament un dels partits que governen la Generalitat, qui ha intentat aturar els atacs d’ADECAF contra la USO-USIP, retardant durant anys (1996-1999) una feina que es podia haver enllestit en menys de sis setmanes.

Mentre Allué va rumiant quelcom creïble que argüir sobre totes aquestes qüestions exposades, nosaltres ens hi avançarem amb algunes dades d’interès que potser puguin ajudar-lo. A mitjans anys noranta es produeix el primer intent de fundar un espai sindical proper a Convergència Democràtica de Catalunya i anàleg al ELA-STB basc (corresponent al PNB d’Arzallus). L’experiment no va funcionar per causes en les quals no volem entrar, però el cert és que aquest sindicat, la CTC (Confederació de Treballadors de Catalunya), va acabar integrant-se a la USO, com ja s’ha dit més a munt, a canvi d’una petita modificació de sigla: la USO de Catalunya passaria a ser, pura i simplement, la USOC (on aquesta "C" significava convertir-se en l’interlocutor privilegiat de la Generalitat convergent). D’aleshores ençà, tot i que Allué ha tractat d’ocultar-ho, s’ha establert una relació de tipus polític que permeté a Allué acaronar certs somnis de grandesa. En concret, quan Núria de Gispert va ser nomenada consellera de justícia, Allué afirmà davant un dels fundadors d’ADECAF: "m’oferiran alguna cosa". El seu rostre expressava la il·lusió d’una esperança gairebé infantil, però si pensem que un dels germans de la consellera era advocat d’USO, i si afegim a això el projecte de convertir la USOC en el sindicat de Convergència, veurem que potser el somni d’Allué, el veritable motiu d’ambició i poder que l’ha mogut durant aquests anys, no era tal vegada tan absurd com pugui semblar a primera ullada.

Tanmateix, per assolir els seus objectius, Allué havia de ficar-se a la butxaca un dels col·lectius professionals més conflictius de la Generalitat; Allué havia de representar el paper de la radicalitat impol·luta, fins arribar a obtenir un sindicat de presons amb, com a mínim, un noranta per cent d’afiliació al medi. No ens ha d’estranyar, doncs, que USO-USIP hagi estat, durant anys, el sindicat que aplegava els sectors més reaccionaris de l’antic personal de presons: per guanyar-se la seva confiança, USIP es dedicà a explotar els llocs comuns de la mà dura, a integrar dins la USOC els carcellers que, actuant per la seva banda, podien ser encara més perillosos. En definitiva, la USIP representava per a Convergència una mena de mal menor; com que la Generalitat havia renunciat a combatre frontalment els carcellers i renunciava també a transformar el cos de funcionaris de presons en quelcom presentable, sols li quedava la possibilitat de controlar els carcellers ultras sota un sindicat, com ara la USOC, políticament proper al partit en el govern. L’esmentada proximitat política era l’única garantia que el radicalisme ultradretanista, tot i ser un obstacle, no representaria una amenaça política veritablement greu contra la Generalitat. En aquest joc ambigu, Allué complia la tasca que tenia assignada, però com que a canvi esperava alguna cosa i els qui manen no estaven disposats a donar-se-la, Allué no ha deixat mai de reclamar-la mitjançant violents atacs contra el govern, arribant fins i tot a rebutjar la rehabilitació i a defensar el sistema penal nord-americà. Tanmateix, aquesta amenaça vetllada de polititzar el sector ultra del personal de les presons era sols això: una exigència i una reclamació personal a fi i efecte d’aconseguir que li oferissin "alguna cosa".

El funcionaris érem era la seva moneda de canvi, però la recompensa també podia ser molt substanciosa. L’estratègia d’Allué durant anys s’ha resumit en una sola paraula: atacar fins l’insult la Direcció General, rebentar tots els acords que es poguessin establir entre l’Administració i els sindicats demanant sempre una pesseta més, un dia de lliurança més, una plaça més d’oposició, etc.; perquè aquesta exigència de «més» equivalia de fet al trencament de l’acord i, en el fons, a deixar les coses tal com estaven en benefici de l’Administració. La utilització del suposat radicalisme dels sindicats al servei de l’amo, no és cosa nova. Ja Engels, en el seu llibre La situació de la classe obrera a Anglaterra, parlava de les vagues salvatges controlades pel capitalista com a mitjà per solucionar les freqüents crisis de sobreproducció: "Cuanto más grande era un establecimiento industrial, más numerosos eran sus obreros y tanto mayor era el daño y el descuido de los negocios en cada conflicto con los trabajadores. En consecuencia, los fabricantes, especialmente los más grandes, fueron ganados, con el tiempo, por un nuevo espíritu. Aprendieron a evitar los conflictos innecesarios, a acomodarse con la existencia y la fuerza de las Trade Unions y, al final, descubrieron en los paros -efectuados en un momento propicio- un medio eficaz para la ejecución de sus propios fines" (F. Engels, op. cit., prefaci a l’edició de 1892). En el nostre cas, i ateses les característiques especials de l’àmbit penitenciari, el radicalisme no té com a finalitat servir als ritmes de producció necessaris per l’empresa, sinó evitar sempre la realització d’acords que suposin una millora en les condicions laborals. Així, si l’Administració ofereix zero i els sindicats demanen deu, arribant-se a un acord de cinc després d’unes llargues negociacions, a l’Administració li pot resultar molt útil que en el darrer moment un sindicalista radical reivindiqui el deu que es demanava al principi, de manera que es trenqui la negociació i el resultat sigui deixar-ho tot igual. El sindicat que practiqui aquesta "tècnica" de forma sistemàtica, anirà aplegant cada vegada més afiliació; no signarà mai cap acord, serà sempre "fidel" als treballadors i tantes vegades més fidel quant més útil als interessos de l’amo. La culminació d’aquesta carrera sindical, pel poca-vergonya que se la sàpiga fer, és un sindicat majoritari que "mai no s’haurà venut", la qual cosa vol dir: que haurà mantingut a zero l’oferta de l’Administració i sols li quedarà anar a recollir el premi.

Hem demostrat que el senyor Allué ha enganyat els funcionaris en el tema de les relacions entre CATAC i Jarrai. Aquesta és una mentida molt gruixuda, que hauria de fer dubtar sobre altres coses que ha dit al llarg de la seva indecent carrera sindical. El senyor Allué va ser expulsat d’USO per la nostra denúncia a Amnistia Internacional. També ho nega. El senyor Allué va filtrar a la revista EL TRIANGLE que nosaltres havíem estat expulsats d’USO per defensar idees antidemocràtiques i, quan aquesta publicació va rectificar, ha anat dient, per exemple al diari EL MUNDO, que vam ser expulsats per informar la Direcció General sobre les activitats del sindicat. Mai no ha demostrat cap d’ambdues coses, ni tant sols el fet mateix de l’expulsió, però els suposats motius són evidentment contradictoris i ni tant sols s’ha molestat a explicar aquestes incoherències, tot i estar documentades en diferents publicacions. Allué confia, sobretot, en el fet que ningú no dedicarà ni un sol minut a conservar el que ell diu en un mitjà de premsa per contrastar-ho amb el que diu en un altre. És suficient aquesta pràctica tan elemental per arribar a una conclusió definitiva sobre la seva baixa categoria moral i sobre l’ús sistemàtic de la mentida com a arma per satisfer les seves miserables i petites ambicions de poder. Llàstima que algú s’hagi dedicat a col·leccionar "cromos" i que, amb aquest senzill hàbit convenientment esbombat a la premsa, el seu mite de "sindicalista incorruptible" faci cada vegada més pudor.

De les dades del present informe es pot establir, en efecte, d’una forma concloent, i contra el que Allué afirma a l’ABC: 1) que el procés de confluència política amb Herri Batasuna on està immersa la CATAC segueix una iniciativa de la COS com a branca sindical del PSAN i de l’MDT, iniciativa que es remunta a l’any 1987 i a la participació de sindicalistes de la USTEC a l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació; 2) que les disset organitzacions que van participar en les reunions preparatòries de les eleccions sindicals de setembre a novembre de 1998, són les mateixes disset organitzacions que apareixen en la convocatòria del 1er de maig del 99 i que, per tant, totes les sigles reflectides en l’esmentada convocatòria corresponen a organitzacions independentistes radicals de caràcter polític o sindical; 3) que aquest procés de convergència sols és possible perquè en el si de la I.A.C. existeix una majoria de dirigents independentistes radicals, pel cap baix simpatitzants o membres d’Herri Batasuna; 4) que ateses les vinculacions amplament documentades per la premsa entre l’independentisme radical català i l’entorn polític d’ETA, la ideologia de l’esmentat espai sindical és totalment hostil als funcionaris de presons, fet que pot tenir conseqüències molt greus per a tots els treballadors penitenciaris afiliats a CATAC presons.

En definitiva, aquesta sigla, CATAC presons, com la de l’ultradretanisme pseudo-sindical de l’antiga USO-USIP, representa quelcom semblant a un "cercle quadrat", i equival a la formulació gairebé pura d’un sindicalisme impossible. Allué ha ensarronat tots els funcionaris fent-los creure que el pas a la CATAC era una maniobra realitzada en benefici dels afiliats, quan de fet únicament pretenia salvar el poc que hi quedava de la seva carrera sindical després de la denúncia d’ADECAF a Amnistia. Però aquesta vegada no sols ha mentit, com fa habitualment, sinó que ha posat les seves víctimes de sempre, els treballadors de presons, en una greu situació de risc per la qual aviat haurà de respondre.