El 16 de gener de 1997 es produí a Quatre Camins el que tots els diaris van qualificar de "batalla campal" entre Mossos d’Esquadra i funcionaris de presons. El diari ECO (17-1-99) ho interpretava així: "Este malestar viene dado, según ellos (els sindicats), por la actitud de la administración catalana en despreciarlos y quererlos convertir en carceleros, en lugar de rehabilitadores de presos. En su batalla particular contra la Consejería de Justicia, de la cual dependen, no han tenido ningún miedo en denunciar las más escandalosas irregularidades de tipo económico y de gestión en las que presumiblemente ha caído este Departament. Su batalla les ha impulsado a realizar actos como los de ayer, y tienen la voluntad de repetirlos en otras cárceles." Segons EL PERIÓDICO, "Un portavoz de los funcionarios calificó la actitud del Govern como "neofranquista" y añadió que el plan les condena "a ser carceleros de por vida". Los manifestantes rechazaron la bajada salarial prevista en el plan penitenciario al rebajárseles la categoría laboral y reclamaron un sistema de formación continua para los funcionarios de prisiones. Para potenciar la rehabilitación de los reclusos, los funcionarios proponen también la creación de la figura del técnico formador en las cárceles catalanas". En definitiva, sembla clar que la idea central, si més no davant l’opinió pública, de les mobilitzacions que van aconseguir aturar el projecte de reestructuració de la Direcció General, va ser el rebuig a la figura del carceller i la reivindicació de les funcions pedagògiques.

Tanmateix, no es pot explicar que pocs mesos després de signar-se l’acord amb l’Administració, la central majoritària, a saber, USO Prisiones (ara CATAC Prisiones), publiqués articles en el seu butlletí Al Descubierto, on es rebutjava la rehabilitació, signats per un misteriós "carcelero feliz". Els pamflets del llavors secretari d’organització d’USO-USIP Àngel Colmenar, el personatge que es troba darrere d’aquest pseudònim, expressaven a la perfecció el significat d’aquesta immensa estafa a la societat que havien estat les mobilitzacions de gener de 1997. Cal preguntar-se per què les idees de mà dura i el rebuig de les funcions pedagògiques, no s’havien presentat com el que eren: l’autèntica doctrina del sindicat majoritari a Catalunya, la USIP. Cal preguntar-se també, per què aquestes reivindicacions no es van traduir mai en res i, llevat de CCOO, no s’hi troben a cap programa electoral dels sindicats penitenciaris. La raó de tot això és molt senzilla: els sindicats van fer una operació de marketing a fi de justificar el manteniment d’una categoria professional que la Direcció General pretenia liquidar en perfecta coherència amb la ideologia antipedagògica del personal de vigilància. Es tractava de salvar les 20.000 pessetes de diferència entre el grups C i D i deixar, després, les coses tal com estaven. Si els sindicats haguessin conscienciat la plantilla de la necessitat d’adoptar les funcions pedagògiques, aquesta idea no hauria servit, sols, per mantenir uns magres nivells retributius, sinó per augmentar-los, obrint, a més, la possibilitat d’un nou concepte de carrera professional i dignificació de la imatge pública del funcionari. Durant anys, no sols no es va conscienciar el personal sobre els avantatges de l’esmentat canvi, sinó que, més aviat, es va treballar per desacreditar la idea de les funcions pedagògiques. Així, en un butlletí d’USO Prisiones de l’hivern de 1992, s’afirma: "Ante la DG y la Función Pública hemos presentado nuestros programas reivindicativos que nosotros llamamos "la alternativa USO", precisamente porque entendemos que las propuestas negociadoras que se realizan (tutorías, equipos multidisciplinares(…)) atentan directamente contra la operatividad penitenciaria (Ejecutiva USO Prisiones, avui Coordinadora CATAC Prisiones)".

Tanmateix, el fet que les mobilitzacions de 1997 s’organitzessin al voltant de la idea de les funcions pedagògiques, rehabilitació i rebuig del carceller, no significa que els sectors reaccionaris no intentessin mai articular unes mobilitzacions d’ideologia de mà dura. Recordem, en efecte, les mobilitzacions de febrer de 1996, on USO-USIP va aprofitar el període electoral per plantar centenars de funcionaris davant l’edifici del Departament de Justícia. Tots els sindicats, llevat de la CSIF, s’hi van deixar arrossegar; a les manifestacions es clamaven consignes en favor de la pena de mort, mentre elements del partit de Ynestrillas, Alianza por la Unidad Nacional, escampaven propaganda ultradretanista. El 27 de febrer de 1996, cinc-cents funcionaris es manifestaren davant la presó Model. Va ser la més gran manifestació del sindicalisme penitenciari en els darrers anys, però en cap moment es va parlar de funcions pedagògiques, ni de rebuig del carceller, ni de res del que caracteritzà les mobilitzacions de 1997.

Hem de preguntar-nos, doncs, què va passar perquè es produís un canvi tant sobtat, d’un any a l’altre, en la imatge pública del sindicalisme penitenciari. Ja hem dit que no va haver cap transformació interna en els valors de la plantilla, però sens dubte, ha hagut un canvi d’imatge. Per explicar aquest fenomen no tenim més remei que parlar de l’article publicat al diari AVUI, l’endemà de la manifestació de la Model. En aquest article es denunciava la manipulació ultradretana de les reivindicacions laborals legítimes dels funcionaris i la identificació d’un sector del personal de vigilància amb el rebuig de la rehabilitació i la defensa de la mà dura contra els presos. Entre altres coses s’hi afirmava que: "El sindicalisme penitenciari català no avançarà mentre no s’alliberi de les càrregues simbòliques que arrossega la figura del carceller (…) El qüestionament dels esmentats prejudicis simbòlics i doctrinals no comporta pas la identificació amb una ideologia que nega l’article 25.2 de la Constitució o la llei de normalització lingüística, tot insinuant una simpatia demagògica envers la presó predemocràtica, sinó més aviat el contrari: aquesta resposta reaccionària a la diabolització dels funcionaris de penitenciaris, confirma tots els llocs comuns insultants que volen imputar-nos els qui practiquen el discurs de la desqualificació personal i professional" (El sindicalisme penitenciari, Jaume Farrerons i Eduard Serra, AVUI, 28 de febrer de 1997). D’altra banda, USO Prisiones, en el seu butlletí Al descubierto número 4, va retreure a la resta de sindicats convocants que USO, i sols USO, havia portat la iniciativa en aquelles mobilitzacions polititzades contra CDC: "A estas alturas a nadie se le escapa que desde un primer momento la iniciativa fue llevada por la USOC. Nosotros realizamos en primer lugar la convocatoria e invitamos a los demás sindicatos a adherirse. La respuesta cara a la galería de las demás organizaciones fue unánime: todas participaron. Unos de forma sincera y unitaria; otros obligados por las circunstancias de dar una imagen no querida por ellos ante sus propios afiliados, participando de manera formal para no retratarse ante sus afiliados." Ja hem dit que la CSIF no va participar en aquestes mobilitzacions, fet que honora aquesta central sindical, però sindicats d’esquerres com ara CCOO i UGT s’hi van adonar que unes mobilitzacions vertebrades per la idea de mà dura, sols podien beneficiar USO Prisiones, que gaudia del monopoli d’aquest discurs; que els sindicats democràtics estaven sent manipulats per una minoria ultra radicalitzada i que la imatge pública dels funcionaris en sortiria perjudicada. Com a tercer factor decisiu, cal esmentar l’associació APIPC, que agrupava, al voltant de Manel García, antics afiliats i dirigents de CCOO disconformes amb la línia penitenciària del sindicat. Aquest grup s’incorporà a CCOO amb la davallada de les mobilitzacions que seguí a la publicació de l’article d’ADECAF a l’AVUI. Va ser Manuel Garcia i els seu col·laboradors els qui van introduir al món sindical les idees de rebuig al carceller i a la mà dura que conduirien a les mobilitzacions de 1997.

Els nous plantejaments, dirigits per CCOO, no sols van arraconar sindicalment Manuel Allué i el seu nucli ultra, sinó que van marcar l’inici de la seva derrota ideològica, que culminà amb llur expulsió encoberta d’USO i la condemna, per mals tractes, d’Àngel Colmenar. Tanmateix, aquests canvis en el discurs que afecten les cúpules sindicals no han arribat, encara, a la majoria de la plantilla, i això explica que les mobilitzacions de 1997 no s’hagin traduït en una reivindicació enèrgica i clara de les funcions pedagògiques. En definitiva, cal guanyar la batalla ideològica a l’interior de les presons. Si tenim en compte que a finals de 1999 caduca el pacte del 97 amb l’Administració, hem de preparar-nos per definir quin serà, i ara ja seriosament, el projecte sindical penitenciari de l’any 2000. Hem d’evitar el retorn del discurs de mà dura, la regressió al passat: no podem tolerar que es titlli la Direcció General de neofranquista des d’una plataforma sindical on encara s’hi trobi, sota la sigla CATAC, la vella purrialla sindical franquista de la UFIP. En aquest sentit, proposem la fundació d’una MESA D’ENTITATS PRO-REHABILITACIÓ on, a més dels sindicats democràtics, s’hi incorporin representants d’associacions, partits i institucions que vulguin participar en l’elaboració d’aquest nou projecte, on n’ha de restar exclosa la CATAC. Sobre la concreció d’aquest autèntic front democràtic contra la mà dura a les presons, parlarem en un article posterior.

Barcelona, 6 de maig de 1999

"Estamos hartos de ver cacos en los patios haciendo lo que les sale de las…"

(El secretari general de CATAC Presons al C. P. Brians, Al descubierto, butlletí USIP, maig-juny 1995).

"Ahora, frente a un año 2000, que (sic) nos trae grandes retos, ya es una realidad la gran alternativa sindical de todos/as"

(Manuel Allué Pastor, CATAC Prisiones, La Bretxa, núm. 1, març 1999).

El passat 9 de març es va celebrar el judici contra Àngel Colmenar, cap de centre de la presó de Brians, i quatre funcionaris més acusats d’apallissar l’intern Miguel Àngel Rivas. La nit dels fets jutjats, Colmenar era responsable del personal de custòdia en l’esmentat centre penitenciari, però a més ocupava el càrrec de secretari de relacions exteriors del sindicat majoritari a les presons catalanes: la USIP. Aquest no és l’únic sindicalista de la USIP implicat, emperò, en accions penal o disciplinàriament punibles. Qui el 1992 era encara secretari general d’adjunt de la USIP, V. C., fou acusat i condemnat per un delicte d’estafa, i complí pena de presó a un centre de Guadalajara; per la seva part, Sandra Soto, una altra membre de l’executiva, ha estat querellada per CCOO en haver presumptament obtingut de forma il·legal la fitxa penal d’un antic militant de Terra Lliure, ja rehabilitat, que es presentava com a candidat de CCOO, i haver-la difós via fax durant les darreres eleccions sindicals, amb el següent titular: votar CCOO es votar ex-terrorista. A més, el 1995, i segons un butlletí de la mateixa USIP, el secretari general Manuel Allué va ser suspès un any en el seu lloc de treball per uns fets succeïts al departament especial de Quatre Camins, sanció que llavors es va "vendre" davant el personal com una mostra de la "persecució" que pateixen els sindicalistes de la USIP, però que a hores d’ara pot començar a veure´s des d’una altra perspectiva.

En l’informe de la nostra associació a Amnistia Internacional, hem demostrat que la USIP ha estat utilitzant els butlletins sindicals i, de vegades, la mateixa premsa, per promoure la mà dura contra els presos, rebutjant la rehabilitació prescrita per la Constitució i reivindicant el sistema penal nordamericà, el qual, com tothom sap, accepta la pena de mort en una bona part dels seus estats. Alguns d’aquests articles han estat signats per Manuel Allué Pastor, i no precisament com a ciutadà particular, sinó en qualitat de Secretari General de l’extinta USO-Prisiones i, per tant, en nom de tots els funcionaris de presons de Catalunya, els quals eren així utilitzats políticament al servei d’una ideologia reaccionària que els descreditava davant la societat. A les publicacions de la USIP es poden trobar des de frases grolleres com ara "Estamos hartos de ver cacos en los patios haciendo lo que les sale de las…" (Al descubierto, maig-juny de 1995), fins a teoritzacions més sofisticades sobre la cadira elèctrica o unitats especials d’intervenció tipus partida de la porra incloses en el mateix programa electoral. La USIP ha obstaculitzat les iniciatives de la Generalitat adreçades a l’adopció de funcions pedagògiques per part dels funcionaris de vigilància, com ara les tutories i l’equip multidisciplinar, fins i tot quan aquestes ofertes anaven vinculades a augments retributius.

Finalment, per explicar el visceral anticatalanisme de la USIP que s’amaga darrere la seva (presumpta) actuació contra Marcel·lí Canet, actualment afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya, hem estudiat el passat de Manuel Allué i les seves vinculacions amb l’extrema dreta. Així, a finals dels anys vuitanta, alguns dels actuals dirigents i afiliats de la USIP, com ara el propi Allué, militaven a la UFIP (Unión de Funcionarios de Instituciones Penitenciarias), una central que va ser qualificada per Enrique Múgica i Antonio Asunción de grupo de agitadores ultras que sólo intenta reventar el sistema penitenciario. La seu d’aquesta organització a Catalunya es podia trobar al mateix local de Falange al Pg. Marítim de Castelldefels, sota la direcció de Pepe Muro, un falangista en actiu. Desapareguda la UFIP, passaren a l’ASI (Acción Sindical Independiente), sindicat que dirigia un antic membre del PENS (Partido Español Nacional Sindicalista) que va ser jutjat per l’atemptat a la seu d’UCD el 1980 juntament amb altres militants de l’esmentat grup d’ultradreta. Llur decisió d’abandonar l’ASI i entrar a USO, on hi van romandre fins a les recents denúncies de la nostra associació, s’explica pel mateix origen de la secció de presons d’USO a nivell estatal. Fundada el 1983 a Herrera de la Mancha arran dels judicis per tortures contra funcionaris ultras d’aquest centre, els propis dirigents de la USIP reconegueren en un document del congrés de 1993 que els expedientats i traslladats de la secció d’Herrera van ser els nuclis de les seccions locals a la resta de l’Estat.

Qualsevol funcionari que vulgui contrastar les proves en què es fonamenten aquestes afirmacions pot adreçar-se quan ho desitgi a la nostra associació.

El 28 d’abril passat, Àngel Colmenar va ser condemnat per l’Audiència Provincial de Barcelona, confirmant-s´hi així les denúncies d’ADECAF sobre mals tractes. Segons el text de la sentència, Colmenar apallissà el reclús Miguel Àngel Rivas "de forma voluntaria, conociendo y queriendo el eventual resultado lesivo". Segons CATAC, el resultat del judici obeeix a "pressions polítiques de la D.G." (Comunicat sindical, 28-3-98). No sabem ja què ha de succeir perquè aquesta gent reconegui la veritat: tot el que no es correspon amb els interessos i mentides de Manuel Allué s’explica sempre amb la mateixa frase.

Com a resultat de la publicació del nostre informe a Amnistia, la USIP va abandonar USO per cercar protecció sota una nova sigla no desgastada pels continus atacs i denúncies, a saber, la CATAC (Candidatura Autónoma de Treballadors de l’Administració de Catalunya), d’ideologia nacionalista i assembleària i procedència llibertària. Per a nosaltres, representa un misteri, com no sigui la cobejança de vots i afiliats, quin motiu ha conduït la CATAC a prestar-se a un rentat de cara de tals dimensions, però aquests són els fets i això vol dir que a casa nostra seguirem tenint sindicat de mà dura per molt de temps a menys que els afiliats i dirigents més progressistes de la CATAC obrin els ulls i es neguin a ser manipulats per aqueixa màfia. Tanmateix, Manuel Allué ha venut la seva derrota davant ADECAF com una hàbil operació de fusió que respon als interessos de la majoria dels funcionaris, i no com el que és realment: un intent de salvar del desastre la seva pròpia carrera de sindicalista ultra. Molts beneïts s’han deixat ensarronar una altra vegada, s’han cregut que la CATAC representa, a partir d’aquest moment, el sindicalisme del futur, quan es tracta justament del contrari: la perpetuació del passat, d’un passat fosc i vergonyós que ens persegueix des de l’època de la transició política com un fantasma i malda per arrossegar-nos cap a l’abisme.

En definitiva, cal recordar que la relació entre la ideologia punitivista i els mals tractes a les presons ens impedeix de considerar les postures de cert sindicalisme com una respectable mostra de la llibertat d’expressió que la democràcia ha d’emparar a desgrat del fàstic que inspiri. Aquestes idees, difoses amb total impunitat a l’interior dels centres penitenciaris, a la fi tenen conseqüències. Ja sabem que en el judici per la pallissa a l’intern Miguel Angel Rivas, ha estat un funcionari de presons qui ha denunciat els fets i que la resta han estat absolts. Aquesta conclusió del jutge es correspon a la perfecció amb el que vàrem afirmar en el nostre informe a Amnistia: "La USO-USIP, en efecto, ha heredado las viejas formas de los sindicatos predemocráticos, lo que significa que no sólo los presos sufrirán las consecuencias, sino que los mismos funcionarios tendrán que pagar bien cara su dependencia de una mafia de estas características (este podría ser el caso de algunos de los funcionarios afectados por el proceso por lesiones al interno Miguel Ángel R.M., que sin ser ellos mismos partidarios de la mano dura, pudieron verse atrapados por los efectos del irresponsable discurso sostenido por Allué y Colmenar"; Informe al Secretariado de Amnistía Internacional en Londres, 28-2-99, Dep. Legal B-28-541-97). El que cal preguntar-se és per què si, com sembla ser, hi ha dues classes de funcionaris, a saber, els qui compleixen la llei i els buenos compañeros de la segunda antigua*  (que constantment demostren la seva bona companyonia convertint-nos en còmplices de delictes sense demanar-nos-hi permís), els primers s’hi han d’amagar, avergonyir i patir l’estigmatització de vendidos, mentre els altres passegen amb orgull la seva figura de matons, reproduint els mateixos esquemes simbòlics i de status (kíe-chivato) que les màfies delinqüencials contra les quals, en teoria, haurien de lluitar. Per què els funcionaris no assumim, d’un cop, que no és funcionari qui vesteix de blau sinó qui actua com a tal? Per què no diem "prou!" a tanta i tanta imbecil·litat, a tanta covardia disfressada de valor, defensant unes funcions pedagògiques que beneficien tothom i representen, amb tot el que impliquen de conversió personal interna, el nostre autèntic futur i la nostra veritable esperança professional? Tanmateix, hem d’acceptar la realitat: el discurs del carceller franquista corrupte segueix donant vots i carisma, i això suposa que no entenem res del que ha estat passant els darrers anys a les presons i al món sindical farcit de mentides i manipulacions que ens ha tocat sofrir. Massa funcionaris s’identifiquen amb idees que són clarament perjudicials per al col·lectiu: prefereixen ser una colla de "masclets" patètics a pensar en una carrera professional digna. A les acaballes, s’haurà de reconèixer que aquí hi ha un problema de fons i que, si no es redefineix des de les arrels el perfil del personal penitenciari de vigilància, assignatura pendent de la Generalitat, la rehabilitació prescrita pel mandat constitucional esdevindrà, cada cop més, una mera paraula sense significat.

Barcelona, 1 de Maig del 1999

• La "segunda antigua" es refereix a la galeria més dura de la presó Model a l’època en què "los funcionarios tenían autoridad", és a dir, quan un carceller sol es jugava la pell amb cinc-cents interns i quan la vida a les presons era un infern tant per als funcionaris com per als reclusos. Aquest "paradís" idealitzat, on el funcionari gaudia de total impunitat però, en contrapartida, estava mancat de drets sindicals és el model penitenciari que, a través d’Allué, inspira actualment a la CATAC.

La guerra ADECAF-USIP va començar en realitat a finals de 1995, quan els que després serien fundadors d’ADECAF, un d’ells, el vendío, van plantejar a la Ejecutiva de USO Prisiones la necessitat de defensar l’adopció de funcions pedagògiques per part dels funcionaris de vigilància penitenciària. A més, els promotors de la idea, que tenien càrrecs dins l’estructura d’USO, es van oferir a finançar una revista en català on eminents especialistes sobre el tema penitenciari, criminològic i penal, aportarien llurs coneixements i prestigi a fi de contribuir a l’elaboració d’un projecte penitenciari propi i independent del que ha estat fins ara el de la Direcció General. La quantitat ofertada era de dues-centes mil pessetes pel primer número i només es demanava un quantitat de trenta mil pessetes que el sindicat, com a principal beneficiari de la publicació, havia de fer efectiva immediatament. La intenció d’aquesta revista era obrir el debat penitenciari a tots el sindicats, partits, associacions i institucions, aprofitant com a marc la Universitat Sindical d’USO a Martorell. Es volia encoratjar tota aquella part de la plantilla que disposa d’estudis universitaris, és a dir, la immensa majoria, a contribuir activament, aprofitant la seva experiència i saber, en la millora de la carrera professional de tots els funcionaris de presons. ¿Què va passar perquè, pocs mesos després, comencés el llarg conflicte mediàtic que conclouria amb la desaparició de la USIP? Aquesta és la petita història que hi volem explicar, un exemple de com funcionen per dins algunes de les nostres benvolgudes centrals sindicals.

L’estiu de 1995, un del promotors de la idea de la revista era candidat a la presidència de la Federació de Treballadors de la Administració d’USO, càrrec que fins llavors havia estat ocupat interinament per Cristobal Fernández, un individu semianalfabet de la secció de parcs i jardins, que representava els funcionaris de presons davant la Direcció General perquè cap membre de l’Administració volia rebre Manuel Allué i la seva Ejecutiva. El senyor Cristóbal Fernández es va posar molt nerviós quan va saber que un membre de presons, secció amb majoria aclaparadora dins l’USTA, es presentava com a candidat a la presidència d’aquesta federació. Tanmateix, sabent que l’esmentat candidat era interí, i no funcionari de carrera, va aprofitar suposadament l’exclusivitat diplomàtica que li atorgava la demagògia d’Allué, per relacionar el vendío amb certs articles anònims, on es feien afirmacions no provades i molt greus contra el Director General de presons. Un dia que tothom recordarà a USO, Cristóbal Fernández aparegué al cau on es reunia l’executiva de la USIP, i afirmà que s’havia de retirar la candidatura de el vendido perquè a la Direcció General se’l considerava un indesitjable i seria cessat en els propers mesos. Amb l’autorització de Manuel Allué que, no ho oblidem, havia proposat el vendío com a candidat perquè desitjava "controlar" la federació des de la secció de presons, i posar fi l’imperi del jardinatge, el vendío concertà una entrevista amb un membre de la Direcció General a fi i efecte d’aclarir el que semblava una greu violació de la Llei de Llibertat Sindical i una falta disciplinària per part del senyor Cristóbal Fernández. Allué sostingué que si es demostrava la culpabilitat de Fernández en tot l’assumpte, se li obriria un expedient i seria expulsat del sindicat "y así nos lo quitaremos de encima". Tanmateix, la Direcció General va negar en tot moment que s’hagués negociat el cessament de el vendío, de manera que aquest sols va tenir l’oportunitat de desempellegar-se de l’autoria dels esmentats articles, tot i que en cap moment en va identificar el vertader autor.

En definitiva, mai no sabrem, perquè no hi ha proves, si Cristóbal Fernández va fer certa cosa molt lletja, però en tot cas va insinuar que l’havia fet i va utilitzar aquesta informació, probablement falsa, per liquidar el seu rival: el vendío.

D’altra banda, els funcionaris de presons de Catalunya haurien de saber que a principis de març de 1995, tota la plana major de la Direcció General i quatre representats d’USO (Josep Barceló, secretari general de la USOC, Cristóbal Fernández, President en funcions de l’USTA, Manuel Allué, secretari general de la secció de Presons i el vendío, secretari d’acció sindical del mateix òrgan), es van reunir a la sala de juntes de Quatre Camins a fi i efecte d’iniciar una nova etapa en les seves relacions i acabar amb als atacs polítics contra la rehabilitació. A canvi d’aquesta nova actitud mútua de respecte, USO Presons esperava normalitzar els contactes institucionals amb la DG i posar fi als cessaments generalitzats de sindicalistes interins que, segons Allué, havien migrat anteriors executives. Va ser en aquest punt, cal recordar-ho, on començaren les propostes d’adopció de funcions pedagògiques i la proposta de la revista encapçalada per el vendío, a qui el sindicat va encarregar el control en l’edició dels textos per tal d’evitar la publicació d’idees contràries a la rehabilitació i altres discursos aliens a la problemàtica específicament sindical. Que Àngel Colmenar era hostil a aquest acord es va demostrar dos mesos després, quan va forçar la publicació d’articles anònims on es demanava la dimissió del Director General per les seves declaracions sobre l’enderrocament de la presó Model durant les eleccions municipals de la primavera de 1995. Aquests articles, que es van publicar al butlletí d’USO amb l’expressa disconformitat de el vendío, foren l’arma que Cristóbal Fernández, Àngel Colmenar i altres elements, hostils a la nova etapa impulsada per el vendido el vist i plau d’Allué, utilitzaren per erosionar la feble posició de Farrerons (era interí), posició que es basava única i exclusivament en el recolzament, confiança i, fins i tot, amistat, de Manuel Allué Pastor. Així doncs, quan el vendío s’entrevistà amb un membre de la Direcció General a fi d’aclarir que ell no era promotor de cap campanya contra la rehabilitació, no feia més que apel·lar al compliment d’un acord entre la USOC i el Departament de Justícia, avalat pel secretari general del sindicat a Catalunya, Josep Barceló. Un acord polític de respecte al mandat constitucional, de promoció dels funcionaris en una línia democràtica, de rebuig a la figura del carceller, etc. El fet que una part important de la secció de presons era contrària a l’esmentat acord i que Cristóbal Fernández, mogut per purs interessos personals, es va convertir en l’executor inconscient d’una operació ultra que tenia com a finalitat destituir el vendío, expliquen que aquest hagués de lluitar per defensar la postura del sindicat, però no expliquen perquè Manuel Allué, el principal avalador de tot el projecte, canviés sobtadament la seva actitud i retirés el seu suport a qui ell mateix havia embolicat en tota la història. La raó, emperò, és molt senzilla: Allué temia l’excessiu protagonisme de el vendío i, a més, mai no havia cregut en la idea de funcions pedagògiques ni en l’esperit de la rehabilitació. Finalment, Colmenar presentà un autèntic ultimàtum exigint el cessament immediat de el vendío, a qui acusava de filtrar el seu nom com a autor dels articles anònims. Cas que no s’acceptés la seva exigència, amenaçava de demanar també, públicament, la dimissió del mateix Allué. En cap moment va presentar proves i sembla evident que no podia tenir-les a menys que hagués gravat la conversa entre el vendío i el cap de premsa de la DG. Sense cap prova, Allué destituí el vendío i algú inicià una campanya d’intoxicacions i rumors en la qual s’acusava l’ex-candidat a la presidència de l’USTA, d’haver negociat pel seu compte amb l’Administració a canvi d’un càrrec de Subdirector. Tot i això, curiosament encara se li oferia el càrrec de vice-president de l’USTA, oferta que no s’adiu amb la gravetat de les acusacions. Mai no se li va obrir cap expedient disciplinari dins del sindicat, ni en va ser expulsat i, fins i tot, sis mesos després d’haver publicat el famós article a l’AVUI, seguia sent afiliat a USO, com es pot demostrar amb documents bancaris de pagaments de quotes que s’han conservat per poder desmentir la llegenda de l’expulsió. El cert és que el vendío rebutjà totes les ofertes d’hores i càrrecs mentre no es publiqués un desmentit de les difamacions que Colmenar seguia fent circular. També se li van oferir hores i càrrecs a qui signa aquest article, però s’hi va negar pels mateixos motius.

Molta gent està convençuda que l’enfrontament d’ADECAF amb la USIP ha estat per motius purament personals, però això sols és una veritat a mitges. Motius personals els va tenir el senyor Cristobal Fernández, que volia salvar el seu càrrec de president de l’USTA amb tot el que portava associat: alliberament sindical total i 35.000 pessetes d’incentivació que s’afegien a la seva nòmina de 165.000 pessetes com a jardiner. Motius personals els tingué també el senyor Allué, a qui importaven molt poc les idees que el sindicat pogués promoure sempre que ell en fos el cap i leader indiscutible. En canvi, el senyor Colmenar es movia efectivament per idees, idees contràries a la rehabilitació, i es movia també per la seva identificació personal i fanàtica amb la figura del carceller. Fou la confluència dels interessos personals d’Allué i Fernández, amb els interessos ideològics i l’odi malaltís de Colmenar, els qui ensopegaren amb la resistència inesperada de el vendío, que va decidir no deixar-se esclafar. S’ha de dir, finalment, que els "interessos" de Farrerons no eren ni mes ni menys que els de la USOC i els del seu secretari general a Catalunya, Josep Barceló, perquè va ser ell qui va determinar, com a responsable polític del sindicat, que els atacs a la rehabilitació s’havien d’acabar. Era el mateix text fundacional i la direcció màxima del sindicat, els qui avalaven l’acord de març de 1995 entre la USOC i la DG en matèria de rehabilitació. Si algú pot parlar d’interessos personals en l’actuació de el vendío, que consideri les dues-centes mil ptes. que volia aportar de la seva butxaca per finançar una revista i compari aquest fet amb el destí dels principals implicats en l’escàndol: 1) Cristóbal Fernández marxà d’USO, amb una part de la secció de parcs i jardins, i s’integrà a l’UGT, fet que dóna una mesura del descrèdit personal que patia dins el seu sindicat per les seves fosques actuacions de 1995; 2) Manuel Allué Pastor marxà també d’USO amb la majoria de la secció de presons després de les repetides denúncies a la premsa sobre la ideologia de mà dura del sindicat; 3) Àngel Colmenar fou jutjat i condemnat per mals tractes a un intern de Brians, ha perdut els seus càrrecs sindicals i és a hores d’ara una figura maleïda i menyspreada per tots els funcionaris de presons de Catalunya conscients del mal que han fet les seves idees a la imatge pública del col·lectiu. El temps ha posat cadascú en el seu lloc, perquè els interessos són inseparables de l’honestedat i els principis que caracteritzen les persones i és absurd separar una cosa de l’altra.

Barcelona, 1 de maig de 1999