Funcionari i autoritat

Una reflexió sobre els resultats de les eleccions sindicals de 1998 i les seves conseqüències de fons

El present article vol analitzar el resultat de les últimes eleccions sindicals, a fi i efecte d’extreure’n algunes de les conseqüències de fons. Per això farem una breu ullada als canvis que s’han produït en el mapa de les influències sindicals. Aquest mapa, al nostre criteri, reflecteix les preocupacions dels treballadors penitenciaris i ens indica quines són les vies de solució per les quals opten i que venen representades per les diverses forces sindicals.

En primer lloc, veiem que s’ha esdevingut un significatiu progrés de CC.OO. i l’estabilització de la U.G.T. Nosaltres entenem que el vot democràtic s’ha concentrat en ambdues forces sindicals perquè aquestes eren precisament les que es presentaven com alternatives més clares i més ben definides al projecte d’USO-USIP. L’esmentat increment del vot de CC.OO. s’ha nodrit, bàsicament, de la davallada d’altres opcions electorals que no han estat capaces de presentar cap projecte alternatiu a USO-USIP i que, moltes vegades, s’han limitat a mimesitzar el discurs d’aquesta central antidemocràtica donant-li totes les avantatges. Amb això no volem dir que CC.OO. hagi definit un projecte amb una certa visió de futur: el que succeeix, més aviat, és que darrere d’aquestes forces podem trobar un univers de valors progressistes que, d’alguna manera, per naturalesa pròpia, s’oposa significativament a tot el que USO-USIP representa. En definitiva, a les presons catalanes s’observa una tendència a la polarització entre un sindicat identificat amb la ideologia de mà dura i evidents connotacions ultradretanistes (figura del carceller), i el sindicat democràtic que més ha accentuat les seves postures en favor de la rehabilitació, les funcions pedagògiques (figura del tècnic formador) i la formació, promoció i dignificació professional del personal de vigilància.

En segon lloc, hi trobem que ha aparegut una nova organització que contribueix a alterar significativament l’ordre en la correlació de forces: el SIPC. Aquest sindicat ha fonamentat la seva campanya en el seu caràcter autònom i apolític i s’ha presentat com a mer defensor dels drets laborals i jurídics del funcionaris de vigilància i dels altres col·lectius que treballen a les presons. El fet que només hagi obtingut representació a Can Brians denota que la seva força radica en l’explotació electoral de la personalitat dels seus dirigents, que són ben considerats no només pels qui els han votat sinó, gairebé, per tota la plantilla del centre. Tanmateix, l’aparició de noves sigles és sempre un símptoma de la insatisfacció més o menys generalitzada del personal davant les opcions vigents: un vot de protesta que expressa la crisi del sindicalisme penitenciari en el seu conjunt (la qual cosa no vol dir que les solucions aportades pel SIPC siguin necessàriament les correctes).

Però el canvi que palesa amb més claredat els problemes als quals s’enfronta actualment el funcionari de presons a Catalunya és, sense cap mena de dubte, el progrés electoral experimentat per USO-USIP. Evidentment, la consolidació de la central majoritària no ha respost a les expectatives dels seus dirigents, els quals esperaven doblar la seva representació i en total han augmentat un centenar de vots (aproximadament el mateix que CC.OO.), perdent la majoria en llocs com ara la Model (on els funcionaris estaven ben informats del que era USO-USIP gràcies a les publicacions d’ADECAF). El projecte encarnat per Manuel Allué i Angel Colmenar és ben conegut (apareix habitualment a la premsa) i no ens cal fer més comentaris al respecte.

Ara bé, deixant de banda les qüestions quantitatives, creiem que tant l’avenç d’USO-USIP com la fulgurant aparició del SPIC (i sense que això vulgui dir que qüestionem la bona voluntat dels dirigents d’aquest últim sindicat), venen a ennegrir més el ja fosc paisatge sindical de les presons catalanes. Per part d’USO-USIP, perquè la seva opció ideològica ens estigmatitza encara més, identificant-nos, davant l’opinió pública, com els carcellers, botxins i torturadors de sempre. Per part del SIPC, perquè en desvincular la defensa del funcionari de qualsevol altre projecte social i polític extern a les presons, ens deixa encara més indefensos davant els problemes de fons més greus als quals tard o d’hora haurem de fer front. Els esmentats problemes no es poden resoldre sols des de dintre, mitjançant un sindicat corporatiu, perquè tenen un origen històric i social que reclama la intervenció de l’opinió pública i el recolzament obert de la societat als professionals penitenciaris. I és que les nostres "qüestions de fons" només es s’arribaran a abordar dignament, en primera instància, des de criteris simbòlics i polítics, és a dir, en una direcció diametralment oposada a la que suggereix el SIPC (criteris directa i estrictament laborals).

D’altra banda, el progrés d’USO no és fruit de la casualitat, ni d’una campanya genial dels seus representants, sinó, més aviat, d’una determinada praxi política i cultural que està desorientant tant als funcionaris de vigilància com als educadors. És clar que els rols fonamentals dels treballadors penitenciaris s’estan quedant sense contingut, sense sentit. Els funcionaris, per això, es veuen obligats a buscar una nova identitat, a vincular-se a alguna opció que defineixi amb precisió quin és el lloc que ocupen dins la institució. Evidentment, qui té més clar quin ha de ser el paper que ha de desenvolupar el funcionari de presons és, sense cap mena de dubte, la central d’Angel Colmenar i Manuel Allué. En efecte, USO-USIP és, a hores d’ara, qui presenta un criteri més nítid (el del carceller pur i dur) i qui estableix l’alternativa de valors més oposada a tots el prejudicis simbòlics que deslegitimen el treball del funcionari, i és aquí on arrela la seva força.

No cal ser gaire llest per veure que els valors criminològics imperants han desposseït de tota autoritat a funcionaris i educadors. Això dificulta la seva feina. Ni el funcionari es veu capaç d’oferir uns nivells raonables de control i seguretat (ni el deixen, tampoc, desenvolupar cap tasca pedagògica), ni l’educador pot educar amb les suficients garanties d’èxit. USO-USIP s’ha presentat així com el principal apologista de l’autoritat del funcionari, oferint-li de forma fàcil i barata una simbologia definida. Tanmateix, cal que no ens deixem enganyar per aquest discurs que mira al passat, cap a les presons de la dictadura i l’univers mental anterior als traspassos de competències penitenciàries: l’autoritat que reivindica USO és el tipus d’autoritat que, precisament, ha fet que tot tipus d’autoritat caigui en el desprestigi.

El que tenim més clar a ADECAF és que la primordial causa de la crisi d’autoritat del funcionari de presons (incloent-hi aquí la figura de l’educador) és la historia de l’exercici d’un poder que, lluny de fundar-se en la raó, es fonamentava en la força, el dogmatisme i la impunitat més absoluta. L’autoritat, per causa d’aquest exercici il.legítim, va sofrir un procés d’estigmatització que afecta totes les institucions de la nostra societat. La crisi d’autoritat, en efecte, la pateixen també els pares, els mestres, els psiquiatres, els militars, els jutges, els policies... Aquest procés d’estigmatització del concepte mateix d’autoritat és el que ha bandejat i desprestigiat l’activitat del funcionari de presons, deixant-la sense cap tipus de força moral per desenvolupar la seva feina. Per si encara fos poc, la presó ha sofert un fenomen d’estigmatització afegit al patit per la resta d’institucions i que ha anat directament associat a l’activitat peculiar que s’hi desenvolupava i en concret a la figura del carceller. Nosaltres pensem que ja no es pot recuperar la vella noció d’autoritat, primer, perquè representa quelcom anti-intel.lectual i sense cap altre raó que la por i la força; en segon lloc, perquè l’esmentat tipus d’autoritat ja no té cabuda en la presó moderna, on l’existència de sindicats no sols garanteix o ha de garantir els drets dels funcionaris, sinó també (una cosa va amb l’altra) els drets dels reclusos i en general de totes les persones. USO-USIP és un sindicat i es declara com a tal defensor incorruptible del funcionari, però enyora una època on l’autoritat dels funcionaris era també l’autoritat d’un dictador i on no podien existir sindicats de cap altre tipus que els del verticalisme franquista (sindicat únic). USO-USIP exigeix autoritat davant els interns però no es vol sotmetre a l’autoritat de la Direcció General, i gosa fins i tot qüestionar la Constitució amb el recolzament de 399 vots. En definitiva, USO-USIP reivindica un temps on el funcionari gaudia d’impunitat per descarregar l’odi que li provocava la seva pròpia manca de drets, però amb aquesta actitud demostra que és sols un pseudo-sindicat, un residu del passat i el camí més ràpid envers la ruïna.

Autoritat versus Poder

Es per aquests motius, i d’altres, que ADECAF s’ha embarcat en una lluita desigual davant una institució gegantina (en comparació amb nosaltres) com USO presiones. Considerem necessari que els treballadors penitenciaris arribin a realitzar una reflexió sobre què s’entén per autoritat quan a ADECAF utilitzem aquesta paraula.

Podríem iniciar una anàlisi acadèmica de tot l’entramat semàntic que trobem darrere el terme "autoritat", però aquesta tasca, a més de desviar-nos dels objectius generals d’aquest text, posaria en perill la seva possibilitat de comprensió. Estem obligats, emperò, a apuntar les idees més bàsiques i més generalment acceptades sobre el tema. Segons Steven Lukes (Historia del análisis sociológico, T. Bottomore/R. Nisbet, Amorrortu Editores, pàgs. 718-768), si volem comprendre el significat del terme "autoritat", és necessari que primer separem el concepte d’autoritat del de poder.

Poder i autoritat són idees diferents, i ho són tant que fins i tot podem trobar poders despullats de tota autoritat. Per entendre això cal fer referència, entre d’altres exemples, a la dictadura del general Augusto Pinochet. Aquest règim disposava d’un gran poder però estava privat de tota autoritat. Per això la seva existència tenia que sustentar-se sobre la por, l’exèrcit, la tortura i una policia despietada. El terme "poder" ens remet a una situació concreta de relacions de força, socials i institucionals; el terme "autoritat" apunta a l’àmbit de l’ètica, dels valors, de la legitimitat del poder. Antigament, qui disposava del poder era el Rei, però el Rei governava per la "gràcia de Déu", era la saviesa divina la que legitimava el poder del Rei. L’autoritat del Rei, doncs, provenia de Déu i de la fe. Aquesta legitimitat podia ser delegada per l’Església, cas dels reis medievals, o podia ser atorgada directament per Déu, com en el dels monarques absoluts dels segles XVI, XVII i XVIII.

La Il·lustració mai no va pretendre anihilar el concepte mateix d’autoritat, buscava, més aviat, una font alternativa d’on en brollés una nova forma. El fonament de l’autoritat era, segons els il·lustrats, la raó. La raó feia possible que la humanitat conquerís una certa autonomia davant la fe, les divinitats i els dogmes. I varen reflexionar sobre un nou model de govern en el qual les persones poguessin actuar autònomament i amb llibertat. Aquesta forma de govern era la democràcia. El poder del govern democràtic roman legitimat per la racionalitat. Ara bé, ¿com s’hi expressava, com es manifestava l’autoritat de la raó en la democràcia? Durant l’època medieval fou l’Església qui objectivà la voluntat divina i qui va controlar que l’exercici del poder es fes d’acord amb els designis divins. Amb l’Absolutisme, la voluntat divina es manifestava directament a través de la voluntat del Rei: era aquest qui acumulava, de fet, tant el paper de l’autoritat com el del poder, cosa que explica, en part, el motiu de la seva crisi i desaparició. Els il·lustrats, bàsicament, i com a norma general, consideraven que l’autoritat (la raó mateixa) s’expressava a través de la voluntat general. La idea en la qual es fonamentava l’esmentat principi era la següent: semblava més fàcil que la majoria s’acostés a percebre què és vertader i just, a que ho fes una minoria. Per això consideraven que el sistema democràtic representava el marc més idoni perquè es fes palesa la justícia (expressió política de la racionalitat). El poder havia de ser exercit pel poble, però el poble rebia una educació que el conduïa a legitimar-se, si més no formalment, en la raó. Tot l’entramat institucional democràtic, la divisió de poders, els parlaments, el diàleg entre les diverses forces polítiques, etc., s’adreçava a fer aparèixer la justícia i la veritat o, com a mínim, allò menys injust i més versemblant. Aquesta idea és la que ha inspirat les actuals constitucions democràtiques.

El funcionari de presons com a mer delegat d’una autoritat democràtica

La llei és l’expressió de la voluntat del poble i el poder executiu és qui s’encarrega de dur a terme l’esmentada voluntat. El funcionari de presons, l’educador, el mestre, el funcionari en general, és la persona designada per a executar una part concreta d’aquesta voluntat. La seva autoritat, doncs, ha de procedir i procedeix, segons els criteris democràtics, de la llei. Atès que la llei és la manifestació de la voluntat popular i aquesta extreu la seva legitimitat de l’autoritat que li atorga la raó, l’autoritat del funcionari prové de la mateixa raó. Tot això és el que ha d’aprendre el funcionari i se l’ha de formar dins aquest criteri. Ha de comportar-se de forma coherent amb el càrrec que ocupa, ha d’actuar racionalment d’acord amb tot el que estableix la llei. Només així podrà recuperar la seva autoritat. Però perquè els actes del funcionari estiguin investits de legitimitat, coherència i autoritat, és necessari que també ho estiguin els actes de l’administració superior. No es pot demanar ni racionalitat ni coherència als funcionaris en els seus actes, si la mateixa administració no presenta un projecte coherent i amb objectius clars. El funcionari necessita de criteris clars i lògics per actuar i per saber què ha de fer en cada moment. Necessita disposar d’ordres racionals i precises o, davant la dificultat de precisar coses que moltes vegades són imprevisibles, d’uns criteris d’acció no contradictoris. Dit breument, l’administració no es pot desdir dels criteris generals marcats per ella mateixa per raons alienes a les previstes per la llei.

I perquè l’exercici de l’autoritat per part del funcionari sigui efectiu, és a dir, sigui reconegut i acceptat pels seus administrats, s’ha de desenvolupar una tasca d’educació dels interns, se’ls ha d’explicar que quan obeeixen un funcionari no obeeixen a Pere ni a Joan, sinó la llei, la raó i la voluntat popular, que no obeeixen la persona sinó perquè aquesta porta una "xapa" i precisament perquè la porta. Però se’ls ha d’explicar també, amb la mateixa claredat i rigor, que aquest ha de ser un dels objectius prioritaris que ha d’assumir qualsevol projecte educatiu dins les presons. Si aconseguim que els interns comprenguin per què han respectar els funcionaris, aconseguirem, d’una banda, que entenguin per què han de respectar la llei quan surtin al carrer i, d’altra, que es mostrin més oberts als discursos dels educadors i dels funcionaris aplanant així el camí vers la seva pròpia rehabilitació. Tanmateix, per fer-s’hi respectar, el funcionari de presons haurà d’actuar d’acord amb criteris no sols legals sinó ètics i haurà de ser, en un mot, una persona respectable i una persona respectada davant els ulls dels propis reclusos.

Des d’ADECAF creiem defensar millor que ningú a les presons catalanes la necessitat de recuperar l’autoritat del funcionari. No de recuperar la vella autoritat fonamentada en la por i la impunitat del carceller, sinó de conquerir una nova forma d’autoritat, la que brolla del poble i les institucions democràtiques.

USO presiones ha guanyat terreny perquè el funcionari està perdent part de la seva identitat, perquè el funcionari busca un àmbit on emparar-se i recuperar aquella autoritat sense la qual li és impossible treballar. Però hem d’advertir al funcionari de presons de Catalunya que la USIP és precisament el lloc on no només no recuperarem l’autoritat perduda, sinó el lloc on, a més, perdrem la poca autoritat que ens queda.

Barcelona a 9 de març de 1999