La darrera etapa de mobilitzacions i lluites al carrer va cloure per als funcionaris de presons amb declaracions triomfalistes com ara "!Ganamos! !Valió la pena!" i altres de semblants publicades als butlletins sindicals de la "central majoritària". La victòria de què parlen els sindicats es redueix, però, a la convocatòria d’oposicions i concurs de trasllats i a la retirada de la famosa "reestructuració" per part de l’Administració penitenciària. Tanmateix, a hores d’ara, amb una oposició de 56 temes que a la pràctica doblen el gruix del temari anterior (i equivalen de fet a 100 temes), els funcionaris interins, en nom dels quals es van realitzar les mobilitzacions, poden començar ja a dubtar si realment no era millor una proposta de reestructuració on es "regalava" la plaça al personal del grup C no estable i es compensava la "degradació" al grup D amb augments salarials que deixaven el sou al voltant de les 178.000 pessetes. Per aquest camí, els interins guanyaven el que més els importa, a saber, una feina fixa que els permeti organitzar d’una vegada la seva vida familiar, però també guanyaven alguna cosa el grup D de funcionaris de carrera (augment de 17.000 pessetes) i els funcionaris d’àrea mixta (augment de 7.000 pessetes). La veritat és que sols hi havia un motiu vàlid per rebutjar la reestructuració, però aquest no tenia res a veure amb els interessos immediats dels funcionaris interins –els quals de fet surten perjudicats davant aquesta convocatòria feta a contracor per l’Administració-: em refereixo a l’argument famós, desenvolupat amb cert detall en un document que els sindicats lliuraren a un grup de parlamentaris catalans i ventilat després per la premsa, segons el qual la reestructuració suposava de fet un retrocés històric en el projecte de rehabilitació en la mesura que la davallada del nivell acadèmic mínim exigit al personal de vigilància –de batxillerat a estudis primaris- operés com a índex del tipus de relacions predominants entre els interns i l’Administració. Dit breument, els funcionaris de presons tornaven a identificar-se amb la figura del carceller, i això per iniciativa d’una Administració que durant els darrers anys havia protestat permanentment per la naturalesa "repressiva" del personal de vigilància heretat de l’Administració espanyola (en la qual, per cert, els funcionaris de presons eren i segueixen sent tots del grup C des de l’època franquista). Dit això, afegirem que la nostra associació dubtava bastant de la sinceritat dels sindicats en la seva reivindicació de la rehabilitació; el "jasp" penitenciari ens semblava més aviat un argument propagandístic i mediàtic que un compromís sincer amb aquesta idea complexa, difícil i gens popular entre els funcionaris. Així doncs, si no defensaven els interessos dels interins ni tampoc la rehabilitació, què defensaven els sindicats? Resposta: la seva pròpia supervivència com a organitzacions, car l’acceptació de la reestructuració era interpretada per tothom com una "derrota" que hauria reduït a zero els índex afiliatius sindicals en l’àmbit penitenciari, demostrant el lloc comú que l’Administració fa el que vol i els sindicats no compten per a res. Per tant, la lluita obeïa a una exigència de poder i prestigi, d’estatuts i dignitat, que els sindicalistes van saber transmetre a la resta del personal encoratjant-lo a un enfrontament èpic amb els Mossos d’esquadra.

L’afirmació que els sindicats no es van mobilitzar per la rehabilitació no s’ha de confondre amb la idea, absurda, que els sindicats són contraris a la rehabilitació. Senzillament, la rehabilitació no disposà de cap força engrescadora en unes mobilitzacions on la violència contra la policia autonòmica va arribar a extrems que espantaren la pròpia Administració i va determinar la ràpida retirada de la proposta de reestructuració. Algú ens vol fer creure que els funcionaris s’estaven estomacant per la rehabilitació? O que els funcionaris de carrera van anar a La Roca a defensar els "p..." interins? Els sindicats no poden admetre sincerament la rehabilitació com a eix de les reivindicacions laborals perquè els mateixos funcionaris de presons, en la seva immensa majoria, són indiferents a la doctrina en qüestió i sols es mobilitzen i es mobilitzaran per interessos propis o, com en aquest cas, per una exigència de dignitat més o menys justificada. Tot i que alguns sindicalistes són conscients que aquest fet comporta un vertader obstacle per a la millora de les condicions laborals dels funcionaris de presons, que el rebuig o la indiferència vers la rehabilitació perjudica llurs representats, el que no poden oblidar és que depenen dels vots d’aquests funcionaris a-rehabilitacionistes o obertament anti-rehabilitacionistes i que la supervivència i expansió de l’organització sindical a la qual serveixen en concurrència amb altres centrals és la seva prioritat estratègica i de gestió. En conseqüència, i paradoxalment, els sindicats no poden fer gran cosa per conscienciar els funcionaris de presons sobre la necessitat d’assumir com a idea central allò que de forma instintiva han acceptat que pot justificar unes mobilitzacions davant la societat. Aquesta tasca ha de ser realitzada per associacions que no depenguin de vots ni d’hores sindicals i puguin denunciar la hipocresia del nostre medi laboral, que es riu de la rehabilitació però després la reivindica a la premsa per desautoritzar una davallada de nivell acadèmic i retributiu totalment coherent amb la idea de carceller pur i dur reivindicada pel sindicat "majoritari".

Però el més greu de la nostra situació com a funcionaris no és sols la manca de conscienciació que caracteritza la immensa majoria del col·lectiu, sinó el fet que existeixin funcionaris enemics de la rehabilitació i que el sindicat majoritari estigui dirigit per individus que han escrit a la premsa en aquest sentit, argumentant a favor del sistema penitenciari nord-americà i criticant en el seu butlletí iniciatives de l’Administració com ara les tutories i l’equip multidisciplinar, etcètera. Així, mentre no s’entengui que la rehabilitació no és sols la idea més generosa i ètica que cal reivindicar envers els reclusos, sinó l’únic camí professional amb futur per als funcionaris de vigilància, no existirà un projecte sindical penitenciari amb certa substància i rigor teòric i ens limitarem a rebutjar les propostes de l’Administració, la qual cosa, en el millor dels casos, suposa deixar-ho tot com està ara, però en cap cas arribar a alguna millora real de les nostres condicions laborals.

Què s’ha fet, doncs, de la famosa rehabilitació que legitimà les passades mobilitzacions davant la premsa i la societat? El que era de preveure, a saber, res de res, car fou sols una excusa, una mentida. La veritat és que veure als senyors del sindicat "majoritari" sota la bandera rehabilitacionista ja feia prou fàstic, però aquesta imatge resum més que mil paraules la misèria de la nostra situació real i la necessitat d’un capgirament radical en les estratègies dels sindicats democràtics. En qualsevol cas, justifica l’existència de la nostra associació –que no es dissoldrà, com pensen alguns, amb el cessament dels actuals promotors- i de la immensa tasca que s’ha proposat de realitzar.

VAGI-SE’N, SENYOR SANZ, VAGI-SE’N

COMENTARIS SOBRE UN ARTICLE AL DIARI EL PAÍS (10-11-97) I ELS SEUS EFECTES AL MÓN SINDICAL

La recent publicació d’un article al diari EL PAÍS on s’acusava als sindicats penitenciaris catalans de defensar la mà dura amb els presos, ha aixecat una sèrie de reaccions que caldria comentar amb cert detall. En primer lloc, tot i que el contingut de l’article està dedicat a USO i en concret al seus dirigents Manuel Allué Pastor i Angel Colmenar Launes, els titulars generalitzen a la resta dels sindicats les imputacions de punitivisme antidemocràtic. Evidentment, aquesta ambigüitat és una errada que afecta tot el col·lectiu i es necessari esmenar-la. Tanmateix, i en segon lloc, el que resulta sorprenent és la reacció de CC.OO. en una nota distribuïda als Centres on s’afirma que «es mentira lo que expresa dicho artículo cuando dice que un sindicalista de CC.OO. manifiesta que los funcionarios han derechizado su mentalidad como consecuencia de la política de la Generalitat». I s’afegeix: «Ante este cúmulo de mentiras (...) CC.OO. ofrece su apoyo y reconocimiento al compañero Allué (...) al que el artículo presenta como responsable de la mala imagen de los funcionarios» (?).

Pel que fa a la primera qüestió, ADECAF posarà tots els seus mitjans i esforç a fi de corregir i matisar unes informacions que sols són justificables si s’atribueixen a USO, però no a tots els treballadors i centrals sindicals penitenciàries.

En canvi, no podem compartir l’opinió de l’executiva de CC.OO. quan sosté que els textos en què es basa l’article de Xavier Horcajo a EL PAÍS són «un cúmulo de mentiras». Més aviat són transcripcions literals de fragments que tothom pot trobar als butlletins de la secció sindical d’USO Prisiones.

Senyor Sanz, abans de dir que una cosa es mentida, faci el favor de comprovar-ho, perquè si no aplica aquesta mesura tan elemental s’arrisca a convertir-se en còmplice dels més clars defensors de la mà dura carcerària que enguany podem localitzar a Catalunya, ensems amb l’A.U.N. d’Ynestrillas. Entenc que el seu suport al senyor Allué depèn del fet que vostè s’ha deixat prendre el pèl quan aquest individu li ha dit que «tot l’article és mentida», de manera que, esperem, vostè modificarà la seva postura davant USO si ADECAF li demostra que l’article és veritat, prova que passo a practicar. Tanmateix, en tot cas, vostè hauria de dimitir per seva manca de competència política, gens representativa del que és CC.OO.

A l’article de EL PAÍS es transcriu un fragment que s’atribueix al senyor Allué, a saber: «El sistema de rehabilitación ha fracasado y eso es así por mucho que la Administración se empeñe en negarlo». També se li atribueix una defensa del sistema penitenciari nord-americà i una posició de mà dura: «más castigos, más primeros grados, más disciplina y más dispositivos de seguridad», la qual, afegeix el periodista, es desprèn de la lectura dels butlletins d’USO Prisiones.

Doncs bé, la primera frase, senyor Sanz, no és una mentida, i vostè la pot trobar a un article firmat pel senyor Manuel Allué Pastor sota el títol «Con la legalidad por delante» a la REVISTA DEL VALLÈS l’any 1994 (data per confirmar). Allué, però, no signa com a particular, sinó com a Secretari General d’USO Prisiones de Catalunya, sindicat majoritari del medi, i embruta així la imatge de tots els treballadors penitenciaris sense demanar-los permís. La transcripció, in extenso, de la posició del senyor Allué pel que fa a la rehabilitació, és la següent: «Algo, sin embargo, está claro. El sistema de rehabilitación ha fracasado y eso es así por mucho que la Administración se empeñe en negarlo (..) Pero, no obstante lo anterior, se siguen abominando sistemas como el norteamericano o el alemán que, como poco, imprimen más seriedad al tema». Nosaltres ja sabem quin tipus de «seriositat» aplica al tema el sistema nord-americà, car fa ben poc un vídeo de maltractaments a presos de Texas ho palesava amb escàndol de totes les societats democràtiques. Tanmateix, va ser el senyor Allué qui va enviar a Estats Units, i concretament a Texas, un representant d’USO amb acreditació oficial d’EUROFEDOP, a fi de visitar les presons nordamericanes i prendre bona nota del sistema. A la tornada, l’esmentat «representant» va escriure un article on, a la seva versió original, i comentant la pena de mort, es podia llegir: «Si a la hora fijada no ha llegado el indulto del gobernador, los educadores proceden a ´rehabilitar´ definitivamente al interno, pasando a ´reinsertarlo´ posteriormente en la comunidad como abono orgánico del cercano cementerio de Peckerwood Hill, en donde, según estudios fiables, el índice de reincidencia es realmente mínimo». Assabentats amb antelació del contigut de l’article, i a fi d’evitar la publicació d’un text que podia deteriorar encara més la imatge pública dels funcionaris de presons, membres d’ADECAF es van posar en contacte amb el cap de premsa de la Direcció General de Serveis Penitenciaris i de Rehabilitació que, per la seva banda, va parlar (suposem) amb el Secretari General d’USOC, Jordi Sansalvador, el qual va aturar el que hauria estat una veritable vergonya per a tots els que treballem en aquest medi. Tot i això, la versió que finalment va sortir en el butlletí número 6 d’USO deixa ben clara la seva postura anti-rehabilitacionista: «baste hacer notar que gran parte del enfoque progresista al hecho penitenciario que venimos sufriendo los profesionales del sector bajo la actual DGSPiR, no es más que un espantoso remedo de una serie de políticas aplicadas a finales de la década de los sesenta y hasta mediados de los setenta en Norteamérica con el resultado de un estrepitoso fracaso que, a la postre, se cobró la vida de numerosos trabajadores penitenciarios y que llevó a la administración penitenciaria americana (...) a re-orientar sus líneas maestras, en el sentido de un retorno a un modelo de prisión más estricta en el modelo regimental y de seguridad y más escéptica con unos programas de tratamiento y rehabilitación que se mostraron caros, ineficaces y peligrosos». D’aquesta postura oficial i pública sostinguda per USO Prisiones durant anys -senyor Sanz: qui ho negui és un imbècil o un mentider-, es deriva el seu rebuig a propostes de l’Administració com ara l’equip multidisiciplinar i les tutories, dada que també podem documentar juntament amb moltes altres qüestions, com ara la procedència sindical ultradretanista d’Allué i Colmenar, la defensa del compliment íntegre de les penes per a membres d’ETA, etc., que encara no han sortit a la premsa però que Allué ha defensat de forma fatxendesca signant amb noms i cognoms (malgrat que ara es queixi, pobret, dels articles on se l’acusa d’allò mateix que abans proclamava amb orgull, dient que són una amenaça per la seva seguretat personal). En definitiva, l’article a EL PAÍS no és un «cúmulo de mentiras», sinó, pel que fa a USO, de realitats com a catedrals que no es poden seguir ocultant a la societat. Es una vergonya que acceptem el «xantatge» de suposats «companys» que ens enganyen dient que «esto no se puede decir, aunque sea verdad, pues nos perjudica a todos». Amb aquesta estratègia, en el qual ADECAF també va caure intentant aturar l’article sobre Texas tot i que desacreditava definitivament el sindicat majoritari, la porqueria que volem tapar cada vegada fa més mala olor i ens acaba embrutant a tots. Enlloc d’ocultar la merda o solidaritzar-se amb ella, senyor Sanz, el que cal fer es netejar-la d’una vegada i començar una nova etapa en el sindicalisme penitenciari.

La greu confusió d’aquest sindicat, CC.OO., que ja ha comés tota una sèrie d’errors patètics (14 de Maig, defensa posterior de la mà dura per recuperar ‘imatge’ davant el personal ‘dretanitzat’, etcètera), semblava que s’havia acabat amb el retorn del senyor Manuel García com a Coordinador de l’Agrupació. Fins i tot abans de les eleccions sindicals de 1994, USO s’havia de defensar de les acusacions de «fascistas» vessades per membres de CC.OO. a Quatre Caminis. Així, en una nota de Quintín Valiente, Secretari General d’USO a Quatre Camins, llegim: «Se aproximan las elecciones sindicales y es menester sacar punta al lápiz de insulto y la descalificación gratuita entre compañeros de trabajo no sea que las cúpulas nos llamen al orden por nuestra campaña combativa pero respetuosa. En estas está CC.OO., mucho más agresiva que nunca y olvidándose de las buenas formas no le duele prendas a la hora de calificar a los afiliados de USO de clientela y al mismo sindicato de orquestar una campaña con el fin de violar la libertad de publicación sindical». El títol de la nota sindical en qüestió deixa clar el tema «a debat»: «Respuesta a CC.OO. sobre la acusación de fascistas vertidas sobre este sindicato». Potser ha passat molt de temps i el senyor Sanz s’ha oblidat de quina és la doctrina de CC.OO. El senyor Sanz no està a l’alçària del seu càrrec i ha ficat la gamba fins al fons solidaritzant-se amb els personatges que fa poc desqualificava el seu sindicat en els mateixos termes que l’article de Xavier Horcajo a EL PAÍS. El senyor Sanz no respon a la sensibilitat progressista de CC.OO. i a les declaracions que, efectivament, membres del seu sindicat han fet a EL PAÍS perquè senzillament eren la veritat pura i simple. Per aquest motiu, li demanem al senyor Sanz que cessi en el seu càrrec de representant màxim de CC.OO., la central on haurien d’estar dipositades moltes de les esperances del personal penitenciari si de debò fes efectiva la seva disposició progressista en favor de les funcions pedagògiques. El senyor Sanz ha demostrat que és un indocumentat, la qual cosa potser es tradueixi en un càrrec a USO per poc que segueixi en la mateixa línia de lloances al leader que tant admira, però ha de deixar CC.OO. per haver comès una errada política de magnitud monstruosa i haver escampat la brutícia d’Allué i companyia sobre tot el Cos de presons.

PRESENTACIO DELS PAPERS DE FILOSOFIA DE LA CIENCIA PENITENCIARIA

En el darrer número del butlletí d’ADECAF (novembre del 1996) vàrem esbossar les idees centrals que inspiraven el naixement de la nostra associació, així com els objectius a assolir a llarg termini. Aquell butlletí tancava una etapa d’enfrontament amb el sindicat majoritari i encetava una de nova on el nostre treball no consistia sols a criticar i desautoritzar les concepcions repressives predominants en el món sindical penitenciari, sinó sobretot a desenvolupar un projecte propi que permeti de superar l’actual situació de cul de sac on ha ras la professió de funcionari de presons.

Tanmateix, les dimensions i característiques d’un butlletí no eren suficients per assolir el nivell d’exhaustivitat amb què volem aprofundir els temes clau de la problemàtica penitenciària, per la qual cosa, i desestimada la possibilitat de fundar una revista especialitzada –que ja vàrem plantejar a l’època de la nostra militància sindical a USO, amb resultats patètics- sols va quedar l’opció d’uns quaderns que, superant la limitada extensió del butlletí, no ens obliguin a dependre de les aportacions d’altres funcionaris, dependència que podria suposar una espera gairebé eterna.

En conseqüència, cal concebre aquests Papers de Filosofia de la Ciència Penitenciària com una solució de compromís entre la publicació ínfima a què les centrals sindicals ens tenen acostumats, tot i que amb evidents diferències literàries, intel·lectuals i de responsabilitat moral, i la revista a la qual aspirem i que els esmentats quaderns ens han d’ajudar a assolir amb la col·laboració de tothom.

En el primer número, i després d’un document de tipus ideològic general on s’intenta encabir la qüestió penitenciària, i en concret l’estigma del carceller, en el si de la cultura contemporània, fem front a un dels temes decisius de la nostra professió, a saber, el de l’entrada de droga a les presons, i ens arrisquem a proposar els elements bàsics d’un programa de seguretat interior que ha de reduir a valors propers a zero el tràfic de substàncies prohibides en els centres penitenciaris de Catalunya. Som conscients que aquest objectiu és qualificat d’utòpic per molts especialistes, i això no ens ha de sorprendre, però la nostra sorpresa de debò comença quan, a la recerca de bibliografia sobre el tema, la bibliotecària del Centre d’Estudis Jurídics i de Formació ens diu que no existeix a l’arxiu cap programa de seguretat antidroga, però sí programes de tractament La pregunta que ens va venir al cap en aquell moment fou la següent: com es pot afirmar que el control del tràfic de drogues als centres penitenciaris és impossible (i això ho va declarar no fa gaire a la premsa una directora general d’Institucions Penitenciàries de l’Estat espanyol) si no s’han dedicat els recursos bàsics per a elaborar documents o estudis sobre la qüestió? No representa aquest buit teòric el més greu dels escàndols i la demostració evident de què les administracions han donat per perduda aquesta guerra des del principi? Com es poden dedicar tants i tants diners a investigar tota mena d’eruditismes i ni una sola pesseta a un programa penitenciari de seguretat interior que constitueix ni més ni menys que el requisit per a l’aplicació profitosa de la resta de programes de tractament?

Tanmateix, el nostre humil programa, que no ha necessitat cap subvenció ni el treball dels anomenats especialistes, es la prova de què alguna cosa es pot fer per evitar l’entrada de droga a les presons. I si nosaltres, en una setmana de treball, hem arribat a alguna idea vàlida, què no aconseguiran, si volen, amb recursos de tota mena i equips de tècnics, els nostres administradors i polítics! Cal demanar-los què han fet fins ara, i si no han fet res, ni tan sols un mer programa o un esbós com el nostre, aleshores no tenen autoritat moral per defensar-se de les crítiques, i fins i tot de les paraules gruixudes, que han de ploure sobre les seves respectables persones.