Declaració sobre els fonaments i objectius de l’Associació Democràtica Catalana de Funcionaris de Presons

L'Associació Democràtica Catalana de Funcionaris de Presons es constitueix amb l'objectiu de lluitar, mitjançant les armes de la raó i de la crítica científica i filosòfica, contra l'estigma social que pateix el personal de vigilància penitenciària i per la plena incorporació dels funcionaris de presons al projecte cívic que representa la Generalitat de Catalunya. Entenem que aquest és el nostre futur com a col×lectiu i que cal un decidit cop de timó per sortir del cul de sac en el qual ens ha anat ficant un sector del nostre sindicalisme.

ADECAF, però, no és un sindicat, ni aspira a ser-ho. Tampoc no vol ocupar l'espai d'altres associacions professionals que ja existeixen i centren la seva activitat en temes immediats i quotidians. L'estigma social dels funcionaris de presons és un problema ideològic de caràcter metasindical i sols pot ser afrontat i resolt en l’àmbit de la cultura. Per aquest motiu, ADECAF desenvoluparà una reflexió de tipus criminològic i ètico-jurídic que anirà adreçada al sector del personal més preocupat per la naturalesa complexa -però també apassionant- de la seva professió. En conseqüència, l'associació no vol créixer sols numèricament, ni li preocupa la qüestió -obsessiva per alguns- de l'afiliació. ADECAF vol millorar sobre tot la qualitat i el nivell de les seves anàlisis i propostes, les quals, encara que siguin elaborades per poques persones, poden exercir una influència decisiva en l'orientació dels valors de la plantilla i, indirectament, en les reivindicacions que els sindicats hauran de recollir i portar a les meses de negociació.

La superació de l'estigma social

L'experiència sindical dels darrers anys demostra que els funcionaris de presons sols podran millorar les seves condicions laborals si prèviament són capaços de resoldre el problema simbòlic i ideològic que la nostra professió arrossega des dels seus mateixos orígens. En aquest sentit, afirmem que la superació de l'estigma passa per quatre eixos fonamentals:

1) Una tasca de denúncia i refutació de les ideologies que, provinents de l'extrema esquerra, rebutgen la institució penitenciària i desqualifiquen els funcionaris de presons en termes de "carcellers". Paral×lelament, denúncia dels altres sectors -oposats- que justifiquen les crítiques de l'esquerra política i cultural identificant el col×lectiu penitenciari amb pràctiques punitives antidemocràtiques i totalment contràries a l'Estat de Dret. Aquesta doble feina de crítica haurà d'anar acompanyada d'una positiva fonamentació teòrica de la institució i en primer lloc del concepte de càstig.

2) Catalanització del Cos de Vigilància Penitenciària, tant des del punt de vista lingüístic com en la vessant cívica. Els Funcionaris de presons hem d´arribar a entendre que l'ús del català com a llengua prioritària és un element simbòlic decisiu per a superar un estigma social també simbòlic i per incorporar el Cos de vigilància penitenciària a la realitat social i institucional de la Catalunya democràtica. Cada vegada que un funcionari de presons utilitza el català en els documents escrits propis de la seva tasca, en la interacció amb els interns i en general en tot l'àmbit professional, contribueix a la desestigmatització del Cos. Igualment, la catalanització implica acabar d'una vegada amb les dinàmiques sindicals de confrontació política i començar a veure la Generalitat com a una institució a la qual pertanyem i amb la qual hem de col×laborar de bon grat. Considerem també necessari un nou uniforme i distintius propis clarament diferenciats dels Cossos estatals.

3) Assumpció de funcions educatives i pedagògiques per part de tot el personal de vigilància interior, projecte que suposa, entre d'altres qüestions, l'elaboració d'un programa d'intervenció per a funcionaris de presons i el corresponent reconeixement acadèmic, professional i retributiu.

4) Augment del nivells de formació amb la fundació d'una Facultat o Escola universitària de Criminologia i Ciències penitenciàries on es desenvoluparien les tasques de fonamentació teòrica a què hem fet referència més amunt i el saber penitenciari seria aprofundit i transmès a cada nova generació de professionals del medi.

Assolides aquestes fites, ADECAF entendrà que ha realitzat la seva tasca i desapareixerà com a associació.

Barcelona, 1er de Novembre del 1996

Fundació de l’Associació Democràtica Catalana de Funcionaris de Presons (ADECAF)

El passat 23 d’Abril, a la seu social de l’entitat, es va dur a terme la fundació de l’Associació Democràtica Catalana de Funcionaris de Presons (ADECAF), la qual, aprovats els seus Estatuts i signada l’acta fundacional, es constitueix com a organització cultural i professional degudament legalitzada.

Segons consta en l’article 2 del document estatutari, els fins de l’associació, i atès "que els funcionaris de presons constitueixen un col·lectiu estigmatitzat no sols per part de la població reclusa, sinó també pels mitjans de comunicació, per un sector de la classe política i en general pel conjunt de la societat", potenciaran "tot un seguit d’activitats orientades envers el major coneixement de la realitat penitenciària i dels col·lectius professionals que hi treballen, a fi i efecte de modificar la falsa imatge que la societat té de la presó".

Des del punt de vista ideològic, ADECAF es situa en un punt equidistant de les dues postures extremes que en l’actualitat defineixen l’arc doctrinal del món penitenciari, a saber: d’una banda, l’actitud punitivista, que aspira a reforçar la presó com a centre de seguretat, reduint els drets dels interns i, al capdavall, qüestionant l’article 25,2 de la Constitució Espanyola on s’estableix la reinserció social com a fi primordial de les mesures privatives de llibertat; d’alta banda, l’actitud exoneracionista que, en l’àmbit político-cultural de l’extrema esquerra, desqualifica la presó i els col·lectius professionals penitenciaris en termes d’institucions repressores (que sols poden "millorar" amb la seva abolició pura i simple), reivindicant la figura del delinqüent, víctima de la societat capitalista, al qual caldria no sols exonerar de tota culpa pel que fa als crims que hagi pogut cometre, sinó fins i tot proposar-lo gairebé com a arquetipus de l´heroi revolucionari i avantguarda d´una societat utòpica alliberada de la propietat privada.

Entenem que les esmentades doctrines exoneracionistes i, en darrer terme, abolicionistes, es recolzen en una imatge errònia i, en el millor dels casos, romàntica, de la figura del delinqüent, la qual remet a una concepció transgressivista de la societat que obeeix als patrons de valors en els quals s’origina i es legitima la pròpia delinqüència. La cultura de la transgressió, en efecte, va formar-se durant els anys seixanta entre aquells sectors de l’esquerra, sobretot intel·lectuals, que rebutjaven tant el comunisme totalitari com la socialdemocràcia occidental promotora de la societat de consum; com a resultat d’aquesta "critica", la Nova Esquerra va trencar tots els vincles simbòlics que l’associaven als processos de racionalització i modernització social, per defensar una concepció de l’existència centrada en el plaer immediat i en l’individualisme més radical. De fet, es va limitar a portar fins les darreres conseqüències els valors de la societat de consum que suposadament volia superar, de manera que legitimà un consumisme transgressiu (drogues, consumisme sexual, etc.) contrari a qualsevol ètica de les institucions: la família, l’escola, l’empresa, l’exèrcit, la mateixa ciència i l’Estat de Dret van ser jutjats i condemnats així per la mentalitat "progressista" (?).

La producció literària de la nova esquerra sobre el tema criminològic i penitenciari va ser força abundant i important, fins al punt que es va formar tota una escola ideològica anomenada criminologia crítica. Entre els hereus de la sensibilitat "crítica" cal destacar el filòsof francès Michel FOUCAULT, autor de Vigilar i Castigar, una obra clàssica d’aquesta tendència on el model de la presó s’utilitza com a paradigma teòric per interpretar la totalitat de las institucions modernes com a estructures repressives del desig corporal i dels valors hedonistes en general. La presó, per tant, s’esdevé el centre de les preocupacions de la Nova Esquerra i els funcionaris de presons passen a convertir-se en l’encarnació del mal radical.

La influència de la cultura de la transgressió no sols va ser teòrica, sinó que es va fer extensiva a àmplies capes socials, com ara els joves, els quals foren induïts a la pràctica del consum de drogues com a ritu de ruptura amb la " societat burgesa". Així, legitimada la droga a nivell simbòlic, sorgí la cultura de la demanda sobre la qual han anat creixent les xarxes de narcotràfic i el nou tipus de delinqüència característic dels anys setanta i vuitanta. Aquest model de criminal producte de la mitologia esquerrista i per tant germà de llet dels intel·lectuals que van nodrir la revolució del 1968, s’ha bifurcat en dos grups socials (ben diferents en apariència però originaris d’una arrel comuna), a saber: en primer lloc, els qui van obtenir l’èxit social en el món de la política i l’empresa, els yuppies de la cultura del pelotazo , la coca i la corrupció política; en segon lloc, els delinqüents vinculats a les xarxes i a la cultura de l’oferta , els quals, sobretot en els esglaons inferiors, es caracteritzen per la seva procedència obrera i lumpenproletària.

No ens ha d’estranyar, doncs, que les doctrines criminològico-penitenciàries de la nova esquerra acabessin legitimant l’exoneracionisme i l’abolicionisme, car els valors des dels quals es rebutja la presó apunten cap a la mateixa arrel que els valors dels delinqüents, és a dir, a la cultura de la transgressió, un univers mental pseudomoral on es nega tota norma i on s’adopta com a únic paradigma "ètic" l’estat de naturalesa de les societats tribals anteriors a la civilització.

Tampoc no ens ha d’estranyar que, per aquest camí, la nova esquerra, havent identificat el delinqüent amb la figura alliberadora del rebel, del sublevat contra els valors hipòcrites del capitalisme que mitjançant la cerimònia litúrgica del consum de drogues, la promiscuïtat sexual i el robatori entès com a "negació de la propietat privada", capgira la societat occidental i anticipa la utopia àcrata caracteritzada per la plena realització del plaer "sense prohibicions", acabi dibuixant una imatge diabòlica del funcionari de presons on l’executor de la llei, quant límit del desig i del plaer, adquireix el significat del botxí, és a dir, en definitiva, de la mort i el no-res, l’antivalor absolut i l’enemic "metafísic" per excel·lència.

Però tal vegada sí ens estranyarà que certs sindicats penitenciaris plenament inserits a la cultura d’esquerres, hagin plantejat la seva relació amb els funcionaris de presons en termes purament instrumentals de creixement afiliatiu, abandonant-los a la seva sort quan un conflicte amb els interns ha obligat a escollir entre els deures sindicals i la mitologia profunda de la cultura transgressivista. El fet és que les cúpules polítiques i ideològiques d’aquest monstre burocràtic gegantí que és CC.OO., han actuat mirant de reüll l’opinió pública "progressista" que veu en els funcionaris de presons l’ombra del mal radical, i han afirmat sense escrúpols allò de "nosotros no defendemos a torturadores" i "este tema no interesa políticamente", una frase que ara s’han hagut d’empassar quan els jutges han determinat que el 14 de Maig del 1990, a la presó Model de Barcelona, no va haver-hi tortures ni maltractaments, sinó sols una actuació errònia determinada per l’agressió injustificada dels interns. Aquest exemple del 14 de Maig ens demostra, en definitiva, que hi ha una relació ben estreta entre les teoritzacions filosòfiques esmentades i la realitat quotidiana de la presó, de la qual els funcionaris n’hem de ser plenament conscients.

L’estigma social dels funcionaris de presons, però, no és sols el resultat de certes ideologies que amaren una bona part del teixit social, sinó també l’herència de la presó totalitària franquista, dels abusos reals que els carcellers hi van cometre i que la memòria col·lectiva no pot oblidar. El victimisme indiscriminat i la actitud de complicitat que alguns confonen amb el companyerisme és, per tant, el pitjor que hom pot fer en favor d’un col·lectiu de treballadors en el qual ja no hi ha torturadors, però on alguns encara somien amb els símbols i el tarannà punitivista com a dogma inqüestionable al voltant del qual pretenen de recuperar el prestigi social perdut. Nosaltres afirmem, tanmateix, que no hi ha cap recuperació possible de la figura del carceller, que cal abandonar definitivament aquest mite i reconstruir la nostra professió a partir d’un nou paradigma on l’educació haurà de jugar un paper decisiu.

Dit breument, ADECAF vol qüestionar allò que han representat, i representen encara, sindicats d’ideologia esquerrista com ara CC.OO., o d´ideologia reaccionària com la secció de presons d´U.S.O. (provinent de la U.F.I.P. i de la ultradretanista A.S.I.). Valorem el fet que a CC.OO. ja s´ha produït un canvi esperançador amb l´entrada a la direcció de l´Agrupació de personal penitenciari d´alguns dels que van marxar arran dels esdeveniments del 14-M, però aquest canvi encara s´ha de confrontar amb situacions reals. Pel que fa a U.S.O., no sols no han hagut canvis, sinó que nosaltres mateixos vam haver d´abandonar aquesta central per la seva tendència cada vegada més forta a la politització anti-catalana, anti-democràtica i repressiva. En aquest sentit, afirmem que sols la dimissió de Manel Allué i de la seva executiva podria representar l´inici d´una nova etapa en el sindicat majoritari i, per tant, el naixement d´una veritable esperança en el cel permanentment nuvolat dels funcionaris de presons de Catalunya.

La lluita contra l’estigma social dels funcionaris de presons no pot consistir en declaracions genèriques sobre el caràcter angèlic i meravellós dels treballadors penitenciaris: aquesta propaganda barata se la deixem a la secta "majoritària" que habitualment ja se’n encarrega. El que demanem és un canvi real en l’estructura de las nostres funcions que evidentment haurà d’emfasitzar els aspectes educatius a què hem fet referència. Per tant, entenem que la lluita contra l’estigma social es concreta en l’adopció de funcions pedagògiques i en la defensa d’aquesta meta com a eix vertebrador de totes les reivindicacions laborals.

Malauradament, caldrà desenvolupar en primer lloc una tasca de conscienciació al si del mateixos sindicats i de la plantilla en general, perquè encara que sembli increïble, no ha hagut en els programes ni en las propostes negociadores cap referència a aquest tema decisiu. La primera excepció ha estat la figura del Tècnic Formador introduïda per Manuel García García, Coordinador general de CC.OO., però si llegim la proposta del sindicat "majoritari" publicada recentment, es podrà comprovar que l’esperit del punitivisme és l’única inspiració d’unes reivindicacions on sols es parla de seguretat, equips antiavalots, sprays d’acció "adequada", més sou, més festes i, a ser possible, més "autoritat", és a dir, més impunitat en les actuacions repressives. La situació del nostre col·lectiu és tan greu que la majoria dels sindicats no han estat capaços de captar la potencialitat de les propostes de l’Administració en matèria pedagògica (tutories, equip multidisciplinar, etc.). Evidentment, de l’U.S.O. no es podia esperar una altra cosa, però si ja resulta preocupant que aquest sindicat ens "representi" en algun sentit, més ens hauria de preocupar que la resta de sindicats, tot i no estar marcats pel punitivisme ideològic, hagin oblidat tota reflexió sobre les causes de l’estigma social i sobre la necessitat de vincular la tasca penitenciària de vigilància a algun programa d’intervenció educativa.

En els propers mesos, ADECAF presentarà als sindicats que hi vulguin col·laborar, un projecte de revista penitenciària especialitzada on, a més de propostes relacionades amb l’assumpció de funcions pedagògiques per part del funcionaris de vigilància penitenciària, es desenvoluparà un crítica oberta a las postures punitivistes i a la criminologia crítica; es descabdellarà també un estudi destinat a fonamentar la legitimitat de les institucions penitenciàries i en primer lloc la validesa i el sentit del concepte de càstig; al capdavall, es proposarà impulsar un salt qualitatiu en el nivell de consciència dels treballadors carceraris. Entenem que aquesta reflexió filosòfica sobre les presons representa l’esglaó immediat per introduir les funcions pedagògiques en les propostes de reivindicació laboral, a fi i efecte d´assolir en la realitat les esmentades funcions i, a les acaballes, superar l’estigma que impedeix la plena realització del mandat constitucional .