Al voltant de 200 funcionaris de presons (molts menys que el dia 27 davant de la Model), es varen manifestar el passat primer de Març entre la plaça de Sant Jaume i la seu de la DGSPiR al carrer de Casp. Mentre mostraven pancartes insultants contra membres de l’esmentada Direcció General, van corejar consignes com ara "Queremos conocer las listas del Arny" i, per completar la festa, van pintar amb sprays frases on es podia llegir "Ig-nazi feixista" signades amb la sigla USO. Ningu no sabia si es tractava d’un acte sindical o d’una concentració política extremista, confirmant així tot el que ja vam dir al nostre article del dia 28 al diari AVUI, a saber: que cert sindicat estava manipulant les reivindicacions laborals dels funcionaris de presons en un sentit clarament ideològic, inconstitucional i anticatalà. Els danys immensos que tots aquests fets han provocat en la imatge pública dels treballadors penitenciaris són ja irreversibles, però el que resulta vergonyós és que centrals com ara CC.OO, UGT, SAC i CATAC, totalment alienes a l’estratègia destructiva i fanàtica de l’esmentat sindicat però mogudes per un fals afany d’imatge radical, s’hagin deixat arrossegar per una minoria que no té representació a la Mesa negociadora i que sols podia adquirir protagonisme portant al carrer i politizant en un sentit nefast el que en un principi haurien d´haver estat unes negociacions decisives per al futur del Cos de vigilància penitenciària a casa nostra.

Es cert que els funcionaris favorables a la mobilització no són conscients de servir a una altra causa que els seus drets laborals, però també és cert que han acceptat recolzar acríticament la consigna de no votar CiU com si fos cosa natural la barreja d’aquestes dues qüestions, la sindical i la política, en ple periode electoral.

D’alta banda, que els instigadors sí tenen plena consciència d’haver iniciat tot el procés a desgrat de la resta de sindicats, ho demostra el següent text extret de l’editorial del seu darrer butlletí:

"A estas alturas a nadie se le escapa que desde un primer momento la iniciativa fue llevada por la USOC. Nosotros realizamos en primer lugar la convocatoria e invitamos a los demás sindicatos a adherirse. La respuesta cara a la galería de las demás organizaciones fué unánime: todas participaron. Unos de forma sincera y unitaria; otros obligados por las circunstancias de dar una imagen no querida por ellos ante sus propios afiliados, participando de manera formal para no retratarse ante sus afiliados" (Al Descubierto, nº4, pag. 1).

En propers números de ADECAF, desenvoluparem de forma exhaustiva una anàlisi, amb dades concretes i verificables, del significat de les mobilitzacions, a fi i efecte de legitimar l’única postura tàctica que a hores d’ara considerem seriosa, a saber: l’adoptada per la CSIF i CEMSATSE, els sindicats que segueixen negociant.

La caiguda dels nivells de participació en els actes convocats pels sindicats contraris a les negociacions (50 persones en la darrera concentració), ens hauria de fer reflexionar sobre l’existència d’un ampli sector de funcionaris, silenciós fins ara, però indiferent i fins i tot contrari a les mobilitzacions tal i com s’estan duent a terme. Això ens obligaria, alhora, a cercar quines són les causes de la cada vegada major indiferència de la plantilla i de la creixent divisió entre els sindicats de la plataforma mobilitzadora. Tanmateix, aquestes causes no poden ser altres que la inutilitat d’una festa "reivindicativa" en la qual alguns personatges salven el pedigrí contestatari, però on a la vegada es deixa oberta la possibilitat inquietant de què la Direcció General imposi la versió més dura de la seva proposta. Per aquesta raó, hem d’agrair a la CSIF que no s’hagi aixecat de la Mesa, perquè en el moment que això passi, el Departament de Justícia podrà donar per conclosa l’etapa de diàleg amb els sindicats i estarà en condicions d’emetre un decret que liquidi definitivament el tema. Per tant, i malgrat l’ambient de caza de brujas i la intoxicació promoguda per certes centrals contra tothom qui s’oposi a llurs directrius, estem moralment obligats a recordar allò que una bona part de la plantilla sembla no tenir en compte:

1) Hi ha molts funcionaris del grup D que poden veure amb bons ulls l’assumpció del treball a interior a canvi d’un augment salarial superior al proposat fins ara per la D.G., i ningú no els ha consultat si volen que això es negociï;

2) Per als interins, potser és més important la garantia escrita de conservar el lloc de treball, amb l’esmentat augment del complement específic, i de consolidar la plaça en un concurs oposició lliure de psicotècnic, que no llençar ous i tomàquets a les forces de l’ordre en un acte lúdic al carrer de Casp. Seria molt demanar una actitud de consideració i respecte envers els qui opinem així, o haurem de seguir escoltant-nos tothora la paraula "venut" i "traidor"?

3) Pel que fa a l’Area Mixta, ens trobem en la mateixa situació: per a aquests funcionaris, tal vegada és interessant un augment de quinze a vint mil pessetes i l’assumpció de funcions pedagògiques proposada per la D.G., en la mesura que aquestes funcions representen un pas importantíssim cap a la desestigmatització social del cos de vigilància, fet que cal veure com l’inici d’un procés extensible potser al grup D.

Podriem parlar també de millores a l'horari (4-4, etc) i a la formació, entre altres temes, però sols aquests tres punts, que afecten a una part important de la plantilla, ens semblen suficients per qüestionar el valor sindical real d'unes mobilitzacions basades en arguments com ara "no hay que bajarse los pantalones", "Ig-nazi feixista", "Pepito es un corrupto", etc.

En definitiva, ningú no ha valorat els elements positius que, negociant amb rigor, la plantilla pot obtenir a canvi d'aquesta reconversió del sector penitenciari, sobre tot tenint en compte que, fem el que fem, la D.G. imposarà el marc global de la seva proposta, determinada per les polítiques globals de restricció presupostària i reducció del dèficit públic. L'obligació dels sindicats no és defensar el seu honor, car no es tracta d'una qüestió de dignitat o poder, sinó d'utilitat i servei als treballadors. Per als que parlen de solidaritat, recordem que hi ha encara molts interins cessats el 1993 que romanen al carrer: es necessari, doncs, salvar el més important, a saber, el lloc de treball i sols després plantejar la resta dels temes.

Evidentment, les mobilitzacions conserven un aspecte legítim: el dret que té un sector de la plantilla, clarament perjudicat, a manifestar la seva disconformitat amb el marc global de la negociació, però el que cal no oblidar és que els manifestants, concentrats, tancats, etc. no representen tota la plantilla, sinó sols un sector, i que acabada la "festa" dels ous i les verdures, ens poden haver ficat a la resta en una situació força perillosa i irreversible, la qual pot evitar-se únicament si es comença a negociar de forma immediata. Per aquest motiu, demanem als sindicats seriosos (de la resta no cal parlar), que repensin la seva actitud i que enlloc de preocupar-se tant pel seu propi prestigi com a sigla cañera, es plantegin les coses en termes de responsabilitat envers un col×lectiu de treballadors que, d'aquí a dos mesos i amb l'entrada en vigor del nou codi penal, pot veure’s sotmès a unes condicions laborals d'una duresa que recordi els temps més obscurs de la presó totalitària.

El passat 16 de Novembre i aprofitant "l’oportunitat" de les eleccions al Parlament de Catalunya, USO PRISIONES convocà una manifestació en la qual, segons publicà la notícia del diari EL MUNDO (17-11-95) es va recomanar que "no se de apoyo a la política (...) de la Direcció General de Serveis Penitenciaris i de Rehabilitació" i "no se vote a CiU". Durant els mesos següents, USO ha desenvolupat tota una campanya contra la Direcció General esmentada i aviat convocarà noves mobilitzacions que coincideixin amb les eleccions generals al Congrés dels Diputats. Tanmateix, i a banda del dret legítim que té tota organització sindical a expressar-se dins la legalitat, seria convenient que l’opinió pública fos informada sobre les característiques del sindicat que ha promogut aquestes maniobres, de manera que ningú no s’equivoqui respecte al rerafons polític que inspira al Secretari General d’USO PRISIONES, Manuel Allué, i a la seva "executiva".

En primer lloc, USO PRISIONES representa a tot aquell sector del personal penitenciari de vigilància que no ha acceptat el canvi democràtic i que rebutja tant l’article 25.2 de la Constitució vigent, com l’Estat de les Autonomies i, en conseqüència, la Generalitat quant institució i el sistema polític actual en el seu conjunt. Evidentment, aquestes postures no es fan paleses de forma expressa, sinó que cal un coneixement directe del sindicat (una "experiència") per percebre quins són els eixos simbòlics del seu missatge i el tipus de persones que s’hi reconeixen. USO PRISIONES, en efecte, es serveix de la demagògia que comporta el discurs de la MANO DURA amb els presos, per nodrir a l’interior de les institucions penitenciàries de Catalunya una mena de bastió reaccionari els primers perjudicats pel qual són els mateixos funcionaris de presons, que veuen confirmada la idea de Quevedo quan diu, a El alguacil endemoniado: "¿Quién podría negar que demonios y alguaciles no tenemos un mismo oficio? Si bien (...) los demonios lo fuimos por querer ser como Dios, y los alguaciles son algua-ciles por querer ser menos que todos".

En segon lloc, USO PRISIONES és el sindicat que articula tota la sensibilitat anti-catalana heretada del personal penitenciari predemocràtic, afegint així un nou obstacle ideològic a les seves relacions amb la Direcció General de Serveis Penitenciaris i de Rehabilitació. No em refereixo als funcionaris castellanoparlants, que n’hi ha molts d’indiferents a tota qüestió política, ans a la minoria hostil al poble, la llengua i la cultura catalanes, enemics de les institucions autonòmiques de Catalunya i, a les acaballes, adversaris aferrissats de qualsevulla política de personal que la D.G. pugui dur a terme, independentment del seu contingut sindical.

Cal insistir en el caràcter minoritari dels trets que acabo d’esmentar, car un percentatge força alt d’afiliats, votants i simpatitzants d’USO PRISIONES són desconeixedors d’unes directrius doctrinals pseudo-sindicals imputables sols al nucli dirigent i a un petit sector de "la base". Però, dir això encara seria poc, si pensem que en el darrer Congrés de la USOC a nivel nacional (Catalunya), on va ser elegit Jordi Sansalvador com a Secretari General, i en el Congrés de la Federació (USTA) a la qual pertany USO PRISIONES, l’USO com a institució catalana adopta una línia on es reivindica l’espai del sindicalisme nacional corresponent a allò que seria ELA-STV a Euskal Herria i CIG a Galiza. Aquestes contradiccions internes han provocat ja, que alguna altra vegada, mentre vaig ocupar la Secretaria d’Acció Sindical, es qüestionés la fidelitat a la USOC, tot proposant l’escissió immediata i la fundació d’un sindicat "corporatiu" que gaudís de plena llibertat econòmica i ideològica.

Enguany, USO PRISIONES no té representació a la Mesa negociadora de la Generalitat, però és el sindicat que va obtenir més vots a les darreres eleccions en el sector penitenciari, circumstància que ja ha instrumentalitzat per exercir una pressió política en prejudici d’un partit concret. De manera que la campanya iniciada el 16 de Novembre -i que segurament conclourà poc abans del 3 de Març- no es pot qualificar en termes d’acte sindical, sinó com a acte de propaganda política i electoral contra el nacionalisme català, contra l’article 25.2 de la Constitució i contra les institucions autonòmiques... Tanmateix, més que un fet puntual el que volem destacar aquí és que aquests esdeveniments sense importància aparent ens haurien de fer reflexionar una mica més sobre la problemàtica de "sindicalisme i política a les presons", car no és casual que certes postures ideològiques siguin cada vegada més representatives dins les institucions penitenciàries de Catalunya a vint anys de la transició democràtica.

En aquest sentit, tal vegada semblarà una paradoxa afirmar que les causes de l’esmentada situació calgui cercar-les en la incompetència d’un sindicalisme social-comunista, el de CC.OO., que, responent a les pautes doctrinals de la Criminologia Crítica (marxista) i a una sensibilitat "progressista" (?) on es diabolitza als cossos de seguretat de l’Estat i especialment als funcionaris de presons, ha llençat als braços d’opcions extremistes contràries a una part important del personal penitenciari. Aquest personal ha estat la fàcil moneda de canvi de les cúpules polítiques de CC.OO., vinculades descaradament a Izquierda Unida i a certs partits d’extrema esquerra (com es va palesar d’ençà als fets del 14 de Maig a la presó "Model" de Barcelona). Els funcionaris que s’han sentit traïts i estigmatitzats per una mentalitat que sols té ulls per al patiment dels presos però no per al dels treballadors "de blau" que han de suportar unes condicions de treball moltes vegades inhumanes i degradants, han volgut aturar el rellotge de la història i han mitificat els temps on havia "autoritat" i l’uniforme era temut i respectat. Els fracassos d’un sindicalisme doctrinari i estúpid han nodrit, en una paraula, la llavor de la mentalitat penitenciària més regressiva que a hores d’ara avança camuflada darrere les sigles d’USO PRISIONES i que ja ha tancat les seves urpes indignes sobre ¼ part de la plantilla de vigilància.

Quan el Gener de 1994 ens vam comprometre amb aquest sindicat, ocupant diferents càrrecs com ara la Secretaria d’Acció Sindical i les secretaries generals de les seccions sindicals, vàrem presentar un projecte que comportava, entre d’altres qüestions, bastir un front ideològic contra les postures filosòfico-crítiques que, des d’una opció política determinada (la qual, per cert, no és la de CiU) han estigmatitzat els funcionaris de presons, envoltant-los d’una xarxa simbòlica maniquea que impedeix la normalització de les relacions sindicals a les institucions penitenciàries. Malauradament, alguns ineptes van confondre aquest qüestionament ideològic relatiu a la diabolització del "carceller" amb el recolzament a la doctrina que nega l’article 25.2 de la Constitució i cerca un enfrontament polític amb la Generalitat com a institució autonòmica. Enguany, des de la llibertat de paraula que ens suposa haver abandonat l’ambient paranoic i malaltís característic del "sindicat majoritari", voldríem realitzar una crida als funcionaris de presons de Catalunya perquè reflexionin sobre dues qüestions bàsiques que ens afecten i que seran decisives per al nostre futur professional immediat : 1) El sindicalisme penitenciari català no avançarà mentre no superi les barreres ideològiques que arrossega la figura del "carceller" i, per tant, mentre no rebutgi les opcions sindicals d’esquerra i extrema esquerra (CC.OO.) que han legitimat, per activa o per passiva, aquesta estigmatització del col·lectiu; 2) El qüestionament dels esmentats prejudicis simbòlics i doctrinals no comporta pas la identificació amb una ideologia que nega l’article 25.2 de la Constitució o la llei de normalització lingüística, tot insinuant una simpatia demagògica envers la presó pre-democràtica, sinó més aviat el contrari: aquesta resposta reaccionària a la diabolització dels funcionaris penitenciaris, confirma tots els llocs comuns insultants que volen imputar-nos els qui practiquen el discurs de la desqualificació personal i professional.

Per aquesta raó, demanem als afiliats a USO PRISIONES que repensin la seva vinculació amb aquest sindicat nefast, i de la mateixa manera que Manuel Allué ha demanat que no es voti CiU, nosaltres demanem que no es segueixi donant suport a una opció obertament perjudicial als nostres interessos i que, com més avanci, més ens esfondrarà en el rebuig social i en la ruptura política amb la Direcció General. Les conseqüències d’aquesta ruptura a nivell professional són prou conegudes per tots els funcionaris que ja les han patit, però, l’error de votar o afiliar-se a USO PRISIONES per combatre-les no és un altre que el de confondre les causes del mal amb el seu remei, car la ideologia d’USO PRISIONES és precisament allò que cal extirpar d’arrel si volem millorar de debo les nostres condicions laborals.

En definitiva, sols l’abandonament de les opcions sindicals que representin determinades ideologies (CC.OO., USO) i el desenvolupament dels sindicats que volen i poden tractar de tu a tu amb la D.G. sense haver de superar cap obstacle simbòlic extrasindical, és una garantia de futur per als funcionaris de presons. D’aquest canvi en el mapa electoral i afiliatiu dependrà l’èxit de la negociació i, sobretot, el reconeixement dels funcionaris de presons com a membres reals del personal de la Generalitat.

La publicació d’aquest article, a més d’una resposta al mateix diari per part del sindicat afectat, a la qual ens referirem en propers butlletins, ha provocat tota una sèrie de maniobres absolutament il·legítimes i condemnables com ara que s’investigui el passat de membres d’ADECAF a fi de poder intimidar a l’associació i aturar així, mitjançant mètodes que recorden la màfia siciliana, una crítica racional que, sembla ser, espanta a certs poders fàctics. Cal dir que nosaltres no tenim res a ocultar i que portarem als tribunals totes les difamacions que certs personatges nefastos estan començant a fer circular.

La qual cosa posem en el vostre coneixement, als efectes oportuns.