Aquest 1er de juliol es compleix el tercer aniversari de l’alliberament de José Antonio Ortega Lara, funcionari de presons segrestat per la banda terrorista ETA el 17 de gener de 1996. Malauradament, quan redacto aquestes ratlles en record d’una persona que exemplifica, amb el seu patiment, la diferència entre carcellers i funcionaris penitenciaris, ETA es troba en plena ofensiva contra les persones normals i no sembla que la fi de la violència es pugui albirar a curt o mig termini. Tota la societat viu, a hores d’ara, sota l’imperi de la por perquè un grup malalt d’orgull, incapaç de raonar i de respectar els drets humans de l’altri, pretén imposar per la força una barreja d’idees nazis i marxista-leninistes absolutament tranuitades i que ningú no vol recolzar de forma voluntària. Mancat de fonament, l’irracionalisme etarra ha de recórrer així a les pistoles per obligar-nos a acceptar que 2 i 2 són 6...

Això és, si més no, el que hi diuen els mitjans de comunicació, i segurament hi ha una part de veritat en aquesta versió dels fets aplicada a les bases del "ramat" abertzale. Tanmateix, el que de debò volen els caps terroristes no és imposar-nos per les armes les seves absurdes doctrines –en les quals, em penso, ni tan sols ells mateixos hi creuen ja-, sinó, com han teoritzat moltes vegades llurs estrategues professionals, provocar una resposta violenta per part de la societat i de l’estat democràtic, una reacció sagnant que canviï de sobte les regles de joc constitucionals i condueixi tothom al terreny de la "violència política", allà on els pistolers se senten legitimats i bons encara que acabin derrotats per una força material molt superior. La qüestió, per tant, és que ningú no suporta massa temps el rol de deixalla existencial, precisament el que són els terroristes per "culpa" de conceptes com ara la decència, els drets humans, etcètera. En definitiva, ETA malda per justificar una forma de vida, el terrorisme mateix, la qual cosa inclou salvar les biografies dels seus dirigents, tornar a l’època feliç del judici de Burgos i de l’atemptat contra Carrero Blanco. Emperò, la realitat és una altra; els qui a hores d’ara lluitem en condicions d’inferioritat som els ciutadans; de fet, no "lluitem": ens trobem totalment indefensos i hem de morir com a xais a fi que no passi precisament el que ETA pretén que passi. La força dels ciutadans és exclusivament moral perquè la moral és exclusivament allò que ETA vol esclafar. En conseqüència, els estrategues etarres tenen raó en alguna cosa: si la moral s’ensorrés, si la superioritat física de la societat espanyola s’imposés al terrorisme per vies inconstitucionals i tot, absolutament tot, es pogués explicar en termes polítics, enviant, per exemple, la Brunete -no-mediàtica- al País Basc, aleshores, efectivament, ETA hauria guanyat i les víctimes innocents d’una colla de mafiosos, nens inclosos, passarien a ser "morts civils" en la guerra d’alliberament d’Euskal Herria. Un conflicte desproporcionat on, repeteixo, els dirigents etarres, vençuts llavors en una clara situació d’inferioritat, però amb el títol moral d’herois i patriotes, ocuparien el lloc d’honor com a caps d’un govern basc a l’exili.

La distinció entre funcionaris i carcellers remet també a un concepte moral. Carceller és qui viola els drets humans de persones sota la seva custòdia; carceller pot ser un pare, un marit..., i no sempre en un sentit poètic -si no, que s’ho diguin a les dones maltractades. El món etarra no deixa ni un moment de qualificar de carcellers els funcionaris de presons; per exemple, a la revista Ardi Beltza, a càrrec de l’antic director d’Egin Pepe Rei, es dediquen centenars de pàgines a difamar el col·lectiu. Aquesta revista, segons diversos mitjans de premsa, "assenyala" persones que, curiosament, acaben sent objectius d’ETA. Els únics funcionaris de presons defensats per la publicació són els de CATAC Presons, un fet que algú hauria d’explicar perquè pot aixecar sospites: "Pero faltaba un peldaño más: buscar los culpables. Los periodistas-policías no se paraban en barras y se lanzaban contra el sindicato catalán de prisiones CATAC, los sindicatos CNT, IAC, COS, la organización juvenil Maulets, la plataforma independentista PUA e, incluso, contra el Ateneo La Torna. De una tacada –y siempre vía ETA- se arremetía contra el enemigo común" (ARDI BELTZA, núm. 3, març de 2000, pàgina 106). Si ETA ens titlla de "carcellers" és perquè vol que ho siguem, i això forma part fonamental de la seva estratègia. Volen que maltractem els presos –i no sols els d’ETA- perquè pensen que així ens convertirem en peons d’una guerra que no pretenen guanyar, car la seva victòria consisteix sols a fer-la realitat... En definitiva, cada funcionari de presons esdevingut carceller és un triomf per a ETA, puix que carcellers són els sicaris d’un poder sense dret, i aquest monstre, el Poder, representa l’essència mateixa de la banda terrorista. Carcellers foren els qui van segrestar i torturar el funcionari de presons Ortega Lara; carcellers són els suposats funcionaris de presons que persegueixen altres funcionaris de presons pel sol fet de defensar els drets fonamentals dels reclusos i lluitar, així, en favor de la dignitat del col·lectiu professional; carceller és sempre qui sotmet la moral, els valors ètics, la veritat fins i tot, a la dinàmica de la política, l’economia, el sindicalisme..., sacrificant a les acaballes els mateixos drets humans. No importa en nom de quina ideologia es realitzin aquestes pràctiques: per als funcionaris de presons, com a peça clau en l’existència d’un ordre jurídic democràtic, la identitat sagrada del nostre col·lectiu es basa en el respecte a la llei per sobre de tots els cants de sirena del corporativisme o les provocacions dels assassins.

Ortega Lara era un funcionari, no un carceller, i una excel·lent persona i pare de família. Massa per a molts, el seu únic orgull va ser la decència. Per aquest motiu fou segrestat per ETA i segurament hauria aparegut, com a enemic del poble basc, a la revista Ardi Beltza, la mateixa que es desfà en lloances a CATAC Presons. Quan penso en Ortega Lara, no sé per quin motiu, sento el murmuri d’un mercat un dia qualsevol -o no qualsevol, potser un nadal-, i la gent passejant; però no puc separar la seva imatge de la llum, d’aquell raig de d’esperança que ens va il·luminar el 1er de juliol de 1997, en ser alliberat per la Guàrdia Civil.

Figura entranyable, escut nostre, José Antonio, no t’oblidem!!!

El passat 19 de juny, a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i amb motiu de l’aniversari de l’atemptat d’Hipercor, es celebrà una conferència sobre la situació actual de les víctimes del terrorisme. L’acte, on actuava com a ponent, entre d’altres, l’advocat de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), el Sr. Josep Maria Fuster-Fabra (també advocat d’ADECAF, juntament amb la Sra. Roser Navarro, en diferents accions judicials que afecten la nostra associació), fou sobretot una reflexió sobre la situació d’abandonament que pateixen les víctimes del terrorisme, la qual contrasta amb la cobertura i els ajuts de què gaudeixen els mateixos ex terroristes per part de determinades institucions, suposadament democràtiques, com ara el PNV. En aquest sentit, J. M. Fuster-Fabra es feia ressò de les manifestacions de la Sra. Sonsoles Álvarez de Toledo, presidenta de l’AVT, en relació al nacionalisme basc: "no hay conexión ninguna ya que somos completamente antagónicos. Nunca se han dirigido a nuestra Asociación, sólo han mostrado un interés casi exclusivo por los presos etarras, sin tener sensibilidad alguna por la situación de las víctimas y sus problemas que precisamente son consecuencia de los actos de los etarras que defienden". Entre d’altres qüestions, Fuster-Fabra va fer referència als mitjans financers (7.000 milions de pessetes anuals) que sostenen l’activitat destructiva tant dels assassins etarres com dels sectors que els recolzen des de còmodes escons parlamentaris, i plantejà la possibilitat d’una nova estratègia de lluita contra ETA centrada en l’ofegament econòmic de la banda.

Tot seguit intervingué el Sr. Roberto Manrique, delegat de l’AVT a Catalunya, el qual, a més d’insistir sobre el tracte indigne que les víctimes d’ETA reben per part del poder judicial i de la classe política tota, va fer referència expressa a la situació catalana recordant l’activitat a casa nostra, sovint oblidada, de diferents grups terroristes d’extrema dreta i d’extrema esquerra, i les seves corresponents víctimes. Cal recordar que l’AVT no és una organització política anti-nacionalista, sinó una ONG que rebutja el terrorisme vingui d’on vingui, la qual cosa vol dir que no condemna el nacionalisme per la seva ideologia, sinó per la seva complicitat política i les seves omissions culpables en relació a les brutalitats de l’independentisme radical. És, per tant, en un sentit ètic i de defensa dels drets humans, i no polític, que s’han d’interpretar les següents declaracions de Roberto Manrique en el número 37 del butlletí informatiu de l’AVT: "El ínclito, y al parecer encantador señor Otegui, ya tuvo su tiempo para explicarnos, en nuestra querida Barcelona, ciudad de las grandes azañas etarras, cuál era su "proyecto para la paz en Euskal Herria". Y al ciudadano medio le sorprendería saber el interés demostrado por muchos políticos en acudir aquel día de febrero de 1999 al hotel Ritz, para escuchar los argumentos sanguinarios que el citado individuo representa" (LA FUERZA DE LA RAZÓN, pàg. 26). Hem d’entendre que, més enllà de la política, és a dir, per damunt dels criteris instrumentals que guien aquesta activitat legítima, els valors ètics i els drets humans segueixen existint com a límit i principi regulador (en el sentit kantià del terme); la política desvinculada de tot fonament ètic, sigui del signe que sigui, condueix sempre, de forma necessària, a l’horror i al crim. Les organitzacions de drets humans són així entitats ètiques que tenen com a finalitat recordar als polítics i als economistes sense escrúpols, també als sindicalistes, allò de "fins aquí hem arribat". Confondre aquest tarannà amb una ideologia política determinada o amb un interès partidista, serà sempre l’argument i l’excusa de personatges que han reduït tot el seu univers mental a categories ideològiques de curta volada moral.

L’esdeveniment, presentat pel col·laborador del diari LA RAZÓN Sr. Bruno Aguilera, va concloure amb diferents intervencions del públic on es palesava, amb l’evidència esgarrifadora del testimoni de primera mà, quina és l’autèntica i miserable realitat amagada sota la propaganda de l’independentisme radical. Exemple: durant el judici, un terrorista semi-analfabet li diu a la seva víctima que hauria d’estar orgullosa d’haver patit per Catalunya i que ell, patriota català, ho tornaria a fer. Davant aquestes monstruositats, no és possible una altra actitud que el rebuig i l’aïllament social sense contemplacions dels elements que, narcotitzats per l’odi, capbussats en el món ambigu de les justificacions i de les racionalitzacions barates (sempre et diuen a qui beneficia políticament aquesta o aquella idea, actitud o institució, sense entrar en el fons ètic de la qüestió), empatollats en l’estira i arronsa de les estratègies i de les tàctiques, acaben anant a dinar amb el senyor Otegui.

Voldríem recordar ara quina va ser l’actitud de l’independentisme radical català davant un acte de terrorisme que es realitzà a casa nostra i va elegir com a víctimes de la seva bogeria treballadors de la "classe obrera" catalana, és a dir, d’aquell tipus de persones que partits com ara el PSAN, sindicats com ara la Coordinadora Obrera Sindical (COS) o tendres organitzacions adolescents com ara els Maulets, diuen representar i defensar davant l’opressió del capitalisme espanyol. Així, en el llibre escrit pel militant de la USTEC Carles Castellanos, podem llegir les perles següents: "Suport a HB i atemptat d’Hipercor. Un altre element de crisi per a l’independentisme català ha estat la forma en què s’ha establert la col·laboració amb el moviment d’alliberament basc, per les repercussions que ha tingut en el moviment independentista català. A ningú no escapa la importància del moviment de solidaritat i la influència que ha tingut per al moviment independentista català la lluita del poble basc. El naixement de l’independentisme català depèn de manera important de l’existència d’aquell altre moviment germà (...) És seguint aquestes consideracions que l’MDT (...) conjuntament amb d’altres forces polítiques, decideix de donar suport a Herri Batasuna en la campanya de les eleccions al Parlament Europeu del 10 de juny de 1987. L’objectiu és realitzar una tasca d’agitació política i finalment aconseguir situar una persona representativa dels interessos independentistes. Com és sabut l’operació té èxit i HB treu parlamentari i recull als Països Catalans 53.000 vots" (L’independentisme català –1979-94-, D.L. B-39456-1994, pàgines 104-105). A hores d’ara cal fer memòria i recordar que l’MDT, dirigit per Carles Castellanos, segueix funcionant amb la mateixa ideologia que l’any 1987 -la perfecció marxista-leninista no necessita millores- i que el Primer de Maig de 1999 es manifestava amb la IAC, Intersindical Alternativa de Catalunya (CATAC, USTEC-STES, CAU, CATAC-CTS), en una convocatòria per separat on també eren convidats el PSAN, la Coordinadora Obrera Sindical i altres grups independentistes radicals d’idèntiques característiques ètiques i morals: "La convocatòria d’un 1er de Maig sota el signe de la unitat a Barcelona, per part de quatre confederacions (Coordinadora Obrera Sindical, IAC, FTC, USC) i nou sindicats d’empresa o sector, a més a més del MDT, el PSAN, la PUA de Cerdanyola i els casals independentistes La Torna i de Sants, a banda d’Els Verds, constitueix un fet força transcendent" (revista LLUITA, òrgan oficial del PSAN, número 207, maig-juny de 1999, pàgina 7). Força transcendent, sí, però també força repulsiu per als 300 funcionaris de presons integrats a la CATAC el mes de febrer de 1999, procedents d’USO. En efecte, Castellanos es queixa que l’atemptat d’Hipercor va fer molt de mal... al terrorisme català -sí, heu llegit bé, aquesta, i no altra, és la seva crítica: "L’atemptat va disparar la crispació i el rebuig per qualsevol tipus de violència; el discurs referent a la lluita armada va perdre els elements de justificació política que havia anat forjant Terra Lliure" (L’independentisme català 1979-94-, D.L. B-39456-1994, pàgina 105). Com podeu veure, certes citacions es comenten soles; hi afegiria, emperò, que amb aquests amics, Catalunya i nacionalisme català no necessiten enemics.

Pel que fa al sindicalisme, fóra ingenu nodrir falses esperances: la trista realitat és la mateixa. Així, en el butlletí Coordinació número 10 (de la Coordinadora Obrera Sindical, C.O.S.), amb data de 4 de juliol de 1987, és a dir, quinze dies després de l’atemptat a Hipercor, llegim el següent: "L’atemptat a Hipercor de Barcelona. Un altre motiu de reflexió ha de ser el preguntar-nos perquè la lluita entre l’estat espanyol i el moviment d’alliberament nacional basc es desenvolupa en territori català. Un factor inmediat (sic) podriem trobar-lo en el fet de que (sic) feia poc HB havia tret, en les passades eleccions, una considerable quantitat de vots als PPCC; dada que, ben segur, no ha passat per alt cap de les dues parts enfrontades. Però, més important que això, hem sembla el fet de que (sic) Catalunya (PPCC) forma part de l’estat espanyol i es converteix, per aquest motiu, en teatre directe d’aquesta guerra. La feblesa del propi moviment d’alliberament nacional català, ajuda a que (sic) aquest espai sigui ocupat i aprofitat per d’altres". El fet que HB obtingui vots a Catalunya "explica" que ETA hi posi bombes: brillant argument d’una intel·ligència marxista-leninista; a més, l’atemptat no va ser un acte terrorista, sinó una operació "militar" dins una "guerra" que es desenvolupa al territori català perquè els catalans tenim el defecte de no comptar amb un grup d’assassins propi dotat de les corresponents barretines; aquesta és, evidentment, la forma de raonar d’un sindicalista normal, d’un ciutadà normal... Però la cosa no conclou aquí, perquè en el mateix article s’acusa la policia, la direcció de l’Hipercor i, en definitiva, el capitalisme, dels efectes de l’atemptat: "En primer lloc cal acostar-nos a la responsabilitat inmediata (sic) dels fets. Sembla cert que ETA va col·locar la bomba, que la policía (sic) després de buscar-la, es va retirar i que la direcció del centre comercial es va negar a desallotjar els locals. Les tres cares de la responsabilitat estan tan estretament interlligades que es (sic) impossible destriar la responsabilitat d’entre elles, a no ser que ho entenem com als actors d’un mateix procés d’enfrontaments i interessos en el que (sic) cadascú actua en funció d’aquests". A banda que la darrera frase resulta gairebé inintel·ligible, "sembla" que ETA hi posà la bomba, però d’aquí no se n’ha de derivar cap responsabilitat, puix que de fet no es volia fer mal ningú, com ho demostra la humanitària trajectòria d’aquesta "organització armada".

De vegades, tinc la sensació d’estar llegint la novel·la d’Orwell 1984, però el problema és un altre, perquè qui escriu això no és un personatge literari, sinó un paio real, i això fa por, molta por: "Finalment, considero que és important reflexionar sobre un altre aspecte. L’estat, les aus carronyeres de sempre i, en definitiva, els enemics de tot procés real d’alliberament de la nació catalana; aprofitaran -ja ho estan fent- l’atemptat per tal de desprestigiar i criminalitzar tots els moviments d’alliberament, en general, i en particular el català". La qüestió, per tant, i aquí volia arribar, no és raonar moralment, èticament, sobre l’atemptat, sobre el terrorisme, sobre les víctimes, etc., sinó veure qui es beneficia políticament de la condemna dels fets; argumentar de forma ètica i racional forma part d’una tasca pròpia d’aus "carronyeres", raoneu-hi sols dins les estretes categories ideològiques d’un petit cervell de fanàtic.

Què és, doncs, la Coordinadora Obrera Sindical? Em limitaré a transcriure el fragment del que sobre aquesta central diu el Diccionari de Partits Polítics de Catalunya (Enciclopèdia Catalana, 2000) a la seva pàgina 287: "PSAN. Organitzacions pròpies i afins. (...) Més endavant, ja des del MDT-PSAN, impulsà la Coordinadora Obrera Sindical (1986-1992). Fou una organització afí als Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (dedicats a ajudar els independentistes detinguts i empresonats) i donà suport propagandístic a Terra Lliure. (...) A partir de 1986 el PSAN mantingué estretes relacions amb l’organització independentista Maulets, els dirigents de la qual foren empresonats acusats de col·laborar amb Terra Lliure". Podeu trobar el llibre en qüestió a llocs tan quotidians com ara "El Corte Inglés" o la llibreria "Catalònia". Pregunteu-hi, no sigui que ADECAF hagi falsificat les proves...!

Finalment, una dada més, que sorprendrà als funcionaris de presons tot i que nosaltres portem ja gairebé un any posant el crit al cel: en la querella criminal que CATAC ha interposat contra nosaltres per acusar aquest sindicat de compartir un projecte polític amb organitzacions favorables a la lluita armada, el propi querellant admet (document 2 de la querella 731/2000, Jutjat d’Instrucció número 8 de Barcelona) el que fins ara havia desmentit davant els seus afiliats, a saber, que existeix un òrgan estable (Coordinadora Unitària) amb el sindicat C. O. S., és a dir, la mateixa central que acabem de "repassar" en relació als fets de l’Hipercor.

Es reconeix així d’amagatotis, davant el jutge i perquè ja no hi ha més remei, allò que s’ha estat negant durant mesos en diferents notes de premsa distribuïdes entre els treballadors? Doncs, sí. Però, a l’hora, s’ha anat corrent a retirar de la pàgina web de CATAC "l’esborrany de la plataforma reivindicativa a debat" signat per la Coordinadora Unitària de la qual formaven part la CATAC i la COS com a bons partenaires. Mmmmmm! Quina dolça tendresa "unitària", i àdhuc "federal", els unia fins que ADECAF va ficar-hi el nas! Tanmateix, per què s’amaga ara aquesta Coordinadora Unitària? ¿Que, potser, li fa vergonya d’existir? ¿Fou un amor secret i tal vegada s’ha desfet com un geladet sota la llum mediàtica, de tan poc presentable com era? Vegem el que en diu la revista independentista Poble Insurgent, que fins ara havia recolzat obertament la CATAC-USTEC en el projecte de reconstrucció d’aquest espai polític favorable a "totes les formes de lluita": "La mala aproximació que es fa al sindicalisme, excessivament voluntarista i simplista, porta una sèrie de paradoxes que caldria sopesar: D’una banda es pretén un important purisme ideològic, circumstància que no obstaculitza el convocar a un 1r de Maig amb sindicats que provenen del verticalisme franquista o que fins i tot tenen un component d’extrema dreta important (penso concretament en els cinc-cents funcionaris de presons provinents d’USO que ara estan a USTEC/CATAC: els seus dirigents tenen denúncies a la fiscalia per maltractaments a presos i demanen més mà dura –esprais, impunitat, nul·la reinserció...- I no dic res que no hagi sortit a la premsa)" (Poble Insurgent, número 3, pàgina 9, Dipòsit Legal T-111-96). Nosaltres pensem que el sindicalisme, tant o més que la política, hauria de reconèixer aquells límits ètics que ens impedeixen d’anar a sopar amb l’Otegi, sobretot quan dins el col·lectiu hi ha víctimes del terrorisme i el col·lectiu mateix ha estat amenaçat com a tal. 

Barcelona, juliol de 2000