El passat mes de setembre, el número 1 de la revista POBLE INSURGENT (Dep. Legal T-111-96) publicava un Manifest anunciant la fundació d’una Coordinadora Unitària on hi participen, entre d’altres grups independentistes radicals, la Intersindical Alternativa de Catalunya, I.A.C. (CAU, CATAC, CATAC-Santitat, USTEC) i la Coordinadora Obrera Sindical (C.O.S.), el sindicat del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional) i de l’organització juvenil Maulets, tots plegats propers a l’entorn polític d’ETA.

En efecte, com tothom sap pels mitjans de comunicació, Maulets va ser un dels grups implicats en els fets del 12 d’octubre al barri de Sants, on es van utilitzar estratègies de kale borroka (lluita al carrer), pròpies de Jarrai, contra les forces d’ordre públic. Tanmateix, no ha estat sols la policia qui ha relacionat Maulets amb Jarrai: els mateixos interessats accepten les coincidències ideològiques, tot i negar que "obeeixin" ordres directes d’ETA. Dit breument, Maulets assisteix a les trobades biannuals d’Oiartzun que organitza Jarrai, però amb això no hem fet cap descobriment, ni tenim cap via privilegiada d’informació, perquè aquesta dada ha aparegut a diferents publicacions de premsa (per exemple, a EL TRIANGLE, núm. 390, 22 d’abril de 1998, sota el títol Jarrai prefereix Maulets abans que la PUA). La C.O.S., per la seva banda, apareix a la mateixa pàgina web que Maulets i el PSAN i, per tant, no oculta tampoc els seus lligams. Finalment, per si encara fos poc, en el llibre L’INDEPENDENTISME CATALÀ (1979-1994), publicat per l’editorial Llibres de l’Índex (primera edició, març de 1995, dip. Legal B-39456-1994) i del qual són autors destacats independentistes com ara Carles Castellanos, es vincula la Coordinadora Obrera Sindical (C.O.S.) amb les organitzacions polítiques i els grups armats que han defensat la ideologia d’Herri Batasuna i ETA a Catalunya, com va ser el cas del PSAN, Terra Lliure i l’MDT. En concret, la C.O.S. i altres sindicats tenen com a objectiu crear les estructures socials que permetin sostenir materialment un moviment polític amb les mateixes característiques que el moviment abertzale a Euskadi, desenvolupant una estreta connexió amb l’entorn polític d’ETA. Ja hem dit que la C.O.S. no s’hi amaga, de manera que a la seva pàgina web (http://www.estelnet.com/lluita/anterior/204/204-6.html) podem llegir: "La Coordinadora Obrera Sindical (COS) hi és una peça bàsica i cabdal d’aquest nou disseny sindicalment català. La COS, pensem, hauria d’anar cap a la convocatòria del seu tercer congrés, per tal de preparar una forta i intensa reactivació afiliativa i territorial. En la implementació de la política juvenil d’aquesta confederació, Maulets hauria de tenir un notori protagonisme. (...) Els socis d’aquest projecte veritablement nacional hi tenen noms i cognoms: al Principat, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC: CATAC, CATAC-Sanitat, CAU, USTEC); al sud, el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament (STEPV)-Intersindical Valenciana; i a la Catalunya Insular, el Sindicat de Treballadors de les Illes Balears (STB)". I el que és més greu, segons la mateixa pàgina web: "A partir d’aquí, la COS hauria de federar-se als esmentats pols sindicals...". En definitiva, els membres de Maulets aviat tindran càrrecs a CATAC, la qual cosa significa: proetarres declarats podran accedir a la base de dades que conté els noms, cognoms i adreces del sindicat "majoritari" de presons.

Com hem dit, al capdavall, els independentistes abertzales parlen clar, no enganyen sobre la seva ideologia i objectius. En canvi, nosaltres hem hagut que citar els dipòsits legals de totes les publicacions esmentades perquè encara hi ha babaus que ens acusen d’inventar-nos aquestes informacions per tal de perjudicar el sindicat de Manuel Allué Pastor, l’antiga USIP, abans tant orgullosa, tan arrogant, i que ara navega clarament a la deriva, fins al punt de no saber ni a on anar.

El projecte sindical que ha culminat amb la constitució de l’esmentada Coordinadora Unitària va començar el 29 de setembre de 1998, és a dir, quinze dies després que ETA abandonés les armes per iniciar una estratègia política (pacte de Lizarra). Aquesta aparent coincidència no és casual: la Intersindical Alternativa forma part de l’entorn abertzale, i va ser activada com a instrument per a la implantació política dels grups d’ideologia radical a tot Espanya. El passat Primer de Maig, la Intersindical Alternativa de Catalunya va organitzar una manifestació independent on hi participaven els grups polítics impulsors d’aquest projecte a casa nostra: la PUA, el PSAN, Maulets, l’MDT, etcètera. Finalment, cap al setembre de 1999, es va constituir un òrgan estable que ha de preparar la federació dels grups proabertzales amb la I.A.C., a la qual pertany CATAC. Hem vist membres de tots aquests grups llençant coets amb punta d’acer el passat 12 d’octubre. Segons un article de EL PAIS de 28 d’octubre de 1999 "Medios policiales y del Ministerio del Interior expresaron ayer su preocupación por el incremento que, en los últimos meses, ha experimentado el terrorismo de baja intensidad en Catalunya. El sofisticado artefacto que en la madrugada del miércoles hicieron estallar los artificieros del Cuerpo Nacional de policía en la calle Balmes, en pleno centro de Barcelona, fue considerado en un principio por la policía como obra de ETA. Después, fue presentado como una prueba más de la escalada de violencia a la que, desde principios de año, está asistiendo la sociedad catalana". Si volem localitzar la majoria dels grups polítics que van participar, suposadament, segons la premsa, en els fets del 12 d’octubre i que es poden trobar darrere de l’esmentada "escalada de violencia", no cal anar gaire lluny: n’hi ha prou amb la convocatòria de primer de maig organitzada per CATAC. En paraules del periodista Jordi Corachán de EL PERIÓDICO (14/10/99): "El barrio de Sants parecía el pasado martes la parte vieja de San Sebastian. Los causantes del desaguisado del 12 de Octubre no eran vascos radicales, pero la estrategia empleada se parecía bastante a la de Jarrai, los cachorros de ETA. Al menos esta era la tesis de la policía (...) PUA. Es la Plataforma per la Unitat d’Acció. Está integrada por exmiembros de la extinguida organización armada Terra Lliure, Partit Socialista d’Alliberament Nacional, Catalunya Lliure, Moviment de Defensa de la Terra y Maulets entre otros". El Cap Superior de policia de Barcelona, Francisco Arrebola, va ser encara més clar: "Sabemos que tienen contactos con Jarrai, son visitados por los del norte y ellos suben arriba, sabemos que en las casas ocupadas de Catalunya se han producido y se vienen produciendo "jornadas de convivencia" y que sólo tienen como justificación un trasvase di violencia y cómo ejecutarla" (ABC, 14/10/99).

Tot i que es tracta de fets perfectament evidents (documentables) i coherents (es passa dels contactes puntuals a la fase de la coordinadora com a esglaó previ a la federació), podem entendre que alguns retardats mentals del sindicat de l’Allué, gent tonteta i programada després de molts anys de manipulació, neguin l’evidència i diguin que hem falsificat les proves. El que ja ens sembla més greu és, en canvi, que la I.A.C. publiqui totes aquestes dades a la seva pròpia pàgina web (http://www.pangea.org/iac/plata99.htm), mentre, d’altra banda, les nega davant els seus afiliats de presons amb el més absolut cinisme. Deuen pensar que els afiliats a USIP-CATAC són idiotes. Almenys, en alguna cosa podríem estar d’acord, però tot i així nosaltres no voldríem que ETA mati cap idiota, perquè els idiotes també tenen dret a viure. Allué no opina el mateix: per tal de seguir gaudint de les horetes i els càrrecs sindicals, ha decidit enganyar el personal encara que això pugui costar força car als seus propis afiliats.

En efecte, el febrer de 1999, és a dir, en ple procés d’integració de CATAC amb els grups proabertzales, la secció de presons d’USO, la USIP, va ser expulsada del seu propi sindicat per una denúncia d’ADECAF a Amnistia Internacional apareguda a la premsa. El "senyor" Allué, que havia estat acusat d’ultradretanista, necessitava alguna sigla "progre" que li ajudés a "rentar-se la cara" davant la societat i, sense pensar-s’ho gaire, es va integrar a CATAC (un sindicat, creia, assambleari i nacionalista). Com que va haver de fer les maletes molt ràpid en marxar d’USO, no va tenir temps d’examinar quin sindicat era aquest, CATAC, amb un 5% de vots a presons i que, en circumstàncies normals, mai no hauria guanyat unes eleccions en el nostre àmbit laboral. Això, afegit a la notòria incompetència del "senyor" Allué, permet entendre que l’heroi sindical de la mano dura es fiqués de cap a la boca del llop i anés a parar, precisament, al sindicat que el moviment proabertzale Intersindical Alternativa estava organitzant a Catalunya.

Què podia fer el "senyor" Allué quan ADECAF, arran la convocatòria del 1er de Maig esmentada més amunt, va començar a denunciar els contactes entre CATAC i els grups proabertzales? Sabent que aquests contactes eren reals, va sortir-se’n amb una frase plena d’enginy: "antes nos acusaban de ultras, ahora somos abertzales". Curiosament, això li va donar resulat: ningú no podia creure que un paio fos, a la vegada, ultra i abertzale. Tanmateix, tampoc no era tan difícil de copsar que l’acusació d’ultra anava adreçada al senyor Allué, mentre que la d’abertzale tenia com a destinatari el sindicat CATAC, el qual existia molt abans que la USIP s’hi integrés. Una cosa tan senzilla ha resultat molt carregosa d’entendre per a massa afiliats de la USIP: de fet, a hores d’ara, la majoria encara no l’entenen, car el "sindicato mayoritario" no s’ha distingit, precisament, per conrear la intel·ligència entre els seus súbdits, com tot seguit veurem.

El 30 de juliol de 1999, ADECAF va publicar al diari LA MAÑANA de Lleida un comunicat avisant els funcionaris de presons sobre el perill que comportaven els vincles entre CATAC i els grups proabertzales per a un sindicat penitenciari acusat d’ultradretanisme a causa de la ideologia de mano dura dels seus màxims dirigents. Allué va negar-ho tot, per boca de Luís Blanco, en una nota al mateix diari publicada el 31 de juliol. El 1er d’agost, ADECAF va fer un nou i inútil esforç per informar els funcionaris de CATAC publicant un segon article amb els noms dels grups proabertzales vinculats a CATAC. Allué va emetre, com a resposta, una circular interna amb aquella famosa frase: "antes nos acusaban de ultras, ahora somos abertzales". Tothom s’ho va creure, perquè Allué és molt "honest" i un gran "heroi" sindical.

Allué va veure que, tot i la seva immensa ficada de pota, el personal "tragava": qui s’anava a creure al venut del Farrerons? Però encara calia una nova mentida per convèncer els qui havien llegit els butlletins i notes d’ADECAF i estaven dubtosos o fins i tot volien marxar. De manera que va aprofitar que Jaume Farrerons i Eduard Serra havien estat querellats el maig de 1999 (dos mesos abans dels comunicats publicats a LA MAÑANA) pel Sr. Àngel Colmenar (qui fou condemnat en un cas de mals tractes però considerava que s’havia vulnerat la seva presumpció d’innocència en escriure-ho en un butlletí) i anaven a declarar al jutjat en relació a aquest tema, per filtrar a la premsa que el jutge havia admès a tràmit una suposada querella per les acusacions de vincles amb els proetarres. De manera que, completament narcotitzats per immenses dosis d’honestedat, els afiliats a CATAC Presons podien respirar tranquils: ADECAF sols havia dit mentides i la justícia s’encarregaria de castigar aquests "venuts".

La qüestió que resta oberta és ara la següent: una vegada ETA ha anunciat que dóna per acabada la treva, continuarà el "senyor" Allué enganyant els funcionaris de presons sobre un tema d’aquesta extrema gravetat? Doncs, sí. Tan gran ha estat la mentida, que Allué ha ultrapassat el punt de no-retorn. Nosaltres ja sabíem que l’Allué era un autèntic poca-vergonya, un espavilat sense escrúpols, un trepa que ha venut molt bé la seva imatge d’honestedat, però el que ignoràvem era fins a quin punt podia arribar aquesta indecència davant un risc de vida o mort que afecta tots els seus companys. Ara ja ho sabem.

Barcelona, 28 de novembre de 1999