Si el govern ruandès actual fos derrocat ara, quina seria la seva herència? La majoria de la gent a Kigali, incloent-hi a vegades els partidaris més durs del FPR, no vacil.len al contestar aquesta pregunta: mort i presons.

Les presons ruandeses s'han convertit, sens dubte, en les més denses, perilloses i inhumanes del món. Centenars de milers de persones estan recloses en remolcs de camió, fàbriques abandonades, letrines reciclades, humides o gotejants masmorres o en qualsevol lloc on puguin ésser confinades.

Torturen als presos regularment. Milers d'ells han perdut algun membre, han desenvolupat malalties de la pell o han contret malalties cròniques o terminals. "Les presons de Rwanda són un exemple viu de la maledicció per falta d'humanitat; la prova del que un home malvat pot fer al seu veí", diu un religiós ruandès tutsi que visita regularment les presons.

1. Presons ruandeses: la neteja ètnica de l'elit hutu ruandesa

Els presos ruandesos, per regla general, són gent amb estudis. Allò que l'actual govern de Rwanda anomena la "planificació del genocidi de 1994", la majoria de la gent creu que és una manera d'apuntar a l'elit de l'ètnia hutu. Advocats hutu, metges, professors, enginyers, antics batlles, funcionaris, banquers, gent de negocis, etc. Tots estan allà, descomposant-se silenciosament en les presons implacables. Per més desgràcia, aquests intel.lectuals i professionals sovint són objecte de tortures, abusos i assassinats per part de la polícia o els guàrdies encarregats de la seguretat de les presons.

2. Presons ruandeses: el retorn del vell esclavatge monàrquic

"Em llevo amb el primer cant del gall. Escalfo el menjar, trec el bestiar a fora i vaig a buscar aigua a la font. Després desperto a la meva filla d'onze anys i li ensenyo el menjar que ha de donar a les seves germanes i germans més petits. Tinc dos fills més, de cinc i nou anys, i una altra filla de set anys. També he adoptat tres fills de la meva germana, assassinada pels Interahamwe el 1994, el marit de la qual fou assassinada pels soldats de l'APR (actual govern) l'any 1995, a Kibeho. Després vaig al calabós del poble on el meu home està empresonat. Arribo allà al voltant de les 9 del matí. Normalment hem d'esperar fins a quatre hores per poder entregar el menjar als nostres marits. Pot ser que no els puguem veure durant molts dies i aleshores passen molta gana. Totes nosaltres som dones casades amb homes condemnats a mort. Surto del calabós al voltant de les 3 o les 4 de la tarda i arribo a casa quan es fa fosc. L'endemà, he de treballar als camps dels altres per tal de poder aconseguir menjar per als meus fills i el meu home per al dia següent. Tot i que sóc una dona tutsi, la majoria dels meus parents i amics tutsi m'han rebutjat pel fet d'estar casada amb un hutu. No puc treballar els meus camps, gairebé no puc. No tinc ni llavors, ni temps, ni energia. M'estimo més treballar per als altres. A vegades em voldria matar. Aleshores penso en els meus set fills i el meu home i això és el que m'ho impedeix. Em fa por que, un dia, em pugui despertar pel matí i decidir que no puc continuar així".

Aquesta història d'una dona del sud del país, se sent massa sovint a Rwanda, on la gana, la malaltia, la desesperació i la mort s'han convertit en la vida diària de les dones i els nens. Mostra com el sistema penitenciari ha transformat la societat ruandesa en el sistema més brutal d'esclavatge dels temps moderns.

3. Destruir el sistema penitenciari ruandès és una victòria contra l'esclavatge

Les presons ruandeses s'han convertit en l'única i més important consecució del Govern ruandès actual. "Serveixen per a múltiples objectius de l'actual Govern ruandès. L'objectiu darrer és la neteja ètnica contra els hutu. Així és com es desenvolupa el pla: primer, l'elit hutu, que inclou a gent amb estudis, professionals, homes de negocis, professors i activistes, són acusats de genocides i ficats a la presó o, simple i fredament, assassinats. Aleshores, requereixen a les famílies per alimentar-los a la presó. Les famílies no poden treballar els seus propis camps i han de treballar per als altres, tutsis o els anomenats hutus 'moderats', en el poder. En última instància, les famílies acaben venent la seva propietat per aconseguir menjar o diners per subornar la policia. En el moment en què el marit mori a la presó, la família ho haurà perdut tot i haurà de viure en esclavatge perpetu. Això és realment un pla d'exterminació d'un grup ètnic sencer", explica aquest antic professor de ciències polítiques, un dels rebels de l'Exèrcit Ruandès d'Alliberament, encarregat d'ensenyar la ideologia rebel als nous reclutes.

4. Les presons no són objectius fàcils: són instruments d'esclavatge

Després de les reeixides incursions a les presons, els rebels ruandesos estan tancant escoles a les regions on es desenvolupa la seva activitat. Els rebels ruandesos van emprendre la campanya de tancament de presons i escoles per accentuar la seva creença de què, actualment, aquests dos sistemes són instruments de servitud. Són molt poques les presons i escoles que funcionen a Gisenyi i Ruhengeri, en mig de la forta protecció de militars ruandesos que hi ha en aquesta regió. Amb tot, la potència de creixement dels rebels de Rwanda en aquesta regió és massa forta perquè el govern la pugui controlar. "La impressió global és d'una guerra que no s'ha acabat i on, mentre el govern no reconegui la seva feblesa, la guerrilla combatent continuarà cremant presons i alliberant més presoners, augmentant així l'extensió de la seva força, i molts estudiants innocents moriran en el foc creuat", diu el membre d'una ONG a Kigali, abans d'afegir: "però donada la brutalitat dels soldats del Govern i la manca de voluntat política dels seus líders, no crec que la matança s'aturi massa aviat". De fet, contràriament a la creença mediàtica que va seguir a la victòria de 1994, les tropes ruandeses del Govern es comporten cada vegada més com ramats assassins de llops errants. Al mateix temps, els rebels ruandesos, normalment anomenats bandes de pinxos i bandits per part del Govern ruandès que controla els mitjans de comunicació, han professionalitzat la seva pròpia organització i estan entrenant a les seves tropes.