Jaume Reixach

No és veritat que creguem en la justícia. Si creguésim en la justícia, miraríem les presons amb uns altres ulls. Amb ulls cristians. És a dir, no únicament com a llocs de càstig, sinó com el que en realitat haurien de ser totes les presons del món: centres de rehabilitació. I jo pregunto: per què, doncs, les presons desperten tant de rebuig social?

Volem Justícia però no volem presons. No és una contradicció? Jo penso que sí. Una contradicció que posa de manifest dues xacres: Manca de cultura democràtica i manca de sentit cristià.

Les presons són necessàries, prou que ho sabem, però tan sols les acceptem si el govern les emplaça ben lluny de nosaltres, a la quinta forca. Una idea ben poc cristiana (i no gens civilitzada), que no té gens en compte els familiars dels presos. Això sense comptar que la quinta forca no existeix. Sempre hi haurà un veí, un municipi pel qual l'emplaçament de la presó no serà a la quinta forca sinó ben a prop seu. Què hem de fer: rifar els emplaçaments? Crear la loteria de les presons?

Res de loteria. El que cal és fomentar la consciència cívica. I la consciència cívica reclama que els jutjats i les presons -dues cares de la mateixa moneda- ens mereixin el mateix respecte. A cada jutjat, una presó. No volem justícia ràpida? No volem eficàcia? Doncs acceptem les presons.

I no les volguem lluny sinó a prop. Per controlar el que hi passa. Per estar certs i segurs que són el que volem que siguin: centres de rehabilitació. La contradicció de voler Justícia i no voler presons està propiciant que es creïn les macropresons, on les possibilitats de reinserció són mínimes, per no dir inexistents. Una altra hipocresia! Com que cap municipi no vol tenir a prop una presó, quan es troba un emplaçament és gairebé obligat edificar-hi una gran presó. És a dir, un infern. Una suma de petites presons, de raonables purgatoris, que és el que haurien de ser les presons. Però en lloc d'això, en lloc de crear purgatoris, de dimensions humanes, preferim crear inferns. Això sí, lluny de nosaltres.

Però no s'acaba aquí la nostra hipocresia, va més enllà. Quan algú, com l'alcalde de Figueres, accepta que en el seu municipi s'hi emplaci un d'aquests inferns, una macropresó, que ens redimeix de l'obligat purgatori que hauríem de tenir a prop, en lloc d'aplaudir-lo el critiquem. Això si no envegem les contrapartides que probablement rebrà per la seva mostra de civisme. Un civisme que hauria de ser el de tots. Quin món!