NARRATIVA

ARNAU CÒNSUL

Andrés Rabadán, Històries de la presó. Rosa dels Vents.
Barcelona, 2003.

Quan el David Castillo va allargar-me el llibre no vaig poder reprimir el comentari: "Rabadán? Aquest és el de la ballesta, oi?". No ho sabia, però l'era: el mateix autor ho confessa, amb una sang freda extraordinària, en les primeres pàgines del volum. Abans de llegir-les, però, abans fins i tot de sortir de la redacció de l'AVUI i de fer una ullada a l'obra ascensor avall, el primer que vaig pensar és que en aquest país publica tot déu, i que Històries de la presó tenia la pinta de ser un llibre-teràpia que algun psiquiatra carcerari avançat va creure que ajudaria a un dels seus pacients. Després he sabut que el procés va ser un altre, força clàssic: l'autor enviava una sèrie d'escrits sobre les presons on l'internaven a amics seus, i aquests els van considerar prou bons per portar-los a Anna Soler-Pont, agent literària. Doncs bé, per ser justos, d'entrada cal que li agraïm els esforços per convèncer Rosa dels Vents i, acte seguit, que felicitem la jove editorial per la iniciativa de divulgar els papers d'Andrés Rabadán. Perquè el seu no és un llibre qualsevol. Em temo, però, que l'asèpsia social i la sobrealimentació del mercat literari el faran passar desapercebut. Una llàstima, perquè l'autor, que recorda "que em puc permetre criticar amb la duresa que vulgui qui em doni la gana. Què em podrien fer, ja?", canta veritats a tort i a dret sense ressentiments i amb l'encert de descriure el que veu amb un deix de tendresa que l'apropa a un lector que, en un principi, se'l mirarà amb tots els recels del món.

AMB IRONIA REFINADA

Que ningú no pensi, però, que el que explica aquest maresmenc que ratlla la trentena, de família desestructurada, mal estudiant i diagnosticat com a esquizofrènic paranoide, són casos de brutalitat o sadisme fora mida, casos d'inhumanitat o tortures dins la cangrí. És força més greu. Amb ironia refinada, Rabadán retrata el can pixa que són les normes de les presons catalanes, que inclouen prohibicions absurdes, sovint contradictòries d'un centre a un altre, amb la instància com a símbol de la ineficàcia màxima. Resultat: mercat negre fins i tot de productes legals. Però això només és l'escorça d'un sistema gairebé pervers que inclou passotisme laboral, mossos que fan curses per l'interior de ciutats, tot i no tenir cap mena de pressa, i funcionaris sorgits del cottolengo, destinats a places de responsabilitat mínima (que no poden complir) o de contacte nul amb els interns, marginats pels mateixos companys de feina i exclosos, amb l'ofici, de la societat fina i pudent. És evident que, amb aquests casos, i després d'haver retratat d'altres presoners de les unitats de psiquiatria, amb guilladures diverses, l'autor pretén difuminar la frontera que hi ha entre presoners i vigilants, persones insanes els uns i entenimentades les altres, donant un nou gir al refrany que diu que n'hi ha més a fora que a dins. Però a través d'aquests retrats Rabadán demostra la seva immensa capacitat d'anàlisi d'un món, el nostre, que no tolera la diferència i ha creat maneres (informes, instàncies, jerarquies, falsos llocs de treball...) per allargar ad infinitum les condemnes de casos com el seu -amb currículum criminal o sense-, que atempten contra la seguretat i la tranquil·litat de les classes benestants. El sistema es disfressa de rehabilitador de psicòpates, però en realitat només es preocupa d'aïllar-los per sempre de la vida fora murs. Això sí: els ensenya català.

Ara bé, contra el que es pugui pensar, Andrés Rabadán no responsabilitza ningú de la seva situació penal. Al contrari: se sap culpable i malgrat els règims especials que ha tastat, malgrat fins i tot que es consideri curat, es mostra agraït amb les oportunitats que li ha brindat la reclusió. Començant per l'aprenentatge de l'idioma (l'autor es confessa castellanoparlant de tota la vida i escriu en un català notabilíssim) i acabant pels personatges que ha conegut: des d'un pres que es feia dir Coronel Pincho Moruno i va crear un exèrcit d'interns, fins a un funcionari savi i d'aire absent que tenia el propòsit de buidar la presó d'armes, donant alcohol als presoners. Entremig, cursets de tot tipus, aprenentatge continu, molt de temps per pensar i falses promeses que li han ensenyat a obviar el futur com a possibilitat de res: "Cadascú crea el futur a la seva manera i, per això mateix, s'escurça el present".

UN CANT A LA VIDA

L'últim capítol és extraordinari: l'autor entona un carpe diem des d'una cel·la d'aïllament que muta en un cant a la vida dirigit als que som fora. Llegint-lo és inevitable pensar en el film de Frank Darabont, Cadena perpètua (adaptació d'un conte de Stephen King) i creure que Rabadán s'ha institucionalitzat: és a dir que, com els animals amb molt de temps en captivitat, no sobreviuria a la jungla. El que l'autor posa en dubte és si la jungla acceptaria un ocellot rar i li ensenyaria, altre cop, a volar.