La historia d'un sindicalisme nacional s'enceta el 1985 amb la Solidaritat d'Obrers de Catalunya (SOC), sota el guiatge enèrgic d'en Xavier Cassassas, i és seguida per iniciatives com els Col·lectius Obrers en Lluita (COLL), els Col·lectius de Treballadors (CCT), la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya (CSTC) i la Confederació Sindical de Catalunya (CSC), en una dinàmica de fa temps exhaurida. És hora, doncs, de llegir el passat amb ulls crítics i bastir un projecte sindical català consistent, de futur i amb vocació majoritària.

I en primer lloc cal dir ben alt i fort que la raó principal d'aquesta eixoadora absència no és pas altre que la dimissió del conjunt del nacionalisme -en totes les seves formes i tendències, des de l'esquerra d'alliberament fins al centre-, el qual mai no ha pas considerat ni prioritària ni important una tal aposta. Una dimissió que combinada amb un feble arrelament d'aquelles organitzacions ha produït una conjunció sindical de no fàcil viabilitat. Som, fet i fet, en un moment diferent, i amb la clara lliçó que, talment, des de musculades bases sindicals. En aquest sentit, creiem que cal avançar en diferents fronts:

1. La Coordinadora Obrera Sindical (COS) hi és una peça bàsica i cabdal d'aquest nou disseny sindicalment català. La COS, pensem, hauria d'anar cap a la convocatòria del seu tercer congrés, per tal de preparar una forta i intensa reactivació afiliativa i territorial. En la implementació de la política juvenil d'aquesta confederació, Maulets hauria de tenir un notori protagonisme.

2. La dinàmica de creació d'un sindicalisme nacional català, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, partirà -ja ens agradaria, però no són possibles dreceres- de la consolidació d'iniciatives regionals les quals hauran d'anar, primer, vers una fase merament coordinativa i d'intercanvi, i d'articulació i ensamblatge intersindical en el discurs i la organització, en la fase final, talment com ha fet la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans.

A partir d'aquí, la COS hauria de federar-se als esmentats pols sindicals, tot actuant al seu si com a nucli articulador d'un procés llarg i complex de nacionalització d'aquell sindicalisme i de sindicalització de l'independentisme bo i incorporant-lo a aquesta dinàmica confluent.

Així estan, fet i fet, les coses. Fora bo, per facilitar una tal dinàmica, que l'esquerra d'alliberament adoptés dues iniciatives nacionalment revolucionaries: primer, abonant per incoherent, poc patriòtica i estèril la presència al si del sindicalisme espanyol (CCOO, UGT i CGT) i francès (CDFDT, CGT i FO); en segon lloc, entendre que un treballador pel simple fet d'ésser-ho ha d'estar sindicat, tot abonant l'opció sindical nacional de la Coordinadora Obrera Sindical, a la qual cal suport estable i durador si hom vol que jugui un rol principal en el procés de sumes i agregacions que ja s'ha encetat.

Val dir que el sindicalisme nacional ja hi és, no cal inventar-lo. Per això la simple retòrica resulta sobrera. L'independentisme català, un cop més, hi te la paraula.