La prestigiosa ONG Justícia i Pau va rebre el nostre Informe sobre la instigació sindical de maltractaments a les presons catalanes a finals de l'any 2000. Vuit mesos després, en una conferència impartida per l'Arcadi Oliveres, membres d'ADECAF van retreure públicament a Justícia i Pau haver ignorat aquest informe. El Sr. Oliveres es va disculpar i, encara un any després, l'entitat publicà un informe propi on es reconeix que el sindicalisme penitenciari opera com un element reaccionari en la realització del mandat constitucional en matèria de rehabilitació dels sotmesos a penes i mesures de privació de llibertat. Citem la part de l'informe de Justícia i Pau més significativa pel que fa als aspectes de l'informe ADECAF. Per a la resta del text de Justícia i Pau remetem a la web www.justiciaipau.org.

LA PRESÓ A CATALUNYA. UN DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ ACTUAL. JUSTÍCIA I PAU ES FA RESSÒ DE L'INFORME D'ADECAF A AMNISTIA INTERNACIONAL I DENUNCIA EL PAPER NEFAST DEL SINDICALISME PENITENCIARI EN LA INSTIGACIÓ DELS MALS TRACTES A RECLUSOS.

EL TRACTE DELS FUNCIONARIS ALS INTERNS. CASOS DE MALTRACTAMENTS

Un dels factors que més ens preocupa és que, en els últims anys i sobretot en els últims mesos, coincidint amb un clima de massificació i conflictivitat creixents, s'observa una clara tendència a l'enduriment del tracte als interns i de les mesures de control, vigilància i disciplina: intensificació dels escorcolls, registres i recomptes, control d'objectes prohibits, disminució de l'autonomia dels interns, aplicació més intensa del règim tancat, mesures de vigilància intensives d'alguns grups d'interns. En aquesta mateixa línia observem una tendència de molts funcionaris a denunciar els interns per nimietats, a esbroncar-los sistemàticament i a no tolerar la més petita expressió de discrepància o queixa davant les seves exigències, etc.

El funcionariat de vigilància, especialment un sector concret d'influència gran i creixent sobre el conjunt dels funcionaris, aposta clarament per una política de duresa i la reivindica, i aquesta posició comença a dominar els comandaments dels centres penitenciaris sense que la DGSPR (direcció general de presons) sigui capaç d'aturar-la. Aquest sector del funcionariat, i en bona mesura els sindicats majoritaris, exerceixen una forta pressió sobre el Departament de Justícia i la DGSPR per obtenir més instruments de control, més mesures de vigilància i disciplina i, en general, un reforçament dels dispositius de força i dissuasió, mentre que menyspreen (i de vegades obstaculitzen) les activitats de tractament o educatives.

Aquesta pressió va obtenint lentament els seus resultats i això s'observa ja a la vida diària dels centres. És més, bona part de les inversions realitzades recentment pel Departament de Justícia s'han destinat precisament a mesures de seguretat i control, com per exemple l'ampliació de seccions per a presos en primer grau (règim tancat) amb mecanismes especials de vigilància.

No cal dir que, per raó de la naturalesa humana (més que contrastada històricament i ignorada aquí de forma irresponsable), aquesta política i aquestes actituds, basades en la violència i en la desconfiança en l'intern, van generant un clima de major inseguretat i, a mitjà i llarg termini, contribuiran a l'existència de més violència dins els centres penitenciaris. Alhora, és evident que la destinació de més recursos a la vigilància i la disciplina disminueix automàticament els recursos disponibles per als programes d'ajut social, educatius i de tractament, que actualment són absolutament insuficients.

En aquests moments no estem en condicions de conèixer exactament les dimensions d'aquest procés d'enduriment, però sí que sabem que, en el cas que es consolidi aquesta tendència, les nostres presons seran més insegures i promotores de més delinqüència.

En termes generals, els casos de maltractaments als interns són episodis aïllats, però continuen produint-se. A més, en els últims mesos tenim la percepció que ens arriben (des de fonts diverses) més informacions de mals tractes, particularment a Quatre Camins, a Brians i a Ponent, sense que les haguem pogut contrastar.

Ens han arribat notícies fidedignes i molt preocupants que alguns funcionaris utilitzen mitjans coercitius il·legals, com guants amb artells metàl·lics (a més d'altres previstos al reglament, com ara defenses de goma, manilles...), i que les utilitzen per reduir els interns. Creiem que la DGSPR ha d'investigar aquest fet i prendre mesures per eradicar absolutament la possessió d'aquests i altres instruments per part dels funcionaris, amb la imposició de les sancions oportunes.

En especial, hem de mostrar la nostra preocupació pel que succeeix al Departament Especial de Ponent, on hi ha una concentració especial d'interns conflictius. D'aquí ens arriben informacions de maltractaments greus, com l'existència d'un mètode de contenció consistent a emmanillar els presos al llit durant llargues hores (en un espai conegut col·loquialment com “la rotonda”), amb agressions gratuïtes i injustificades.

També ens han arribat notícies preocupants que, poc després del motí de final de maig d'aquest any 2002 a Quatre Camins, es van produir episodis d'agressions gratuïtes, insults i altres arbitrarietats a interns que a havien deposat tota resistència. Hi ha denúncies de pallisses i agressions injustificades a alguns interns immediatament posteriors al restabliment de l'ordre. Com a reacció a aquests fets, ens consta que les Juntes de Tractament han proposat nombrosos trasllats, sancions i classificacions en primer grau sovint desproporcionades i poc rigoroses.

Al CP Homes de Barcelona, alguns interns i voluntaris ens exposen que alguns funcionaris mostren actituds molts despectives envers els interns i una certa arbitrarietat en la concessió o denegació, sense donar raons i al marge de la normativa penitenciària i del centre, per realitzar determinades activitats o desplaçaments (anar a destinacions, tallers o activitats educatives, accés a trucades telefòniques, etc.). Això provoca gran confusió i desinformació en molts presos estrangers o novells sobre els seus drets o sobre les activitats que poden o no poden fer (els quals reben sovint, per part d'aquests funcionaris, respostes com la de “pregúntele a un compañero”).

També ens han arribat informacions de casos de realització d'escorcolls corporals amb nuesa integral que no han estat suficientment respectuosos amb les persones dels interns, o que s'ha mantingut l'intern nu, sense cap necessitat, durant llarga estona en presència dels funcionaris, o que s'han realitzat a llocs poc íntims. També ens arriben notícies de casos d'escorcolls de les cel·les poc respectuosos amb les pertinences de l'intern (que han estat desordenades sense necessitat i de vegades trepitjades pels funcionaris).

No coneixem exactament la realitat d'aquestes informacions, ni si es tracta de casos d'aplicació legítima dels mitjans coercitius i les mesures de seguretat previstos pel Reglament, però sí que demanem una vigilància especial per part del Servei d'Inspecció de la DGSPR per evitar excessos o maltractaments com els descrits.

En primer lloc, esclarir que la nostra crítica afecta sols a la part de l’informe que tenim perfectament documentada, a saber, la relativa a funcionaris i sindicats, i a la relació que aquests mantenen amb l’administració penitenciària. Pel que fa a la resta de l’informe, realitzarem una valoració general més endavant.

Justícia i Pau adopta una actitud benèvola envers el govern català: els funcionaris som els dolents, però el mite Pujol ha de romandre immaculat. La realitat, emperò, és molt diferent. Podem demostrar que els sindicats majoritaris, dels que parla l’informe de Justícia i Pau, han rebut el suport del poder, mentre que, en canvi, els funcionaris que han volgut defensar la legalitat han estat literalment esclafats per l’administració penitenciària catalana.

En efecte, si la Generalitat pujolista tingués un veritable interès en combatre els mals tractes, sancionaria als responsables provats d’aquestes actuacions de forma exemplar. No és així.

Hem denunciat a Amnistia Internacional –cosa que, per cert, és com llençar el paper a la paperera- que un funcionari condemnat en sentència ferma del Tribunal Suprem per lesions amb abús de superioritat, el senyor Ángel C., cap de centre de Brians, ha estat sancionat per falta lleu després que l’instructor valorés els fets com a greus. Cal aclarir que les faltes lleus poden ser sancionades amb 15 dies de suspensió de sou i lloc de treball; tot i així, la sanció va ser de 3 dies, és a dir, una autèntica burla als drets humans si pensem en la situació que descriu la sentència (T.S., Sala 2, 19/02/2001 Granados Pérez, R. nº: 2352/1999): “En el caso que nos ocupa, la superioridad resulta bien patente cuando se agrede a un preso en el momento en que estaba sujeto por varios funcionarios”. No es sancionà tampoc als funcionaris que subjectaven el reclús mentre el cap de centre l’apallissava, i el motiu és “el temps transcorregut des de la comissió dels fets que van motivar la incoació d’aquest procediment” (Resolució de 21 de maig de 2001 relativa a l’expedient 9/93, signada per la incansable defensora dels drets humans Sra. Mercedes Sánchez, a hores d’ara directora general de bombers). Pel que fa al senyor Angel C., l’instructor entén que “atesa la gravetat i l’especial transcendència que té en la prestació del servei públic penitenciari l’actuació per la qual ha estat condemnat en via penal, atès que d’acord amb la LOGP l’activitat penitenciària s’ha d’exercir en tot cas, respectant la personalitat humana dels reclusos i llurs drets, i en conseqüència, vetllant per la vida i la integritat dels reclusos, es considera oportuna la continuació d’aquestes actuacions disciplinàries” (doc., cit., punt 3). Actuacions que, tot i la valoració dels fets com a greus, van concloure com ja hem dit en una falta lleu i, dintre de les sancions lleus possibles, amb la mínima. Cal destacar que el Sr. Angel C. era dirigent sindical d’USO en el moment dels fets objecte d’investigació.

El Sr. Angel C. segueix ocupant el càrrec de cap de centre a Brians i rep el suport de la majoria dels companys per les seves heroïcitats. Hi ha una profunda harmonia corporativa entre sindicalisme i administració quan es tracta de protegir l’honorabilitat de la casa de cristall. Cap central, ni tan sols les “progressistes” CCOO, ha publicat la condemna als butlletins sindicals, no sigui que reconèixer la veritat faci perdre vots. No diguem ja la CATAC i UGT, que a més de silenciar la sentència d’Angel C. s’han dedicat a insultar amb lletres de motlle al funcionari que va presentar la denúncia gràcies a la qual la justícia va poder actuar en aquest cas. Per si fos poc, els sindicats han demanat també el seu acomiadament per una suposada “incompetència” que ni es preocupen de fonamentar en l’escrit presentat davant la direcció general de presons.

Ara bé, quan es va demanar a l’administració que obrís expedients als responsables dels insults, la Sra. Mercedes Sánchez va respondre, en contra del que suggeria el Síndic de Greuges, que calia respectar la llibertat d’expressió dels sindicats.

Finalment, quan el funcionari insultat, trobant-se ja de baixa psiquiàtrica per mobbing, va decidir fer ús de la seva pròpia llibertat d’expressió i va insultar al seu torn, després de set anys de persecució laboral –han llegit bé, 7 anys- un dirigent de CATAC Presons, la Sra. Mercedes Sánchez li va obrir un expedient i li va demanar falta greu seguint les instruccions del govern Pujol.

Aquesta és la forma que té la Generalitat pujolista d’animar els funcionaris legals a denunciar els casos de mals tractes que coneguin en l’exercici de llurs funcions. Aquesta és, senyor Arcadi Oliveres, la voluntat política que vostè considera enfrontada als funcionaris de mà dura quan diu: “El funcionariat de vigilància, especialment un sector molt concret d’influència gran i creixent sobre el conjunt dels funcionaris, aposta clarament per una política de duresa i la reivindica, i aquesta posició comença a dominar els comandaments dels centres penitenciaris sense que la direcció general (DGSPR) sigui capaç d’aturar-la”. Aturar-la? Més aviat la fomenta, perquè el corporativisme li resulta molt útil per a estalviar-se escàndols polítics per vulneracions dels drets humans que així els mateixos funcionaris silencien en nom de la bona companyonia i l’esperit de cos.

Un altre exemple. A principis de 1999, ADECAF presentà a Amnistia Internacional un informe, el mateix que ha servit de base a Justícia i Pau sobre el tema de funcionaris i sindicats, que arribà als mitjans de comunicació i va provocar al capdavall un debat parlamentari. El 10 de febrer de 1999, la consellera de Justícia Núria de Gispert afirmà que l’informe ADECAF, recolzat per Cristianisme i Justícia, el Col·legi d’Advocats de Barcelona i l’Observatori dels Drets Humans de la Universitat de Barcelona, era fals. El que no va dir l'honorable és que el seu germà, Ignasi de Gispert, era secretari de formació de la central denunciada, la USO. Tampoc va dir que USO s’havia fusionat l’any 1995 amb la Confederació de Treballadors de Catalunya (CTC), central dirigida pel convergent Jordi Fayos, i que després d’aquesta entesa USO passà a denominar-se USOC i a ostentar el rang de “sindicat nacional de Catalunya”, és a dir, organització sindical de referència del partit Convergència i Unió (CiU). Gràcies a Justícia i Pau, ara ja sabem que la consellera va mentir davant el Parlament de Catalunya.

La pregunta és: fou la mateixa Núria de Gispert qui ordenà a l’instructor del cas esmentat més amunt sancionar al dirigent sindical d’USO amb una falta lleu, no obrir expedients als assetjadors laborals del funcionari denunciant i, en canvi, castigar-lo amb falta greu per respondre als insults? Si és així, i tot indica que els esdeveniments han anat per aquest camí, caldria que Justícia i Pau digués alguna cosa més enèrgica sobre la voluntat política del govern Pujol en matèria de drets humans a les presons catalanes.

Fa la sensació que Justícia i Pau juga un important paper dins l’oasi català, a saber, desviar l’atenció sobre les causes reals dels mals tractes i culpar als funcionaris pels efectes d’un dispositiu corporativista muntat des del poder en benefici propi utilitzant els sindicats grocs com a instruments i intermediaris.

Un tercer exemple. El 20 de novembre de 2001, i en resposta a una pregunta parlamentària sobre el mobbing a l’administració catalana, Núria de Gispert afirmà el següent: “El govern de la Generalitat no ha rebut cap queixa ni denúncia de cap empleat sobre assetjament moral a la feina o “mobbing”, ni té notícia que se n’hagi donat cap cas als departaments o entitats autònomes”. Tanmateix, el 15 de febrer de 2001, el funcionari F.D.H. va presentar una instància davant l’honorable conseller de justícia, Sr. Delfí Guàrdia, amb número de registre 011079, hora 15:15, JOO15, al departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, on denunciava l’assetjament laboral que patia per haver denunciat un cas de mals tractes. Per si fos poc, la denúncia fou recollida més tard per Amnistia Internacional: “Amnistia planteó el caso de un funcionario penitenciario que, en 1993, había participado en un incidente en el cual se habían infligido malos tratos a un recluso de la prisión de Can Brians. Posteriormente el funcionario, F.D.H., había prestado testimonio contra el jefe del personal penitenciario, que en 1999 había sido declarado culpable de hacer un uso “desproporcionado e innecesario” de la fuerza. F.D.H. afirmó que, como resultado de su testimonio, había sido víctima de actos sistemáticos de hostigamiento o persecución. Agregó que este acoso había continuado después de su transferencia a otra prisión, y que un grupo de funcionarios había pedido su despido” (Amnistia Internacional, Preocupaciones sobre Europa, enero-junio 2002, INDEX AI: EUR 01/007/02).

A més, la consellera Núria de Gispert no té excusa perquè el gener de 2001 el setmanari EL TRIANGLE es va interessar pel tema i va demanar explicacions al departament de Justícia. La resposta fou el silenci mafia like, típic de l’oasi català. Malauradament per a l’honorable (?) Núria de Gispert, la gestió de EL TRIANGLE resta reflectida en un article que aquest setmanari publicà el 31 de gener de 2001 a la secció Perles: “El departament de justícia no vol obrir boca davant un greu conflicte de funcionaris de presons que s’arrossega des de fa set anys. La història començà l’any 1993, quan el funcionari de presons F.D.H. va fer de testimoni en un procés penal contra un altre funcionari, Angel Colmenar. En aquell judici, Colmenar va ser condemnat per agredir un reclús de la presó de Can Brians. Des d’aquell dia a ara, F.D.H. ha denunciat diverses agressions per part d’altres funcionaris, que el veuen i el tracten com un “traïdor”. El funcionari ha presentat diferents informes explicant la seva situació al Síndic de Greuges, Amnistia Internacional, i a la consellera de Justícia, Núria de Gispert. La resposta que rep, de moment, segueix sent un silenci total” (EL TRIANGLE, núm. 518, pàg. 16). A més, el DIARI DE GIRONA, de trista memòria per a nosaltres, va publicar el 28 de gener de 2001 una extensa notícia sobre el cas F.D.H. i un article d’opinió d’ADECAF amb el títol “Us presentem el molt honorable (I)”. Com que tot aquest material fou enviat per fax al departament de Presidència –la qual cosa sols va servir perquè el DIARI DE GIRONA censurés la segona part de “Us presentem el molt honorable”-, la Sra. De Gispert no pot tenir la barra d’afirmar que ho ignorava tot. Emperò, com que gràcies al Sr. Vergés ja sabem que el “compromís” de la Sra. Núria de Gispert “va més enllà de la llei” –d’això estem segurs els funcionaris d’ADECAF- i que, per tant, la pregunta de si és una artista de l’engany sistemàtic als representants legals del poble català sembla ja sobrera, el que més aviat cal demanar-se, al capdavall, és si aquesta ocultació de l’assetjament laboral forma part de la voluntat política de defensar els drets humans a les presons catalanes o si, en canvi, és la conseqüència lògica final de tot el quadre de corporativisme mafiós que hem descrit fins aquí.

El lector pot pensar que, si bé el pujolisme ha perdut de fa temps el sentit elemental de la decència –d’allò que nosaltres pensàvem justificava l’orgull de sentir-se català-, més a l’esquerra, i mirant envers l’independentisme, les coses poden ser diferents. Tanmateix, el lector s’equivoca.

El febrer de 1999, després de la denúncia que ADECAF va presentar contra USO a Amnistia Internacional, la secció de presons dirigida per Àngel Colmenar i Manuel Allué, USIP-USO, fou expulsada i s’integrà a CATAC-USTEC. Aquest era, precisament, un sindicat independentista que ha proporcionat molts quadres polítics a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Així, la lluita entre ADECAF i USO Presons es convertí en un enfrontament global entre ADECAF i l’independentisme que ha conclòs, un cop més, amb l’expulsió de CATAC Presons i la seva nova fugida, ara a l’UGT. No obstant, des de febrer de 1999 a juny de 2003, CATAC i ERC han censurat la denúncia de CATAC Presons a les seves publicacions més properes, EL TRIANGLE i el DIARI DE GIRONA. Tots els intents d’ADECAF, perfectament documentats, de denunciar el cas F.D.H. han estat aturats per protegir CATAC-USTEC de la vergonya política i sindical inherent a la seva secció penitenciària. Els atacs d’ADECAF a l’independentisme s’expliquen per l’extrema hipocresia d’aquest sector polític a l’hora d’entendre’s amb els qui poc abans havia desqualificat com a “carcellers ultres”. El petit oasi republicà, emperò, ha funcionat durant 4 anys fins a rebentar per la pura evidència dels nous casos de maltractaments, tràfic de drogues, injúries i altres perles en què apareixen implicats representants de CATAC Presons. No creiem, per tant, que una Catalunya independent governada per ERC canviï les pautes “sicilianes” del nostre catalanisme polític, malalt de corrupció fins a les arrels. Ans al contrari, a més independència, més impunitat, perquè la independència significa el poder absolut per a les dues-centes famílies que ja controlen bona part de les institucions del país (diaris, jutjats, ONGs com ara Justícia i Pau, universitats, etcètera) i aspiren a què aquest control esdevingui incontestable i total.